L’heroi de Torre Baró

Al començament d’ El 47 , desprès que una veu en off recordi que en els dar­rers anys cin­quanta i sei­xanta van arri­bar a Cata­lu­nya mol­tes per­so­nes pro­vi­nents d’Anda­lu­sia i Extre­ma­dura fugint de la misèria i del caci­quisme, diver­ses famílies cons­tru­ei­xen durant la nit, clan­des­ti­na­ment i apres­sa­da­ment, unes bar­ra­ques en un turó al nord de Bar­ce­lona on han adqui­rit uns ter­renys: Torre Baró, 1958. Es fa de clar i arriba la Guàrdia Civil: no han tin­gut temps de fer els sos­tres, que, segons la llei del sòl de l’època, impe­dien que les cons­truc­ci­ons fos­sin ender­ro­ca­des. Hau­ran de fer-les de nou. Un d’entre ells, però, aporta una idea com una remi­niscència d’una cul­tura col·lec­tiva esbor­rada pel fran­quisme: en lloc que cada família cons­tru­eixi la pròpia casa, tots n’han de fer una cada nit i així suc­ces­si­va­ment.

Aquest home, que va exis­tir real­ment, és Manuel Vital, nas­cut a Valen­cia de Alcántara (Cace­res) l’any 1923, amb un pare assas­si­nat pels falan­gis­tes després de la Guerra Civil. Con­ver­tit en per­so­natge d’una ficció ins­pi­rada en fets reals rela­ci­o­nats amb el llarg aban­do­na­ment sofert pels pri­mers habi­tants de Torre Baró, és l’heroi de la història a par­tir del moment que lidera una acció col·lec­tiva. És així que la mateixa dimensió col·lec­tiva es dilu­eix men­tre tam­poc no es mos­tra cap orga­nit­zació política que doni suport a les vin­di­ca­ci­ons de la gent del barri: esco­les, con­sul­tori mèdic, aigua, elec­tri­ci­tat, etc. La nar­ració es con­cen­tra en Vital (Edu­ard Fernández) i en la relació amb l’esposa/Clara Segura (una exmonja, que va pen­jar els hàbits per ell, amb una vocació pedagògica) i la filla (de la pri­mera dona, que va morir) amb dub­tes pel que fa a la seva iden­ti­tat entre la cata­la­ni­tat i la trans­missió del pare. En tot cas, davant de la poca perícia de cer­tes esce­nes col·lec­ti­ves, pot­ser és millor que el film, diri­git per Mar­cel Bar­rena, doni joc a la inter­pre­tació en la inti­mi­tat de Fernández i Segura.

Tan­ma­teix, és cert que Manuel Vital, que va morir el 2010, va pro­ta­go­nit­zar una acció sin­gu­lar: un dia del 1978, en què s’ambi­enta el gruix del relat després de fer un salt tem­po­ral des del preàmbul datat el 1958, va dur l’autobús de la línia 47 que ell conduïa fins Torre Baró. Can­sat que no li fes cas l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, un any abans de la seva recons­ti­tució democràtica, Vital va pujar l’autobús al seu barri per demos­trar una neces­si­tat dels veïns i que era pos­si­ble fer-ho mal­grat que els car­rers esta­ven sense urba­nit­zar. També volia denun­ciar la pre­ca­ri­e­tat en què vivien. Allò estrany és que, men­tre amb l’arri­bada de l’autobús es munta una festa amb gegants inclo­sos, Vidal (vin­cu­lat a CCOO i amb con­tac­tes amb el PSUC) actuï pràcti­ca­ment en soli­tari. Això men­tre que, cada dos per tres, puja al 47 una mena d’alter ego de Pas­qual Mara­gall: la solució va arri­bar amb els soci­a­lis­tes? Allò impor­tant, en tot cas, és que el cinema català faci atenció a un tema (la immi­gració dels cin­quanta i els sei­xanta) força aban­do­nat.