Música en majúscules

Dilluns va tenir lloc el concert inaugural de la temporada BCN Clàssics 2024-2025. Va ser un concert dels que marquen ja no tan sols l’inici brillant d’una temporada, sinó que arriba a configurar-se com un punt de referència en l’imaginari musical dels melòmans de la ciutat de Barcelona per a molt temps. Pocs dies després d’haver pogut escoltar una orquestra de referència i de culte com la Wiener Philharmoniker al mateix Palau, la visita de la Tonhalle-Orchester Zürich, sota la direcció del seu titular, Paavo Järvi (Tallinn, 1962), va ser una demostració del que pot arribar a ser una orquestra municipal vinculada a una ciutat. Fundada el 1868, per al seu concert a Barcelona, va presentar un sòlid i preciós concert amb dues importantíssimes obres del segle XX: el Concert per a violí i orquestra núm. 2 en sol menor, opus 63 (1935) de Serguei Prokófiev (1891-1953) i la Simfonia núm. 7 en mi menor (1908) de Gustav Mahler (1860-1911). Un programa que es pot comprendre com una veritable declaració d’intencions. Si el concert de Prokófiev, estrenat a Madrid el desembre de 1935, era una possibilitat de mostrar les capacitats concertants i de diàleg del conjunt orquestral amb una solista estratosfèrica com la violinista alemanya, d’origen georgià, Lisa Batiashvilli (Tbilissi, 1979), la simfonia ho va ser del que és i implica la relació d’una orquestra amb una direcció titular. El nivell de concentració i implicació, en el fons, de sentit de pertinença a una institució musical amb més de 150 anys d’existència, són els que més ens ajuden a explicar un resultat orquestral a l’alçada de les grans i millor ocasions. La capacitat de creació d’atmosferes i clímaxs sonors, el sentit dramàtic d’una obra que algú va definir, sense el consentiment de Mahler, amb el títol de Cant de la nit, ens va portar a viure un èxtasi orquestral que dóna per reflexionar. I molt. Elmateix dia que s’anunciaven, en forma de rumorologia, els noms de possibles candidats a dirigir l’orquestra del Gran Teatre del Liceu, des del cor d’Europa una ciutat amb poc més de 400.000 habitants, ens ensenyava com es fan les coses de veritat. La liaison establerta entre els més de 100 músics de l’orquestra suïssa amb el seu director està marcant una època, i l’esmentada referència ja no només pot viure’s en directe sinó en una discografia imperdible. Com imperdible comença a ser la temporada BCN Clàssics amb propostes com la de dilluns, amb l’edició d’un acurat programa de paper editat en paper i l’obsequi d’un disc vinculat als organitzadors. Són senyals que hi ha iniciatives que encara entenen i comprenen com el nucli i el perquè del projecte rau en la mateixa música. La música en majúscules que vam escoltar, dilluns, al Palau.