Carulla, la lleona del teatre català

Una de les més grans actrius que ha tingut el nostre país, Montserrat Carulla i Ventura, va morir tal dia com avui del 2020, a l’edat de 90 anys. Damunt les seves espatlles duia una reeixida trajectòria de més de mig segle, tant al teatre com a la televisió i, de manera més puntual, també al cinema. Durant els últims anys de la seva vida, la seva cara es va convertir en una de les més habituals del món de la cultura en la defensa, sense por, de la independència de Catalunya. De fet, de la seves presentacions en va fer tot un eslògan: “Bona nit, soc Montserrat Carulla, actriu, catalana i independentista.”

Nascuda a Barcelona el 19 de setembre de 1930, va començar la seva carrera fent teatre amateur. El seu debut va ser al Teatre Nou del Paral·lel interpretant un nen mexicà en la comèdia Bajo el cielo mexicano. Per altra banda, encara menor d’edat, va col·laborar en programes radiofònics recitant poemes i fins a finals dels anys quaranta va completar la seva formació autodidàctica amb alguns cursos a l’Institut del Teatre. El 1951, quan encara era amateur, va viure de primera mà la repressió del règim franquista, que li va negar la possibilitat de tornar a actuar en el cinema espanyol durant la resta de la seva vida per haver demanat a la productora de Surcos (1951), de Nieves Conde, un contracte amb condicions dignes. Tot i això, no va desistir de la seva voluntat de convertir la seva vocació en la seva professió, i després d’una dècada convulsa va assolir el seu primer contracte com a professional, per l’obra de teatre Soparem a casa (1960), de Josep M. de Sagarra. Aleshores va marxar a treballar dues temporades a Madrid, però el 1964 va tornar a Barcelona i a partir d’aquell moment es va convertir en una de les actrius més habituals damunt dels escenaris catalans. Entre altres, va actuar a L’enterrament és a les quatre, de Joan Vila Casas; Mort de dama, de Llorenç Villalonga; La filla del mar, d’Àngel Guimerà; Pigmalió, de George Bernard Shaw; La vídua trapella, de Carlo Goldoni, en adaptació de Maria Aurèlia Capmany; Hamlet, de Shakespeare, dirigit per Pere Planella; Primera història d’Esther, de Salvador Espriu, i Música per a una nit d’estiu, de Stephen Sondheim. Quan acaba la dictadura, a Carulla se li aixeca el vet a participar en rodatges. Comença la seva etapa davant la càmera amb llargmetratges com Cambio de sexo (1977), de Vicente Aranda; Companys, procés a Catalunya (1979), de Josep Maria Forn i Costa; El vicari d’Olot (1982), de Ventura Pons; La ciutat dels prodigis (1999), i, més recentment, El orfanato (2007), de Juan Antonio Bayona. També va fer de dobladora tant en català com en castellà de films estrangers, però sobretot va ser a les sèries de TV3 quan la seva cara es va fer més popular entre el gran públic. Algunes són Secrets de família, Laberint d’ombres i El cor de la ciutat, que va ser la culpable que la gent passés a anomenar-la “l’àvia de Catalunya”. Diu en una entrevista l’any 2011 a Carles Flavià: “En aquella època –la d’El cor de la ciutat– em paraven pel carrer i m’explicaven problemes personals i familiars com si em coneguessin de tota la vida. Jo els escoltava, perquè veia que tenien la necessitat d’explicar les seves coses.”

Era una actriu autèntica, de debò. El seu estil interpretatiu va ser sempre la naturalitat, de la qual feia una virtut. Tot i que era molt comediant, sempre va defugir aquell teatre impostat. De fet, li agradava fer les sèries de TV3 per aquesta raó, perquè les veia equilibrades, sense exageracions i amb temes i problemes reals de la gent. També va destacar pel fet de tenir una presència especial a l’hora d’escenificar o recitar escriptors catalans. El seu amor per la literatura del país la va dur a fer-ho un munt de vegades, com a Itinerari de paraules (2008), peça que ella mateixa dirigia.

El seu caràcter humil la va dur a rebutjar que li diguessin “la dama de l’escenari”. També defugia el concepte de diva; per ella allò era només el seu ofici. El que sí que no va poder evitar mai va ser la multitud de premis amb els quals va ser recompensada la seva trajectòria. El 1992 va ser guardonada amb el premi Margarida Xirgu; el 1995 va rebre la Creu de Sant Jordi; el 1999, la Medalla d’Or al Mèrit Artístic; el 2008 la medalla d’or de la Generalitat de Catalunya, i el 2013, el Gaudí d’Honor, convertint-se en la primera dona a rebre aquesta màxima distinció del cinema català. Aleshores, en ple inici del procés sobiranista, va fer un discurs sense pèls a la llengua:“Jo, com aquell somniador americà, he tingut un somni. Un somni que voldria que aviat es fes realitat: veure la meva terra justa socialment, pròspera culturalment i lliure nacionalment.” “El meu independentisme no va contra ningú. Admiro la cultura i la llengua del poble espanyol. L’estimo i l’admiro com a amiga, però com a amiga en llibertat.” Durant aquells anys es va deixar veure com a activista en vídeos, xerrades i col·loquis de l’ANC i Òmnium, i també va ser una de les veus comunes de les manifestacions multitudinàries de cada Onze de setembre.

Amb tot això, el llegat personal i artístic que ens va deixar va significar, en primer lloc, la lluita d’una actriu que va treballar per cultivar l’interès per l’art i el coneixement, i en segon lloc, la fidelitat a uns valors basats en la justícia i la igualtat. En una entrevista feta al seu fill, Roger Peña, la descrivia com una lleona que sempre va cuidar la manada, amb relació a la família. Jo, des d’aquí, m’atreveixo a mantenir el substantiu per descriure tota una trajectòria plena de consciència, perseverança i valentia.