Cartier-Bresson, el fotògraf del segle

Si només poguéssim escollir un sol fotògraf per resseguir la història de tot el segle XX, no hi hauria debat: seria el francès Henri Cartier-Bresson. Tot d’una perquè ell el va viure pràcticament sencer, del 1908, quan va néixer, fins al 2004; enguany fa vint anys que va morir. N’hi van faltar quatre per arribar als 100. Una altra raó de pes per triar-lo com el fotògraf del segle és que va viatjar a tot arreu amb la seva Leica. I qui busca, troba. Va ser en els llocs i en els moments oportuns infinitat de vegades. Per exemple el 1947 a l’Índia. Quan acabava de cofundar l’agència Magnum, i designat corresponsal d’Àsia, va conèixer Mahatma Gandhi poques hores abans que el líder indi fos assassinat. “Les imatges del seu funeral el van convertir en una estrella del fotoperiodisme”, explica Ulrich Pohlmann, comissari de la retrospectiva Watch! Watch! Watch! que presenta, fins al 26 de gener, el centre KBr de la Fundació Mapfre, amb 230 obres d’aquest mite de la fotografia, totes procedents de la Fundació Henri Cartier-Bresson.

El 1947, doncs, va ser un any clau en la seva carrera, també perquè el Moma de Nova York li va organitzar la primera exposició en un museu. Cartier-Bresson havia forjat la mirada feia temps. De jove, com a aspirant de pintor en plena ebullició de les avantguardes. I quan va canviar els pinzells per la càmera, cisellat pel surrealisme. D’aquest moviment artístic sorgit als anys vint, en va extreure dos nervis que va implantar al seu treball: “La capacitat de subvertir i la convicció que la realitat és polièdrica”, sosté Pohlmann.

No tardaria a iniciar-se en el fotoreporterisme, vinculat a la premsa comunista francesa. Solia signar “Henri Cartier” per amagar el seu llinatge burgès. A principi dels anys trenta ja el tenim a Espanya i a Catalunya per fer un reportatge de l’engrescadora etapa que obria la República. A Barcelona va trepitjar el barri Xino. Al KBr s’exposa una imatge que va fer d’un descampat en obres. La Guerra Civil li proveiria nou material, ara per a gestar dos films propagandístics a favor de la causa republicana. Cartier-Bresson també va tenir un bon ull cineasta. I encara tornaria dos cops més a Espanya. Als anys cinquanta, sense pronunciar-se massa contra la dictadura. I el 1970 per cobrir el procés de Burgos.

Als anys setanta va posar una mena de punt final a la seva faceta més trepidant. Ja havia viscut la vida de massa fotògrafs alhora. La del que en acabar la Segona Guerra Mundial va documentar la tragèdia dels desplaçats i de les víctimes que van passar comptes amb els seus botxins als camps de concentració. A Dessau, Alemanya, va ser testimoni del moment en què era descoberta i atacada una col·laboracionista. La seqüència d’imatges, colpidora, s’exposa al KBr. Una altra vida: la del fotògraf que va treballar a Berlín el 1962, un any després que es construís el mur. Aquí també va crear pel·lícules, cinc, molt desconegudes, una de les quals es projecta al centre barceloní.

Abans, el 1954, va ser el primer fotoreporter occidental que va tenir permís per entrar a la Unió Soviètica. Acabava de morir Stalin i planaven un munt d’enigmes. “Cartier-Bresson va anar moderant les seves idees polítiques fins a convertir-se en un pacifista d’esquerres”, assenyala el comissari. Sempre compromès amb els més desafavorits, com la població negra dels Estats Units, un altre país que va visitar sovint. “Compromès amb la humanitat”, ras i curt, diu Pohlmann, que convida a parar atenció a les imatges que feia en els actes multitudinaris, com pot ser el funeral del president Charles de Gaulle. “No l’interessava la massa sinó les reaccions individuals”, rebla.

I, mentrestant, també va ser un prodigi del retrat de celebritats. A l’exposició en veuran un de Giacometti al carrer, plovent, protegint-se el cap amb la gavardina. Fa l’efecte monstruós de les seves escultures.