crònica
Gene Simmons per a la família
No per a la seva, que segur que no hi era. Tampoc només per a aquells aficionats al rock clàssic que fa anys que assisteixen als concerts en família perquè ja tenen una edat. Gene Simmons, baixista, cantant, compositor i colíder dels retirats Kiss, va actuar aquest dimarts al Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols per a la família dels seguidors del grup. En el cas dels més fidels, una família que havia vist com Kiss tocava sempre o gairebé sempre les mateixes cançons des de feia dècades, fos al Palau d’Esports i al Sant Jordi barcelonins o fos en festivals com el Kobetasonik de Bilbao, el Rock Fest de Barcelona o el Rock Imperium de Cartagena. Es pot entendre en una banda que ha fet millor música de la que se li reconeix però que, certament, es va fer popular per haver concebut un dels espectacles de rock més grans i cars d’aquesta música, amb cares pintades, botes de plataforma i vestits de superherois –Simmons traient sang per la boca o escopint foc com un faquir i Ace Frehley escalfant motors a base de solos fins que la seva guitarra sortia volant–, ascensors que baixaven els components des del sostre de l’escenari o els llançaven en tirolina, una bateria enlairant-se en una torre o canons disparant foc i fum durant els concerts, i una pluja de confeti sobre el públic per celebrar el final de l’espectacle.
Tota aquesta superestructura escènica va deixar en un segon terme la seva música, però els seguidors de Kiss sempre han celebrat el seu rock dur lleuger però encomanadís i efectiu, sense grans complicacions compositives com es podria dir dels Ramones o dels Motörhead –aquests darrers, per cert, van tenir dimarts al Porta Ferrada la bona banda catalana de tribut Motorhits, que va precedir Simmons.
Al costat de clàssics de Kiss com Deuce, Rock and roll all nite, War machine, I love it loud, Cold gin o Shout it out loud, amb la seva banda de músics més joves que ell, Simmons deixa un espai generós per als fidels, amb cançons de Kiss tan bones com aquelles però mai sentides en directe: el genuí rock dur de Parasite de Frehley o peces del mateix Simmons que, ja en els discos de Kiss, mostraven la seva personalitat musical i el seu carisma personal com Charisma o Calling Dr. Love. Simmons també dedica un homenatge al líder mort de Motörhead amb una versió igualment veloç d’Ace of spades o toca una cançó dels Van Halen que va produir però no comercialitzar, House of pain –no s’ha de confondre amb la coneguda pel mateix títol de Van Halen.
Abans de Gene Simmons Band, encara va tocar un clàssic del heavy espanyol, Obús, que va sonar més contundent i en forma del que podien esperar aquells que, als anys vuitanta, més aviat els sentien sonar que no pas els seguien. El cantant dels madrilenys, Fortu, va recordar a Sant Feliu aquella dècada en què va explotar el metal per a tota una generació que acabaria pagant alguns excessos amb les drogues i l’alcohol. La mateixa família de gent que, als vuitanta i a l’Estat espanyol, va quedar fascinada per Kiss.