El compromís “universal” de l’escenògraf Alfons Flores

En el bosc de pantalles, a l’escenògraf li agrada definir les seves obsessions, abastar els universos que imagina per a cada producció: “Diuen que quan treballo utilitzo molt la paraula univers”, es corregeix simpàticament. Alfons Flores (l’Hospitalet de Llobregat,1957) en fa quasi 50 que es dedica a aquesta disciplina. Per accedir al cúmul de pantalles, cal situar-se al centre, en una mena de clariana. L’espectador queda encerclat, per unes imatges que reprodueixen instants de treball a l’estudi de l’escenògraf. Un laberint d’obsessions. L’exposició Alfons Flores, l’escenari prodigiós estarà oberta fins al 3 de novembre al Centre d’Art Tecla Sala, a l’Hospitalet. El comissari Joan Maria Minguet convida a transferir l’acció i la fascinació del que passa en un escenari al museu. Per això les cordes d’una pinta e tramoies els visitants, ara convertits en espectadors privilegiats.

La carrera de Flores comença a l’Hospitalet, amb el Grup d’Acció Teatral (GAT) del seu germà Enric, ara fa 50 anys. Aquest grup alternava les mostres en què convidaven companyies d’arreu de l’Estat espanyol al Centre Catòlic de l’Hospitalet amb les seves adaptacions. Ramon Maria del Valle-Inclán va ser un dels seus autors de capçalera; un autor aparentment dispers per a una època de recuperar el teatre i el carrer per al poble. El grup, que va representar una vintena de títols, va fer 1.700 funcions i calculen que van veure’ls uns 400.000 espectadors, va desaparèixer el 1997, en l’època en què la institucionalització del teatre va ferir de mort la vida de les companyies independents. El seu lema era lúcid: “El futur del teatre depèn dels que no hi van.” Per això era imprescindible persuadir-los amb un món complex i apassionant. Des de l’Hospitalet de Llobregat irradiaven una frescor i autenticitat (amb el logo del gat trapella, de còmic, com a logo de la companyia) i fugien del teatre ampul·lós. Les seves màximes eren clarividents, de nou, com recull Minguet en les cartel·les: “Més que fer teatre polític, es fa política amb el teatre.” Preferien la realitat esperpèntica de Valle-Inclán a la contundència d’Orwell (tot i combregar amb un odi visceral als militars i la repressió de la llarga dictadura). A l’exposició es veuen algunes de les pintures de Flores: amb 16 anys, dibuixa un rei de bastos amb la cara coberta com un botxí “dedicat als assassins de Salvador Puig Antich”. Del basto en raja sang (Puig Antich va ser executat al garrot vil el 2 de març del 1974, a La Model).

Alfons Flores va subsistir a la fi del Grup d’Acció Teatral perquè, des del 1978 rebia encàrrecs professionals. Jordi Mesalles, per exemple, li va demanar un espai per a El despertar de la primavera. La primera gran eclosió internacional de l’escenografia va venir amb les propostes de Calixto Bieito. Han fet una vintena de produccions (moltes d’operístiques), des que, el 1998, va fer l’espai escènic de La casa de Bernarda Alba. L’any següent, van aixecar Carmen, a Peralada. Bieito va situar l’acció en un cementiri de cotxes de Ceuta. Fugint dels clixés folklòrics espanyols que havia imprès Bizet al drama. En l’exposició Alfons Flores, l’escenari prodigiós apareixen dibuixos, fotos i vídeos de l’obra. Aquesta mateixa bandera ressorgiria en el muntatge de Carmen, de Calixto Bieito al Festival de Peralada, al 1999.

L’altre gran col·laborador de Flores ha estat Àlex Ollé, avui artista resident al Gran Teatre del Liceu. Es podria dir que Ollé va començar la seva carrera operística amb La Fura dels Baus i les escenografies d’en Flores: al 2009, van construir un monstre enorme per a Le grand macabre. Es pot veure la maqueta a l’exposició per comprovar com varia la projecció amb el moviment rotatori de l’element que domina l’escenari. També hi ha a la Tecla Sala l’inflable d’Ascenso y caída de Mahagonny (2010) de Brecht i Kurt Weill, que també van codirigir Ollé i Padrissa al Teatro Real. Aquest agost (de dilluns a dijous l’horari és de tarda i els divendres, només al matí) es pot veure com aquesta mena de món de la deixalleria s’infla i esdevé inestable per als que procuren rescatar material per a la seva supervivència. Aquesta volguda lletjor contrasta amb les copes de cap per avall de L’elisir d’amore (2015). A l’espai central, també es pot veure una roda de crucifixos de l’òpera Norma (dirigida el 2016 per Ollé). En realitat, l’escenografia (que es va poder veure el 2022 al Liceu). A la presentació, Flores identificava el fanatisme amb un tipus de cristianisme perquè són els referents majoritaris d’aquesta societat occidental. Adaptar-ho a l’islamisme seria repetir “el colonialisme” d’Occident que ja s’ha repetit massa vegades en la història, esbandia qualsevol denúncia a l’integrisme musulmà.

Escenografia i direcció?

Molts han estat els escenògrafs que s’han passat a la direcció escènica, començant per Fabià Puigserver, l’ànima del Teatre Lliure. Bona part del seu fons es va traslladar al Museu de les Arts Escèniques, i ara se’l pot trobar, en clau virtual, a partir de l’Arxiu Lliure (a més del mateix servei del MAE). També Iago Pericot va anar declinant els seus cartells i espais escènics en complementar la dramatúrgia escènica. L’Ajuntament de Barcelona li va dedicar una exposició (El joc i l’engany, al Palau de la Virreina, el 2004). El treball d’Alfons Flores sempre s’ha centrat en la necessitat que l’espai expressi, que no es limiti a ser una localització concreta, sinó que destil·li una intenció inequívoca, que ell sol provoqui “una emoció al públic”. A diferència de Puigserver i Pericot, l’homenatjat en l’exposició celebra la seva llibertat absoluta per plantejar l’espai. Flores confia arribar a la perfecció alhora que, com Bertolt Brecht, “em preparo per al següent error”. Pensa que, “quan l’obtingui, no sé si em satisfarà”. En tot cas, el treball de Flores ha estat reconegut amb el premi de la Crítica de Barcelona de 1996, 1998 i 2009. L’any 2000 va rebre l’Irish Times Theater Award a la millor escenografia per Barbaric Comedies, i el passat mes de maig va estar nominat en la categoria de millor escenògraf al The International Opera Awards 2017. Flores no cap a la taula presidencial del Liceu. Però ocupa una primera fila i sempre Ollé procura que expliqui la seva concepció escenogràfica. Potser és la millor manera de demostrar una conjunció perfecta Ollé-Flores, creant el seu univers.