‘Demolició’, radiografia d’un presumpte violador

“No em condemneu abans de llegir-la” és la citació (modificada) d’Aurora Bertrana que Lluís Llort ha escollit per convidar els lectors a capbussar-se en la lectura de la seva quinzena novel·la, Demolició. Amb aquesta, com n’és plenament conscient, tracta alguns temes diguem-ne espinosos, pel fet que solen despertar debat o ferir susceptibilitats en alguns casos. Com a autor de llarga trajectòria, però, sap moure’s per la corda fluixa amb convicció i fermesa, posant sobre la taula temàtiques al voltant de la violació, el masclisme (i els micromasclismes), el feminisme, l’assetjament psicològic, la venjança i, molt especialment, els judicis paral·lels, per concebre una obra en què es deixen de banda els blancs i el negres per realçar la paleta de grisos. Tot això, sense entrar a formar judicis de valors.

Una valentia que es va veure recompensada al juliol quan li van atorgar el premi L’H Confidencial per aquest relat, que ara publica l’Editorial Clandestina, després d’estar-se guardat en un calaix un parell d’anys. Un guardó que l’autor agraeix “amb molta il·lusió”, perquè el reforça a continuar escrivint i pel fet que el concedeix un jurat molt exigent (en només 18 anys d’història ha estat declarat desert tres cops) i perquè per primer cop ha guanyat un original en català.

Demolició comença fort. Molt. Ella, un personatge anònim d’una edat que suposem que és al voltant dels 8 anys, és víctima d’abusos repetits per un familiar i això és consentit per la seva mare. Un trauma que evidentment carregarà al llarg de la seva vida i que vertebra el relat de forma paral·lela, reforçant el relat principal protagonitzat per un professor universitari la vida del qual es capgira com un mitjó quan és denunciat per violació per una jove. Ell (Rafel Egidi) ho nega, però malgrat tot no podrà aturar un procés policial, judicial i social –aquest, endegat a través de les xarxes socials– que li esclatarà com una pesada bola d’enderroc. Una demolició en tota regla.

El mateix autor declara que es tracta de la novel·la més realista que ha escrit, “sense cap concessió a l’humor; el tema no ho permet”. “No és un assaig, ni un pamflet, ni reflecteix cap posició moral o intel·lectual per part meva. Com sempre he fet a les novel·les, reparteixo les cartes de la ficció perquè cada lector triï la lectura que en vol fer”, explica Llort.

Com vol deixar clar, l’obra no va sobre el consentiment. Ni sobre la violació. “Va sobre les moltes circumstàncies sexualment violentes a què pot haver de fer front una dona al llarg de la seva vida. Va dels masclismes –micro i macro– que els homes perpetuem.” I, si bé prefereix no dir obertament què els faria, als violadors, però ho insinua, a la seva història es decanta per furgar en què passa quan una persona és dilapidada abans de ser jutjada. Aquí és quan entra de ple el tema de les xarxes socials i el seu poder. “Vull plantejar com es pot acusar, jutjar i linxar algú des de perfils anònims, sense cap problema –tret que et fiquis amb la família reial o els poders fàctics–”, més enllà d’entrar a discutir si les xarxes són útils o no, perquè en massa casos, creu, “és com donar una escopeta carregada a un ximpanzé”.

Llort matisa que les xarxes socials no són un dimoni: “És la societat en general la que té aquesta tendència dels judicis paral·lels, i els estaments universitaris, els mitjans de comunicació i els entorns familiars formen part de la societat i també es veuen arrossegats per aquesta tendència.”

Demolició és d’una lectura addictiva, enganxa des de la primera plana i sap crear tensió per saber si el protagonista ha violat o no l’Anna Burgos, aquesta estudiant de la Universitat de Barcelona de 23 anys, d’origen humil i una lluitadora feminista.

El lector, a mesura que avança el relat, també voldrà saber si, en el judici, serà declarat culpable o no, malgrat que, si ho és o no, ja ha estat condemnat.

Com ja va destacar el jurat que li va atorgar el premi, la història incomoda i impacta pel seu plantejament “valent i provocador”, i destaca l’estil i el ritme narratiu de l’obra, en què la trama és àgil i està marcada per l’actualitat i la versemblança de l’argument, el compromís i el risc del plantejament de la temàtica.

Pel que fa al to realista, l’autor reconeix que es va documentar “com mai abans”. Primer parlant amb un advocat, després amb un comissari dels Mossos i visitant la comissaria de les Corts i, finalment, amb una jutgessa que va revisar l’obra per corregir el que calgués. Això sí, hi ha protocols que han canviat del 2018 ençà i per això tot està datat. Confessa que es documenta el que sigui imprescindible, mentre escriu, no abans, i que acostuma a escriure “a raig, sense full de ruta previ”. “Aquest cop, però, abans d’escriure em vaig fer una guia de capítols i em vaig assessorar amb les fonts descrites... Sembla que el canvi de tècnica ha valgut la pena”, admet amb un somriure.

La ciutat de Barcelona és ben present, com en la majoria de novel·les de Llort, un autor que varia el to i la mena de trames en cada nou títol que publica. Aquí, l’ha encertada novament, sense deixar ningú indiferent.