Lliçons del destí

Hi ha qui asse­gura que no creu en el destí, però la pri­mera de les repre­sen­ta­ci­ons de La forza del des­tino, de Giu­seppe Verdi, al Gran Tea­tre del Liceu ha coin­ci­dit amb el desè ani­ver­sari exacte de la con­sulta, a Cata­lu­nya, del 9-N i, un dia abans, del 162è ani­ver­sari de l’estrena d’aquest títol operístic a Sant Peters­burg, el 10 de novem­bre de 1862. Estaríem, segons els psi­co­a­na­lis­tes jun­guians, davant d’impor­tants sin­cro­nies que ens hau­rien de fer refle­xi­o­nar. La pri­mera, que salta a la vista, és que aquest títol, argu­men­tal­ment deplo­ra­ble al marge, és un mitjà per refle­xi­o­nar sobre el fat, que, segons Shakes­pe­are, era qui bar­re­java les car­tes, mal­grat ser nosal­tres els qui les aca­bem jugant.

Veure La forza després de la tragèdia cala­mi­tosa del País Valencià, minut de silenci inclòs, con­vida a situar-nos al bell mig de la temàtica de la fata­li­tat. Però aquest con­vit s’asso­leix si hi ha una inter­pre­tació de les de veri­tat. En argot dels feno­menòlegs, que l’obra exis­teixi. Aquesta forza del des­tino del Liceu exis­teix, tot i ser una repo­sició de la copro­ducció amb l’Òpera de Paris ja vista a la tem­po­rada 2012/13. Si bé és evi­dent que les veus ver­di­a­nes no abun­den tant com fa algu­nes dècades, la tríada esco­llida amb Anna Pirozzi (Leo­nora), Brian Jadge (Don Álvaro) i Artur Rucinski (Don Carlo) fun­ci­ona d’allò més bé i ens porta a una ine­lu­di­ble sen­sació del Liceu “d’antes”. També hi ajuda moltíssim la direcció musi­cal, amb tremp i sen­tit dramàtic, de Nicola Lui­sotti (Via­reg­gio, 1961), un direc­tor que la rumo­ro­lo­gia està posi­ci­o­nant com un dels can­di­dats a subs­ti­tuir la titu­la­ri­tat de Josep Pons. És evi­dent que, amb ell, s’asse­gu­ra­ria un direc­tor que sap allò que vol, espe­ci­al­ment en tot allò rela­ci­o­nat amb l’òpera ita­li­ana.

En el trans­curs de la repre­sen­tació el cro­nista va cop­sar la per­ple­xi­tat que gene­ren al públic actual alguns números musi­cals o per­so­nat­ges com els de Pre­zi­o­si­lla i fra Meli­tone, que apor­ten con­tra­punts a la tragèdia en forma d’humor o de denúncia social, com ara l’escena del repar­ti­ment de men­jar. Els dos per­so­nat­ges esmen­tats van tenir una excel·lent defensa per part de la mezzo Cate­rina Piva i del baríton Pie­tro Spagnoli per fer-nos ado­nar que la incursió d’aquells números ens aju­den a enten­dre molt millor l’esque­let i la recepció dels dra­mes musi­cals ver­di­ans, més enllà que, com algu­nes pel·lícules, enve­llei­xin mala­ment.

Cor­recta pres­tació del cor lice­ista, final­ment, i una esce­no­gra­fia que es posa al ser­vei d’avançar la trama argu­men­tal cent anys, cosa que per­met mos­trar un mural amb l’acròstic Viva V.E.R.D.I, gran com­po­si­tor i peça fona­men­tal de la uni­fi­cació ita­li­ana. Lliçons del destí.