Té sentit la crítica d’art avui?
Probablement té més sentit que mai, a causa de la sobreabundància d’informació banal que ens arriba a través de tantes vies. No només la crítica és fonamental pel seu caràcter prescriptiu i de mediació sinó també perquè actua com a document, fa una fotografia d’un moment de la història de l’art. Crea i deixa un pòsit, que acompanya els artistes i les obres d’art i els contextualitza. També reivindico la crítica, tant la més acadèmica com la més divulgativa, com un gènere literari més. El problema és que avui dia els mitjans de comunicació generalistes han renunciat a la crítica d’art i cada cop l’espai que li dediquen és més escàs o simplement inexistent. A tot això, s’hi afegeix la precarietat econòmica que viu l’ofici.
S’ha convertit el crític en artista i l’artista en crític?
En el sector de l’art, cada cop les fronteres estan més desdibuixades, tant pel que fa a les disciplines com als subjectes i agents que en formem part. No és que el crític hagi esdevingut artista i l’artista, crític, sinó que, avui dia, sobretot en les pràctiques artístiques contemporànies i especialment en les col·laboratives, tots els agents poden passar d’una banda a l’altra, sempre que es faci amb qualitat i rigor. Tenim molt bons exemples de comissariats fets per artistes darrerament. Un comissariat és també un acte creatiu. Precisament la gràcia de l’art és que és un territori procliu a la llibertat, l’eclecticisme, la gosadia i la imaginació. Per això no entenc els debats sobre si un artista pot fer de crític i a l’inrevés. Són discussions purament gremials i obsoletes que no m’interessen gens.
Quin és el seu museu preferit?
En tinc molts i m’és molt difícil triar; per tant, ho faré des del vessant emocional. El primer és la National Gallery de Londres, a la qual em sento molt vinculada perquè es va convertir en la meva segona casa diàriament durant una estada de dos mesos a la ciutat. Cada sala és un món i admiro especialment el seu storytelling. Un altre museu de fora que trio és la Frick Collection de Nova York. I de Catalunya, el MNAC, el Museu Picasso –el primer museu que vaig visitar a la vida–, la Fundació Miró i el Museu d’Art de Cerdanyola.
Tàpies té successor?
No, però no perquè no hi hagi bons artistes –encara que de la talla de Tàpies no estic tan segura que n’hi hagi–, sinó perquè el sistema artístic s’ha diversificat tant que no hi ha lloc per a un gran i únic nom. Són altres temps. Al seu moment, es va parlar que podria ser Miquel Barceló. Després, per la seva difusió massiva mundial, s’ha dit que si Jaume Plensa... Però res, res, res a veure, certament. De veritat... Per què hem de necessitar un únic nom?
L’art català ha viscut massa dels grans noms?
Massa, sí. Segurament no s’ha pogut evitar pel fet que en un territori tan petit al segle XX han sorgit quatre colossos –Miró, Dalí, Picasso i Tàpies– tan superlatius i influents a escala planetària... Això ha provocat que grans artistes hagin quedat com si fossin de segona fila, deixant de banda, a més, que l’art català no s’ha venut suficientment bé al món.
Per quins artistes aposta?
Pels que treballen des de la passió, des de la necessitat de crear, gairebé des de les vísceres. Des de l’autenticitat. L’art més mental m’atrau menys. D’altra banda, els artistes que he anomenat del gran quartet català del segle XX són com amics que m’acompanyaran sempre. Adoro el surrealisme, tant artístic com literari, i la fotografia de dones com Claude Cahun i Dora Maar. També segueixo els artistes que exploren l’espiritualitat des de la contemporaneïtat (com Bill Viola), la relació amb la música i els que parlen del tema del gènere, la identitat sexual i les temàtiques LGTBIQ+. Em sap greu pels que em deixo, però també aposto per Eugènia Balcells, Núria Güell, Perejaume, Antoni Llena, Gregorio Iglesias, Mar Arza...
Realment interessa l’art al públic català?
Vull creure que sí. Però també hi ha un gran dèficit: la falta d’educació artística a les escoles. Em consta que s’estan fent grans esforços per solucionar-ho, però encara som a les beceroles.
Som un poble artísticament madur?
Pel que fa a artistes, sí. Però falta acabar de cosir la xarxa del sistema artístic, que està molt esquinçada. El col·leccionisme local privat i institucional és massa minso; per tant, en clau comercial, el sistema s’ofega. I el que em sembla gravíssim és que els museus, amb comptades excepcions, també estan ofegats per la precarietat pressupostària i la falta de personal. Això resta maduresa al sistema.
Els polítics es creuen l’art català?
Malauradament, em temo que no. Ni l’art català ni d’enlloc. Mireu els programes electorals. Aquesta és una de les raons principals de la precarietat del sector de la cultura en aquest país. M’entristeix.
