CRÒNICA
Les ‘suites’ de l’hotel de Bach
Al final, com pertocava, els set instrumentistes van pujar a la tarima per rebre la gran ovació de l’entregat públic
Una de les cites més destacades de la 32a Schubertíada de Vilabertran va ser la de divendres, 30 d’agost: més que un concert, va ser una autèntica gala, amb sis dels millors violoncel·listes catalans i encara el madrileny Fernando Arias. Van interpretar la integral de les suites de Bach per a l’instrument, àmpliament popularitzades per Pau Casals, a qui s’homenatjava. L’excepció va ser Oriol Prat que, com un agent infiltrat en l’hotel de Bach, es va decantar per l’esplèndida suite n. 1 del britànic Benjamin Britten. La marató va durar més de tres hores, incloent-hi un llarg interval que va servir per estirar les cames, admirar la sumptuosa exposició de Pep Aymerich o escapar-se a l’agradable terrassa adjacent a la muralla de la canònica.
No era fàcil encetar la gran travessia, honor que va recaure a l’experimentada Laia Puig, portant la clau de la suite n. 4. Sota la suau il·luminació turquesa de l’absis, la interpretació va resultar hàbil i elegant, deslliurant amb assossec del cabdell una nota cada vegada. Va passar el relleu a l’encantament quasi místic que va estremir Mariona Camats, des de que va obrir la porta de la suite n. 2, sonant apassionada, tot sentiment, com una heroïna tràgica de Racine. Seguidament, va estibar l’intrús, l’obra de Britten, que irromp elegíacament fins arribar a un final himenòpter, deslliurant un extens ús expressiu dels recursos del cordòfon, que Prat abraçava com la vida. L’opus forma part d’un conjunt (dedicat al gran Mstislav Rostropóvitx), que esperem escoltar complet en una propera Schubertíada.
Tornant al parador de Bach, Arnau Tomàs va tancar la primera part amb la n. 3, que va dominar amb classe, rigor i rotunditat, en la versió potser més bachiana de la nit. Després de la pausa, van continuar vius els contrastos interpretatius entre els eximis concertistes: primer, el joveníssim i agraciat Guillem Gràcia, desgranant extasiat la n. 1, la suite per antonomàsia. Més solemne en la cinquena, Pau Codina va sonar introspectiu com el barroc francès i els Pensaments de Pascal. I, per rematar, Arias amb una magnífica prestació de la sisena, metòdica i sensitiva. Al final, com pertocava, els set instrumentistes van pujar a la tarima per rebre la gran ovació de l’entregat públic, que també fa que la Schubertíada sigui una trobada tan especial.
