Ovació pel malson ensangonat de Demi Moore

El cel de Hollywood és ple d’estre­lles. Bri­llen i són eter­nes; ja se n’ha encar­re­gat la seva maquinària indus­trial, de man­te­nir la cons­tel·lació a ple ren­di­ment. També els seus car­rers fa anys que llu­ei­xen entre llam­bor­des les més des­ta­ca­des, reproduïdes perquè la gent les ado­rin i en facin fotos. Però bé sabem que pas­sen els anys i aquells noms d’actors i actrius que les encar­na­ven res­so­nen cada vegada més com un eco llunyà, sobre­tot per a les gene­ra­ci­ons que ens van pre­ce­dint. Algu­nes ho accep­ten prou bé, d’altres no tant. Norma Des­mond, aque­lla vella estre­lla del cinema mut que va immor­ta­lit­zar Glo­ria Swan­son a El cre­pus­cle dels déus (Sun­set Bou­le­vard) de Billy Wil­der, repre­senta aque­lles que no van saber superar que els temps cor­ren per a tot­hom. Fins i tot per a Dorian Grey, com bé sabem, gràcies al mite que ens va lle­gar Oscar Wilde.

O no, perquè en aquests temps que cor­ren, en què la pre­o­cu­pació exces­siva cap a la pròpia apa­rença física es podria qua­li­fi­car de pandèmia, sem­bla que ningú no recordi qui­nes con­seqüències nefas­tes poden deri­var de pac­tar amb el dia­ble, que ens ven l’eli­xir de la bellesa i l’eterna joven­tut. La sus­tan­cia (The subs­tance), la pel·lícula que ahir va capi­ta­lit­zar el màxim pro­ta­go­nisme d’una jor­nada intensa, s’encar­rega d’adver­tir-ho nova­ment, par­tint amb tots aquests ele­ments des­crits i tants d’altres refe­rents, per ofe­rir una bri­llant sàtira des­car­nada que va ser d’allò més ben aco­llida pel públic, que la va ova­ci­o­nar llar­ga­ment.

Cora­lie Far­geat jugava a casa, aquí va gua­nyar fa uns anys el premi a la millor direcció amb el seu impres­si­o­nant debut, Revenge (2017). També, venia ava­lada pel premi al millor guió en el Fes­ti­val de Canes i amb els elo­gis, més que meres­cuts, del tre­ball inter­pre­ta­tiu (i d’expo­sició física) de Demi Moore, a qui dona rèplica una no menys extra­or­dinària Mar­ga­ret Qua­lley (la reina i la prin­cesa de Blan­ca­neu, res­pec­ti­va­ment). Però és que La sus­tan­cia sap con­ju­gar a la per­fecció els ele­ments comuns i sobra­da­ment cone­guts amb infi­ni­tat de refe­rents artístics i cine­ma­togràfics, que es van des­ple­gant per ves­tir aquest pas­seig pels ves­sants més fos­cos de la fama. Des dels retrats pictòrics de Fran­cis Bacon als mal­sons ima­gi­nats per David Lynch (Inland Empire, espe­ci­al­ment), a la dupli­ci­tat de per­so­na­li­tats del Ver­ti­gen de Hitch­cock a la Nova carn de Cro­nen­berg; tot un des­ple­ga­ment for­mal i nar­ra­tiu acla­pa­ra­dor que deriva cap a un final en què la sang i el gore bro­llen que riu-te’n tu de l’escena a la dutxa de Car­rie o la dels pas­sa­dis­sos de l’Over­look Hotel de Kubrick. Ben esquit­xats vam que­dar tot pen­sant com segur que ha dis­fru­tat o ho farà Quen­tin Taran­tino amb aquest conte de fades que bé hauríem d’expli­car (fer veure, millor) als joves i no tan joves. Visca les arru­gues!

Per dosis de gore ahir vam que­dar ben ser­vits. A la nit s’estre­nava la ter­cera entrega d’una de les sagues més bèsties i amb èxit d’aquest subgènere del ter­ror ano­me­nat slas­her. Damien Leone, amb qui avui man­tin­drem una con­versa, pre­sen­tava Ter­ri­fier 3, el retorn d’Art the Clown, aquest pallasso psicòpata asse­de­gat de sang i fetge (i més fetge!) després d’haver sobre­vis­cut a la mas­sa­cre del pas­sat Halloween, ara nova­ment amb ganes de fer la guitza a la pobra Sienna (Lau­ren LaVera) durant la cele­bració de les vacan­ces de Nadal. Una excusa com una altra per ofe­rir un fes­ti­val ultra­gore als fans, que a Sit­ges, com bé sabem, n’hi ha un munt i es van fer sen­tir al llarg de la sessió aplau­dint amb satis­facció cada mort per molt crua que fos. És el que hi ha, amics.