Amant, model, però també pintora

En l’escena inicial de la pel·lícula, tal com aquesta imagina la primera vegada en què Pierre Bonnard va usar Marthe de Meligny (el seu nom real, menys aristocràtic, era Maria Boursin) com a model just després de veure-la al carrer i demanar-li que posés per a ell, el pintor diu com si res a la desconeguda que li mostri els pits: ella s’hi resisteix, ho fa, se’n penedeix i acaben fent l’amor. Una manera de mostrar un desig fulgurant com l’origen d’una llarga relació no exempta del desgast habitual del pas dels anys, d’infidelitats i dels conflictes derivats d’una condició social diferent: a més del desig, allò que, tanmateix, sembla unir-los inicialment és que ella vol alliberar-se de la pobresa, mentre amaga la seva família, i ell ho vol fer de les convencions burgeses i també pictòriques junt amb el cercle artístic d’Els Nabís. El relat (que conté grans el·lipsis i s’estructura en quatre períodes, datats al 1893, el 1914, el 1918 i el 1942, en què mor Marthe) incideix, però, en el fet que Bonnard passa de pintar en unes golfes bohèmies a fer-ho en una casassa vora el Sena abans d’instal·lar-se a Lo Canet. Dit de passada, concedint llicència a la ficció, s’hi obvien detalls importants, com ara que van tenir fills (mentre que es fa dir a Bonnard que no en vol per no ser un mal pare) i que ella va estar casada amb un altre home durant un temps entremig.

En fi, dirigida força acadèmicament (filmant els paisatges com una postal lluny dels pintors que fa presents, com ara Monet, en déjeuners sur l’herbe) per Martin Provost, la pel·lícula es concentra en la relació sentimental. Resta en segon terme el treball artístic de Bonnard (Vincent Macaigne, gran comediant que causa estranyesa assumint aquest personatge) i fins la relació amb Marthe com a model. Dit això, tot i que, contrariant el títol espanyol, ella no es mostra només com una musa: l’original és Bonnard, Pierre et Marthe. Però el film no explora prou allò que esbossa. En un moment, ella pregunta: “Per què són sempre les dones les que posen nues?” Ell respon: “Perquè les dones no pinten.” Mentida. Ja hi havia hagut pintores a les quals no els era permès pintar la nuesa. Pintores que, com Marthe de Meligny, van quedar a l’ombra. Això donava més de joc, però, de forma tradicional, ella (Cécile de France amb el seu encant) no deixa d’aparèixer com la dona darrere del gran home.