Manifesta, una biennal ‘ocupa’

Fa uns anys agafàvem trens i avi­ons per seguir la bien­nal d’art con­tem­po­rani nòmada Mani­festa, que s’atu­rava a diver­ses ciu­tats d’Europa. Ara la tenim a casa. Bar­ce­lona l’ha cap­ti­vat i ens ha atra­pat. A finals dels anys noranta, la ciu­tat no estava pre­pa­rada per donar cabuda a una mani­fes­tació artística d’aquesta dimensió i carac­terísti­ques, que ja arriba a la 15a edició. Els equi­pa­ments museístics eren massa joves i poc rodats, i ara, pot­ser massa esta­blerts, nor­ma­ti­vit­zats, i enco­ti­llats en pro­gra­ma­ci­ons que no per­me­ten ima­gi­nar futurs, sinó només retre comp­tes del pre­sent. Con­clusió: a la Bar­ce­lona orga­nit­zada en cen­tres d’art i equi­pa­ments, no s’hi ha pogut fer un forat per enca­bir una pro­posta de la bien­nal.

Tan­ma­teix, el noma­disme d’aquesta bien­nal s’ha estès per la conur­bació de Bar­ce­lona, engo­lint ciu­tats mit­ja­nes i perifèries que les comu­ni­quen en un gran ven­tall ter­ri­to­rial: l’eix del Baix Llo­bre­gat, els dos eixos del Vallès i l’eix del Besòs al Maresme, i s’ha con­que­rit la presència de la bien­nal en onze ciu­tats cata­la­nes. Si el nou­cen­tisme aixequés el cap i veiés la Cata­lu­nya ciu­tat que pro­mo­via en nom de la “civi­li­tat” con­ver­tida en la Bar­ce­lona metro­po­li­tana més gran que ara marca el mapa de la Mani­festa, segu­ra­ment no hi esta­ria d’acord. El turisme ha ocu­pat la ciu­tat i n’està expul­sant el ciu­tadà. De la “civi­li­tat”, hem pas­sat a la “inci­vi­li­tat” d’una perifèria massa gran en temps de glo­ba­lit­zació, d’immi­gració mas­siva i de polítiques poc ave­sa­des a fer front a les urgències soci­als i edu­ca­ti­ves i a una inte­gració de qua­li­tat per cohe­si­o­nar una soci­e­tat efi­ci­ent que miri el futur amb espe­rança.

La Mani­festa s’ha arti­cu­lat en tres leit­mo­tiv, dels quals pot­ser només n’hi ha un que per­ta­nyi pròpia­ment a l’art: Ima­gi­nant futurs. Els altres dos, Equi­li­brant con­flic­tes, sota un parai­gua més o menys d’un art de vin­di­cació ecològica i sociològica, i Cui­dar i cui­dar-nos, que evoca un sen­tit terapèutic de l’art, són dos cor­rents avui en l’art actual que mar­quen un com­promís de l’art amb la soci­e­tat, però que no ima­gi­nen futurs. Per això, quan Jordi Martí Grau en la roda de premsa va posar èmfasi a “ima­gi­nar futurs” en un moment tan pla de l’art con­tem­po­rani com el que vivim, li ho vaig qüesti­o­nar i em va dir que calia inten­tar-ho. I tenia raó.

La Mani­festa ha estat una bien­nal ocupa d’edi­fi­cis que no tenien un destí ni un pro­jecte. L’art sem­pre obre els ulls a la ima­gi­nació. Ha ocu­pat l’edi­fici raci­o­na­lista impo­nent de l’edi­to­rial Gus­tavo Gili amb docu­men­tació d’arxius soci­als i comu­ni­ta­ris de la Bar­ce­lona glo­bal; una casa pri­vada també raci­o­na­lista com La Ricarda de la família Gomis amb memòria d’avant­guarda; espais indus­tri­als com les Tres Xeme­ne­ies de Sant Adrià de Besòs, la Roca Umbert de Gra­no­llers, la Cal­de­re­ria de Cor­nellà, Can Trin­xet a l’Hos­pi­ta­let, la Ciba de Santa Coloma, el Vapor Buxeda a Saba­dell, i espais amb tuf de sofri­ment com l’antiga presó de Mataró.

Recordo encara la il·lusió amb què els artis­tes cata­lans que retor­na­ven de París i Nova York ocu­pa­ven el Palau Robert, després d’obrir por­tes, pas­sar l’escom­bra i el drap de la pols per mun­tar les ins­tal·laci­ons de l’expo­sició Bar­ce­lona-París-Nova York. El camí de dotze artis­tes cata­lans el 1985. Però després l’art no s’hi va que­dar, i el van fora­gi­tar per dedi­car-lo a ofi­ci­nes. El Canòdrom de la Meri­di­ana havia de ser un cen­tre d’art, va ser ocu­pat per l’art després de treure els lle­brers, però política­ment va interes­sar fer-hi una altra cosa en un edi­fici que tenia un valor artístic en si mateix. L’art des­vela nous camins, però no té força ni és ren­di­ble per que­dar-se en els espais que ocupa amb lli­ber­tat.

El mateix suc­ceirà amb les Tres Xeme­ne­ies. Ara l’art n’és l’ocupa i obre les por­tes a un futur per mos­trar les ares­tes d’un espai indus­trial, però serà una altra cosa: diuen que un espai de recerca digi­tal, un hub digi­tal de l’audi­o­vi­sual i el vide­o­joc (un Cata­lu­nya Media City) que cos­tarà una mili­o­nada. Cal un gran espai físic per fer un cen­tre digi­tal? La fàbrica dels canons al final de la Ram­bla serà també un cen­tre digi­tal. La sen­sació és que, quan no se sap què fer, això del digi­tal queda molt bé, fa modern i ocupa. Ha estat ren­di­ble el dis­tricte del 22@? La tec­no­lo­gia no ser­veix per ima­gi­nar futurs, és massa per­fecta. La IA ens por­tarà a ima­gi­nar futurs? Encara que la nos­tra vida depèn avui d’un algo­ritme, només l’art que es bara­lla amb la imper­fecció, amb els límits, amb la física i la no física, és capaç de vèncer amb la mirada crítica l’ull sec del món digi­tal.

Les ciu­tats es rein­ven­ten i Bar­ce­lona no n’és una excepció. I la Mani­festa explora noves pers­pec­ti­ves que després es poden torçar com passa sovint, o no. A l’espai deso­cu­pat que dei­xarà l’art, Bar­ce­lona té ara una opor­tu­ni­tat de trans­for­mar-se i engran­dir els seus valors, via “Cata­lu­nya ciu­tat” amb cul­tura i “civi­li­tat”, o amb visió política metro­po­li­tana seguint per un car­rer de sen­tit únic cap a un progrés tec­nològic que tor­narà a enco­ti­llar els futurs ima­gi­nats. Cal que els mit­jans econòmics s’apli­quin a la “civi­li­tat”, a la cul­tura, a l’edu­cació, i a un espai de comu­ni­tat que ver­te­bri la soci­e­tat més enllà del “popu­lisme comu­ni­tari” que dona vots.