Crítica
Ens convertirem en pols, però enamorada?
El títol Polvo serán invoca un cèlebre sonet de Francisco de Quevedo, Amor constante más allá de la muerte. La veu poètica suposadament s’adreça a l’estimada, però sembla enamorada del propi amor etern: Totes les parts del seu cos es convertiran en cendra, “mas tendran sentido; polvo serán, mas polvo enamorado”. D’altra banda, el nou film de Carles Marques-Marcet m’ha dut a recordar que, a l’assaig L’amor i Occident, Denis de Rougemont exposa que en la tradició literària occidental, des de Tristany i Isolda, l’amor passió busca l’impossible de la fusió de dues persones. Per això aquells que la senten anhelen, en el fons, morir junts, com si així s’unissin per sempre més.
En tot cas, la parella de Polvo serán no la formen uns amants que, com els d’algunes grans històries d’amor literàries, no poden estar junts perquè la seva passió (adúltera o en contra d’interessos familiars) atempta contra la norma social. Claudia i Flavio han compartit molts anys, tenen fills i també han treballat junts: són una actriu teatral (immensa Ángela Molina, amb les empremtes de la vida al rostre) i un director (Alfredo Castro). No voldrien morir, sinó seguir vivint fent teatre. La dona, però, pateix una malaltia terminal i ell creu que no pot viure sense ella: acorden morir junts assistits en una clínica suïssa. Es pot representar realment la mort? Després de transitar pel realisme, amb 10.000 km i Els dies que vindran, Marques-Marcet s’ho deu haver plantejat. D’aquí, extrema l’artifici, renuncia al naturalisme, representa la mort sense simular la realitat. I, fent-s’hi present la veu i la música de la gran Maria Arnal, s’acosta al musical (el màxim artifici) amb la participació de La Veronal. Tot la fa una pel·lícula audaç i sorprenent. Claudio i Flavio afronten la mort com si fessin teatre fins al final, on s’hi fa present que, morint sempre sols encara que sigui en companyia, ens convertirem en pols: una altra cosa és que sigui enamorada.
