Sagarra, el tango i la Cunillé

Fa deu dies que el públic del Romea celebrava dempeus els 100 anys de l’actriu Teresa Cunillé, una històrica de la famosa sala, sovint protagonitzant peces de Josep Maria de Sagarra. Paral·lelament, a La Gleva, l’actriu Lali Barenys ha cosit una peça, sota la direcció d’Anna Güell, en què es rescaten un grapat de fragments dels textos de Sagarra, que va interpretar Cunillé (Dones com jo. Heroïnes de Sagarra, Lliure 2002). És una aproximació amb aires de sala d’assaig, íntima, de quan l’actriu principal repassava un text només amb la direcció i, si podia, amb el company d’escena. D’això –explica una desperta , eufòrica i agraïda Lluïsa Cunillé–, en deien “fer el tango” al final de l’assaig.

Habitualment els monòlegs interiors serveixen per mostrar les reflexions més íntimes dels personatges, sovint per justificar el seu comportament posterior. Però, si més no en aquesta tria, Sagarra aprofitava aquest recurs (habitualment de catarsi entre protagonista i públic, el silenci es podria tallar amb un ganivet) per donar l’oportunitat al personatge femení de rebel·lar-se amb les diferents figures del patriarcat (pare, marit, amant, tant és).

La posada en escena d’Els tangos de Sagarra és austera, acompanyada per un attrezzo mínim que evoca les feines de casa, la higiene i, ja cap al final, espais externs com pot ser la platja i, és clar, la Rambla. Són els elements mínims per dotar d’una certa acció, que s’agraeix. El que domina és la paraula, la denúncia com a Maleïdes guerres, en què la mateixa intèrpret hi intervenia. Barenys, entregada, alterna les interpretacions més sentides, dramàtiques, implorant que se li respecti la decisió, amb alguna de més frívola, que refresca l’escena i recorda la trajectòria de Sagarra pel Paral·lel.

Sagarra, que es va consagrar amb el teatre popular però que volia innovar al teatre amb les noves formes europees (que no van reeixir a Barcelona), és una baula imprescindible que uneix Guimerà amb Josep Maria Benet i Jornet, Sergi Belbel, Beth Escudé, Pere Riera, Victòria Szpunberg... D’aquella cadena fina de la postguerra, ara, s’ha estès amb un ventall immens de format, intensitats, veus i mirades. Els tangos de Sagarra convida a un viatge en el teatre d’ahir que fa ressonar prou l’empoderament d’avui.