Surten a subhasta vint-i-una obres procedents de l’antiga col·lecció Lluís Plandiura

El 1936, un grup d’anarquistes van afusellar (no cremar, no: afusellar) una pintura mural que hi havia a l’hotel Colón. Els revolucionaris volien evacuar la ràbia que sentien per la burgesia i van escollir aquesta obra en què sortien, asseguts en una taula de l’establiment ubicat a la cantonada de Plaça Catalunya amb Passeig de Gràcia, una colla d’artistes i el seu ric mecenes, Lluís Plandiura (Barcelona, 1882-1956). Per això eren coneguts com la Penya del Colón, perquè aquí és on es trobaven per parlar d’art. El fresc, creat per Xavier Nogués i Manuel Humbert, va desaparèixer, però el seu record, no. Ni tampoc un esbós que ha conservat la família de Plandiura, i que ara ha decidit subhastar-lo junt amb vint obres més procedents de l’antic conjunt artístic del cèlebre col·leccionista tan vinculat als fons del MNAC.

La venda se celebrarà el pròxim 3 d’octubre a Bonanova Subastas, si bé ja es poden fer ofertes en línia. L’esbós de la Penya del Colón (lleugerament diferent del que es va acabar traslladant a la paret) té un preu de sortida de 20.000 euros. Serà l’estrella de la sessió juntament amb una altra peça molt coneguda de l’univers Plandiura: el seu retrat més famós, de dimensions naturals, signat per Ricard Canals (preu de sortida: 18.000 euros). Canals era “l’artista preferit de Plandiura”, sosté l’historiador de l’art Francesc Fontbona. Canals no apareix a l’esbós –ni al mural– de la Penya del Colón perquè quan va ser gestat, el 1933, ja era mort. Però sí que hi ha una cadira buida que el representa. Al voltant de la taula, i autors i mecenes a part, Josep Maria Xiró, Oleguer Junyent, Quim Borralleras, Pere Ynglada, Domènec Carles, Josep Dunyac, Francesc Labarta, Enric Porta, Alexandre Riera, Jaume Mercadé, Enric Casanovas, Miquel Utrillo, Alexandre de Cabanyes i Joan Llongueras.

Precisament d’aquests artistes són algunes de les obres que els descendents de Plandiura han portat ara a Bonanova Subastas. Tres de Francesc Labarta (preus entre 1.100 i 1.400 euros); dos d’Oleguer Junyent (ambdós de 1.500 euros); un Alexandre de Cabanyes (2.500 euros); un Manuel Humbert (700 euros) i un Ricard Canals (450 euros). També hi ha un Tito Cittadini (4.000 euros); un Joan Baptista Porcar (3.400 euros); dos Joan Colom (1.400 i 1.600 euros); un Marià Pidelaserra (1.500 euros); un Ignasi Mallol (1.200 euros); un Iu Pascual (1.000 euros); un Josep Puigdengolas (900 euros); un Bonaventura Puig Perucho (850 euros); un Joaquim Mombrú (600 euros); i un Melcior Domenge (400 euros).

Per entendre la fal·lera col·leccionista de Lluís Plandiura hi ha un llibre de lectura imprescindible: Lluís Plandiura. El gran col·leccionista (Edicions de la Garriga Secreta, 2017), de Manel Vilar, la primera monografia dedicada a aquesta figura cabdal de la història de l’art català, “el col·leccionista d’art més popular i més important de Catalunya abans de la Guerra Civil”, tal com el va definir el poeta i biògraf de Picasso Josep Palau i Fabre

Plandiura, que va fer fortuna com a fabricant de sucre, va començar a col·leccionar cartells modernistes quan encara no havia fet els 20 anys. En va arribar a arreplegar 600, i l’Ajuntament els hi va comprar per 3.000 pessetes. Amb aquests diners, va adquirir els seus primers dibuixos, d’Enric Galwey i Joan Llimona, i la seva primera pintura, La novícia, també de Llimona.

“Plandiura va tenir l’habilitat de comprar obres a baix preu, rebentat en el cas de l’art medieval, i perfectament hauria pogut revendre-ho tot a l’estranger a un preu més alt. Però, en lloc d’això, va atresorar aquest patrimoni, que en bona part ha acabat en institucions públiques”, subratllava Vilar a aquest mitjà a propòsit de la publicació del seu estudi, en què destacava el seu paper com a recuperador d’obres que havien estat robades o, en alguns casos, venudes a l’exterior durant la Primera Guerra Mundial, aprofitant que els col·leccionistes europeus no estaven tan a l’aguait.

Francesc Fontbona assenyala en el pròleg del llibre de Vilar que Plandiura “no era un ric que comprava assessorat per cap marxant, sinó algú que responia a un gust personal sòlid”. I el seu gust era noucentista. “Molts artistes treballaven explícitament seguint els criteris que agradaven al col·leccionista, el seu millor client”, afegia Vilar en l’entrevista a aquest mitjà el 2017. Fontbona ho resumia així: “En bona part, el cànon de la pintura catalana d’aquest moment el fa Plandiura amb la seva col·lecció.”

Aquesta predilecció per l’art de patró més conservador el va allunyar de les avantguardes. Va fer lletjos a Miró i a Dalí. I amb Picasso la relació va ser tibant. Per Josep Pla, sabem que el geni malagueny el detestava. Quan va decidir anar-se’n a París, el 1904, li va oferir 20 peces per un milió de pessetes. Plandiura no li va fer gens de cas. Els primers temps del pintor a París van ser miseriosos, i li’n donava les culpes. Quan Pla el va visitar el 1920, li va fer una llista precisa de tots els triomfs que anava recollint: “Digui-ho sobretot a Plandiura.” Picasso no li va voler vendre mai més cap obra, però l’astut Plandiura va trobar la manera i en l’inventari de la seva col·lecció l’any 1932 n’hi havia 22.

El 1932 va ser un any difícil per a Plandiura. Els negocis no li rutllaven i va posar a la venda la col·lecció. Un total de 1.869 peces –amb dues ànimes principals: l’art del seu temps i els tresors medievals, per bé que també hi havia ceràmica, vidre i moble–, per les quals demanava set milions de pessetes a l’Ajuntament i a la Generalitat. El procés de compravenda va ser polèmic, amb debats encesos a la premsa i maneres oposades de veure les prioritats del país entre les diverses forces polítiques, fins que el president Francesc Macià va beneir el tracte de manera entusiasta.

En menys de quinze dies des que es va rubricar l’acord, les obres van sortir de la mansió del col·leccionista, al carrer de la Ribera, 6, i es van incorporar a les col·leccions públiques. El Museu d’Art de Catalunya, precedent del MNAC, va fer un salt qualitatiu espectacular. Per a Plandiura, aquesta operació va ser un canvi d’imatge. Havia fet coses que no l’havien deixat en gaire bon lloc i necessitava quedar net de consciència. L’afer més controvertit havia estat la sortida del país dels frescos de l’església de Santa Maria de Mur. Els va fer arrencar i els va vendre al Museu de Belles Arts de Boston. Aquest lamentable incident va desencadenar la gran campanya de salvaguarda del patrimoni medieval per part de la Junta de Museus.

El 1932, dèiem, va perdre la seva col·lecció, però de seguida en va iniciar una altra. Les parets de la seva casa del Born es van tornar a omplir d’obres, ara d’estils diferents. D’una banda, es va centrar en el Segle d’Or espanyol, i els Ribera, Greco, Zurbarán i Murillo van entrar a formar part del seu món; de l’altra, va flirtejar amb la pintura estrangera. Cézanne, Matisse, Daumier i un dubtós Van Gogh també es van afegir als fons. Tot s’ho van repartir els seus tres fills quan va morir. Seguir el rastre d’aquesta col·lecció disgregada és força complicat, excepte quan es vol fer una venda il·legal, que és el que va passar el 2015, quan el Tribunal Suprem va declarar inexportable un Zurbarán que un net de Plandiura volia col·locar a Londres.

Els descendents encara en van heretar una altra, de col·lecció: la que havia erigit a la casa natal del seu pare, a la Garriga. “Com que era un edifici petit, va gestar una col·lecció més íntima, privada i sentimental. La va ensenyar a poquíssima gent. Plandiura la volia regalar al poble a canvi d’estalviar-se els rebuts de la contribució. Lamentablement, l’Ajuntament ho va refusar”, explicava Vilar. El 1963, els hereus van vendre la casa i les obres que contenia als Maragall de la Sala Parés, que tot seguit ho van revendre tot, tant aquí com a fora. L’Ajuntament de Barcelona va tenir prioritat per escollir. Per exemple, es va quedar el famós quadre Ramon Casas i Pere Romeu en un tàndem, que Plandiura havia mutilat per poder-lo encabir en un pany de paret estret. En canvi, el consistori barceloní no es va interessar pel frontal d’altar de Sant Esteve de Guils, que sí que va voler el Museo del Prado.

I encara n’hi ha una altra, de col·lecció Plandiura, la més secreta de totes: un obsequi que va fer a la seva amant, Victoria González. Està formada per 153 olis de petit format de pintors catalans dels segles XIX i XX, setze gravats de Nogués i mobles d’estil. Aquest repertori artístic sí que ha perviscut unit. Va anar a parar al Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, on fins ara s’exposava amb l’enigmàtica etiqueta Llegat 1956 i ara, arrel de la renovació de l’equipament, sí que es dona informació del seu origen.