novetat editorial
La mort, sí, però també ‘L’amor que sempre queda’
Anna Punsí Lladó (Vilafant, 1978) és un referent del periodisme d’investigació de l’àmbit dels successos, casos policials i tribunals. Una especialització que aquesta periodista empordanesa ja fa vint anys que exerceix, des que va començar a SER Catalunya i a col·laborar amb diversos mitjans. Carles Porta, que també és un gat vell en l’ofici, la va fitxar fa uns tres anys com a directora de continguts de True Crime Factory, la productora en què es fabriquen programes d’èxit com Crims, Luz en la oscuridad o ¿Por qué matamos? Abans no parlem del seu llibre, ho fem de com va la vida, però també de la mort d’amics comuns i familiars propers. Perquè encara que sigui una obvietat, la vida i la mort estan sempre interrelacionades.
D’això tracta L’amor que sempre queda (Columna), el seu segon llibre, més personal que no pas La noia de Portbou, coescrit amb Marta Freixanet, en què resolien la identitat d’aquella pobra jove que va aparèixer fa més de trenta anys penjada d’un pi, Evi Anna Rauter, després d’un brillant treball d’investigació. En aquesta publicació recull i reelabora una onzena dels relats que va narrar a la secció “Codi 60” del programa radiofònic Islàndia, d’Albert Om, a RAC1, centrats a mostrar l’empremta d’aquells que ja no hi són i com aquesta continua marcant la vida dels altres.
Tots ells són testimonis commovedors que configuren un calidoscopi sobre la mort, el dol i, sobretot, l’estima que ens deixen. Perquè també es tracta d’això; “malgrat la tristesa i la pèrdua, l’amor sempre perdura”, declara Punsí.
Com ella mateixa explica, el llibre li ha servit per explorar les profunditats del dol i la resiliència a través de les històries de famílies que han patit la pèrdua d’un ésser estimat. Les seves revelacions són alhora un exercici de cura, perquè com bé diu ha après que és bo parlar-ne, fugir del tabú de la mort que tant ens ha perseguit. “Els familiars agraeixen les mostres d’estima i els silencis, en el moment del xoc emocional, però també la naturalitat de parlar-ne més endavant per mantenir presents els nostres absents.” També, com afegeix, perquè com a conseqüència de la mort la tristesa és inevitable, però el record amorós dels que ja no hi són la fa més suportable. D’aquí el títol L’amor que sempre ens queda.
Per l’Anna Punsí el llibre també és una reivindicació d’aquells qui envolten la víctima, sovint bandejats quan es parla de crims o successos de la mena que siguin. “A mi el crim en si no m’interessa massa, més enllà d’entendre per què algú l’ha comès. En canvi, sí que sempre m’ha agradat aproximar-me a l’entorn i saber com aquest l’afecta.” En aquest sentit, critica que sempre se sol posar el focus en l’assassí, per no dir que tot sovint se l’ha mitificat. No ve d’ara, com recorda, ja fa anys que es venen samarretes de Charles Manson, o sèries recents com la dedicada a Jeffrey Dahmer popularitzen el psicòpata.
Diversitat de dols
De dols n’hi ha de tot tipus i bé sabem que cap és comparable. Amb tot, Punsí es mulla i creu que la pèrdua d’un fill és segurament el que provoca un dolor “més gran i persistent”. Al llibre n’apareixen quatre casos i amb testimonis tots ells colpidors de les seves mares. Com explica, totes elles, tant la Rosa Maria com la Maria Pilar, la Sònia o la Mar, sense conèixer-se de res i entrevistades per separat, coincideixen a dir que després de la mort dels seus fills o filles els van dir una frase que explica l’excepcionalitat d’una pèrdua així: “Com podia ser que tornés a sortir el sol l’endemà?, com podia ser que la gent continués rient?”
També, llegint les diferents històries el lector percep com de diferent és l’actitud davant la confrontació d’aquest buit. Per exemple, després de la pèrdua d’en Dani per mort sobtada quan circulava amb moto (capítol 2) la seva mare, la Rosa Maria, li va dedicar un memorial al garatge i ha volgut aprendre a tocar el piano per cantar cançons com Tears in heaven per continuar connectada d’alguna forma amb el seu fill. Res a veure amb el seu marit, en Fili, que el vol tenir present d’altres maneres però “de forma natural, sense recrear-se en aquests pensaments perquè això el portaria al precipici” i necessita seguir caminant, explica. Tampoc la mare d’en Boan vol caure en aquest parany emocional perquè s’enfonsaria volent connectar emocionalment amb el seu ésser més estimat.
Són maneres d’afrontar el dol, com ho és el d’una amistat, tant o més profund que el d’un familiar, com recull l’autora en el cas de la mort per càncer d’una amiga propera i com demostren patir les seves millors amigues que encara la troben a faltar. Aquí apareix el tema de com un afronta amb naturalitat o amb silencis una malaltia de llarga durada, amb el temor de no voler afectar l’altra persona.
“Ha estat dur escriure-les, posar en primera persona la veu dels protagonistes. Requerien una major interiorització respecte a explicar-les a la ràdio. Posar-hi detall i evitar caure en el dietari fa que empatitzis encara més, fins a un punt d’angoixar-me i tot”. Confessa que “has de saber estar prou a prop per entendre’ls i sensibilitzar-te, però alhora prou lluny per poder-ho explicar de forma professional”. Anna Punsí presentarà el llibre a la Llibreria 22 el 21 de novembre (19 h) i al Museu del Joguet de Figueres el 14 de desembre (12 h).