Manifesta, una biennal ‘ocupa’

Fa uns anys agafàvem trens i avions per seguir la biennal d’art contemporani nòmada Manifesta, que s’aturava a diverses ciutats d’Europa. Ara la tenim a casa. Barcelona l’ha captivat i ens ha atrapat. A finals dels anys noranta, la ciutat no estava preparada per donar cabuda a una manifestació artística d’aquesta dimensió i característiques, que ja arriba a la 15a edició. Els equipaments museístics eren massa joves i poc rodats, i ara, potser massa establerts, normativitzats, i encotillats en programacions que no permeten imaginar futurs, sinó només retre comptes del present. Conclusió: a la Barcelona organitzada en centres d’art i equipaments, no s’hi ha pogut fer un forat per encabir una proposta de la biennal.

Tanmateix, el nomadisme d’aquesta biennal s’ha estès per la conurbació de Barcelona, engolint ciutats mitjanes i perifèries que les comuniquen en un gran ventall territorial: l’eix del Baix Llobregat, els dos eixos del Vallès i l’eix del Besòs al Maresme, i s’ha conquerit la presència de la biennal en onze ciutats catalanes. Si el noucentisme aixequés el cap i veiés la Catalunya ciutat que promovia en nom de la “civilitat” convertida en la Barcelona metropolitana més gran que ara marca el mapa de la Manifesta, segurament no hi estaria d’acord. El turisme ha ocupat la ciutat i n’està expulsant el ciutadà. De la “civilitat”, hem passat a la “incivilitat” d’una perifèria massa gran en temps de globalització, d’immigració massiva i de polítiques poc avesades a fer front a les urgències socials i educatives i a una integració de qualitat per cohesionar una societat eficient que miri el futur amb esperança.

La Manifesta s’ha articulat en tres leitmotiv, dels quals potser només n’hi ha un que pertanyi pròpiament a l’art: Imaginant futurs. Els altres dos, Equilibrant conflictes, sota un paraigua més o menys d’un art de vindicació ecològica i sociològica, i Cuidar i cuidar-nos, que evoca un sentit terapèutic de l’art, són dos corrents avui en l’art actual que marquen un compromís de l’art amb la societat, però que no imaginen futurs. Per això, quan Jordi Martí Grau en la roda de premsa va posar èmfasi a “imaginar futurs” en un moment tan pla de l’art contemporani com el que vivim, li ho vaig qüestionar i em va dir que calia intentar-ho. I tenia raó.

La Manifesta ha estat una biennal ocupa d’edificis que no tenien un destí ni un projecte. L’art sempre obre els ulls a la imaginació. Ha ocupat l’edifici racionalista imponent de l’editorial Gustavo Gili amb documentació d’arxius socials i comunitaris de la Barcelona global; una casa privada també racionalista com La Ricarda de la família Gomis amb memòria d’avantguarda; espais industrials com les Tres Xemeneies de Sant Adrià de Besòs, la Roca Umbert de Granollers, la Caldereria de Cornellà, Can Trinxet a l’Hospitalet, la Ciba de Santa Coloma, el Vapor Buxeda a Sabadell, i espais amb tuf de sofriment com l’antiga presó de Mataró.

Recordo encara la il·lusió amb què els artistes catalans que retornaven de París i Nova York ocupaven el Palau Robert, després d’obrir portes, passar l’escombra i el drap de la pols per muntar les instal·lacions de l’exposició Barcelona-París-Nova York. El camí de dotze artistes catalans el 1985. Però després l’art no s’hi va quedar, i el van foragitar per dedicar-lo a oficines. El Canòdrom de la Meridiana havia de ser un centre d’art, va ser ocupat per l’art després de treure els llebrers, però políticament va interessar fer-hi una altra cosa en un edifici que tenia un valor artístic en si mateix. L’art desvela nous camins, però no té força ni és rendible per quedar-se en els espais que ocupa amb llibertat.

El mateix succeirà amb les Tres Xemeneies. Ara l’art n’és l’ocupa i obre les portes a un futur per mostrar les arestes d’un espai industrial, però serà una altra cosa: diuen que un espai de recerca digital, un hub digital de l’audiovisual i el videojoc (un Catalunya Media City) que costarà una milionada. Cal un gran espai físic per fer un centre digital? La fàbrica dels canons al final de la Rambla serà també un centre digital. La sensació és que, quan no se sap què fer, això del digital queda molt bé, fa modern i ocupa. Ha estat rendible el districte del 22@? La tecnologia no serveix per imaginar futurs, és massa perfecta. La IA ens portarà a imaginar futurs? Encara que la nostra vida depèn avui d’un algoritme, només l’art que es baralla amb la imperfecció, amb els límits, amb la física i la no física, és capaç de vèncer amb la mirada crítica l’ull sec del món digital.

Les ciutats es reinventen i Barcelona no n’és una excepció. I la Manifesta explora noves perspectives que després es poden torçar com passa sovint, o no. A l’espai desocupat que deixarà l’art, Barcelona té ara una oportunitat de transformar-se i engrandir els seus valors, via “Catalunya ciutat” amb cultura i “civilitat”, o amb visió política metropolitana seguint per un carrer de sentit únic cap a un progrés tecnològic que tornarà a encotillar els futurs imaginats. Cal que els mitjans econòmics s’apliquin a la “civilitat”, a la cultura, a l’educació, i a un espai de comunitat que vertebri la societat més enllà del “populisme comunitari” que dona vots.