L’heroi de Torre Baró

Al començament d’ El 47 , desprès que una veu en off recordi que en els darrers anys cinquanta i seixanta van arribar a Catalunya moltes persones provinents d’Andalusia i Extremadura fugint de la misèria i del caciquisme, diverses famílies construeixen durant la nit, clandestinament i apressadament, unes barraques en un turó al nord de Barcelona on han adquirit uns terrenys: Torre Baró, 1958. Es fa de clar i arriba la Guàrdia Civil: no han tingut temps de fer els sostres, que, segons la llei del sòl de l’època, impedien que les construccions fossin enderrocades. Hauran de fer-les de nou. Un d’entre ells, però, aporta una idea com una reminiscència d’una cultura col·lectiva esborrada pel franquisme: en lloc que cada família construeixi la pròpia casa, tots n’han de fer una cada nit i així successivament.

Aquest home, que va existir realment, és Manuel Vital, nascut a Valencia de Alcántara (Caceres) l’any 1923, amb un pare assassinat pels falangistes després de la Guerra Civil. Convertit en personatge d’una ficció inspirada en fets reals relacionats amb el llarg abandonament sofert pels primers habitants de Torre Baró, és l’heroi de la història a partir del moment que lidera una acció col·lectiva. És així que la mateixa dimensió col·lectiva es dilueix mentre tampoc no es mostra cap organització política que doni suport a les vindicacions de la gent del barri: escoles, consultori mèdic, aigua, electricitat, etc. La narració es concentra en Vital (Eduard Fernández) i en la relació amb l’esposa/Clara Segura (una exmonja, que va penjar els hàbits per ell, amb una vocació pedagògica) i la filla (de la primera dona, que va morir) amb dubtes pel que fa a la seva identitat entre la catalanitat i la transmissió del pare. En tot cas, davant de la poca perícia de certes escenes col·lectives, potser és millor que el film, dirigit per Marcel Barrena, doni joc a la interpretació en la intimitat de Fernández i Segura.

Tanmateix, és cert que Manuel Vital, que va morir el 2010, va protagonitzar una acció singular: un dia del 1978, en què s’ambienta el gruix del relat després de fer un salt temporal des del preàmbul datat el 1958, va dur l’autobús de la línia 47 que ell conduïa fins Torre Baró. Cansat que no li fes cas l’Ajuntament de Barcelona, un any abans de la seva reconstitució democràtica, Vital va pujar l’autobús al seu barri per demostrar una necessitat dels veïns i que era possible fer-ho malgrat que els carrers estaven sense urbanitzar. També volia denunciar la precarietat en què vivien. Allò estrany és que, mentre amb l’arribada de l’autobús es munta una festa amb gegants inclosos, Vidal (vinculat a CCOO i amb contactes amb el PSUC) actuï pràcticament en solitari. Això mentre que, cada dos per tres, puja al 47 una mena d’alter ego de Pasqual Maragall: la solució va arribar amb els socialistes? Allò important, en tot cas, és que el cinema català faci atenció a un tema (la immigració dels cinquanta i els seixanta) força abandonat.