Una història d’amor paternofilial, malgrat tot

Si un escriptor publica avui una novel·la sobre la relació entre un pare i un fill adolescent, és quasi inevitable preguntar-li sobre el perniciós paper que la tecnologia juga en tot això, com un mur d’incomunicació, com un narcòtic a favor de l’apatia de l’un i la desesperació de l’altre. A Manuel Baixauli, que presenta Cavall, atleta, ocell (Periscopi) com un relat de les relacions paternofilials, li va tocar respondre-hi amb el neguit que s’espera en aquests casos: que la tecnologia té coses bones, però ha usurpat l’autoritat i fins i tot l’estima que abans es dipositava en els pares. Un cop satisfet l’apunt d’actualitat, es pot passar a parlar de la novel·la, que dona força més satisfaccions que el debat sociològic. I Cavall, atleta, ocell és la història d’amor d’un pare vidu pel seu fill, malgrat que l’estigui començant a perdre, perplex i desarmat, però també una demostració de la importància del temps, del ritme, del no-res que ho és tot, en la construcció de qualsevol obra de creació, com l’artefacte d’utilitat imprecisa que construirà obsessivament el pare al centre de la novel·la i que, com les bones peces d’art, influeix en les persones.

La guspira que va posar per primera vegada aquesta història al cap de Baixauli, abans de treballar-hi durant cinc anys i escriure’n fins a deu versions diferents (la seva és una escriptura lenta i sense planificació, confessa), es va encendre davant una escena real: l’escriptor, també pintor, era al cafè d’un museu després de visitar una exposició, i va fixar-se que en una taula propera un nen de pocs anys estava comentant amb entusiasme el prospecte del museu al seu pare, que se’l mirava embadalit. “Per al fill, tot era ‘jo seré’, ‘jo faré’, etcètera, mentre que el raonament del pare era ‘ell farà’, ‘ell serà’, etcètera.” Aquesta asimetria de mirades (cap a un mateix, cap a l’altre) és a l’origen de Cavall, atleta, ocell, com també ho va ser la commoció de descobrir la pel·lícula Hi havia un pare, del cineasta japonès Yasujiro Ozu, on un mestre vidu es desviu per acompanyar el fill cap a la vida adulta malgrat tot allò que els separa.

El cinema té una gran importància en el llibre, que pren el títol d’una frase de Robert Bresson (“Goig de contemplar el moviment: cavall, atleta, ocell”) i adopta com a pròpia la convicció que qualsevol vida, per anodina que sigui, “és plena de petits horrors i miracles”, com en el cinema de Dreyer, Tarkovski, Kiarostami o Ozu, posa com a exemple Baixauli, que en la seva escriptura busca la mateixa “respiració”, una dosificació del temps i el silenci, “essencials en una obra d’art”. Tot i que admet que aquesta darrera novel·la és més lineal que les anteriors, “més laberíntiques”, s’hi reconeix tant, que hi compareixen fins i tot alguns vells personatges seus: “També Wody Allen o Bergman recorren sovint als mateixos actors”, diu amb humor.

El cas és que la història d’un adolescent en vies de descarrilar (als 15 anys, baixa en el rendiment escolar, comença a fumar marihuana i freqüenta males companyies), a qui el pare, fuster de professió, humil, sacrificat i d’una rectitud entendridora (de fet, parafraseja la idea de Freud segons la qual només és afortunat aquell per a qui res no ha estat fàcil), intenta redreçar amb un amor incondicional, acaba sent una paràbola sobre l’art, que Baixauli defineix com “la creació de coses noves a partir de les que ja existien”. La construcció de “l’artefacte”, una màquina proteica que no s’acaba de descriure del tot però que és “complexa, elaboradíssima i plena de cables”, opera com una esfera ontològica que propicia la reconciliació i confirma, “com a les tragèdies gregues, que les dues parts tenien raó.”