Lliçons del destí

Hi ha qui assegura que no creu en el destí, però la primera de les representacions de La forza del destino, de Giuseppe Verdi, al Gran Teatre del Liceu ha coincidit amb el desè aniversari exacte de la consulta, a Catalunya, del 9-N i, un dia abans, del 162è aniversari de l’estrena d’aquest títol operístic a Sant Petersburg, el 10 de novembre de 1862. Estaríem, segons els psicoanalistes junguians, davant d’importants sincronies que ens haurien de fer reflexionar. La primera, que salta a la vista, és que aquest títol, argumentalment deplorable al marge, és un mitjà per reflexionar sobre el fat, que, segons Shakespeare, era qui barrejava les cartes, malgrat ser nosaltres els qui les acabem jugant.

Veure La forza després de la tragèdia calamitosa del País Valencià, minut de silenci inclòs, convida a situar-nos al bell mig de la temàtica de la fatalitat. Però aquest convit s’assoleix si hi ha una interpretació de les de veritat. En argot dels fenomenòlegs, que l’obra existeixi. Aquesta forza del destino del Liceu existeix, tot i ser una reposició de la coproducció amb l’Òpera de Paris ja vista a la temporada 2012/13. Si bé és evident que les veus verdianes no abunden tant com fa algunes dècades, la tríada escollida amb Anna Pirozzi (Leonora), Brian Jadge (Don Álvaro) i Artur Rucinski (Don Carlo) funciona d’allò més bé i ens porta a una ineludible sensació del Liceu “d’antes”. També hi ajuda moltíssim la direcció musical, amb tremp i sentit dramàtic, de Nicola Luisotti (Viareggio, 1961), un director que la rumorologia està posicionant com un dels candidats a substituir la titularitat de Josep Pons. És evident que, amb ell, s’asseguraria un director que sap allò que vol, especialment en tot allò relacionat amb l’òpera italiana.

En el transcurs de la representació el cronista va copsar la perplexitat que generen al públic actual alguns números musicals o personatges com els de Preziosilla i fra Melitone, que aporten contrapunts a la tragèdia en forma d’humor o de denúncia social, com ara l’escena del repartiment de menjar. Els dos personatges esmentats van tenir una excel·lent defensa per part de la mezzo Caterina Piva i del baríton Pietro Spagnoli per fer-nos adonar que la incursió d’aquells números ens ajuden a entendre molt millor l’esquelet i la recepció dels drames musicals verdians, més enllà que, com algunes pel·lícules, envelleixin malament.

Correcta prestació del cor liceista, finalment, i una escenografia que es posa al servei d’avançar la trama argumental cent anys, cosa que permet mostrar un mural amb l’acròstic Viva V.E.R.D.I, gran compositor i peça fonamental de la unificació italiana. Lliçons del destí.