Una família infeliç a la seva manera

Encara que es faci present l’existència de pobres a Anna Karenina, la cèlebre màxima que enceta la novel·la de Tolstoi (“Totes les famílies felices s’assemblen, però les infelices ho són cadascuna a la seva manera”) s’il·lustra amb gent rica. En tot cas, és clar que pot aplicar-se a les famílies humils, de la classe treballadora, de la qual, essent una raresa en el cine espanyol actual, se n’ocupa el primer llargmetratge de Sandra Romero, Por donde pasa el silencio , que hi segueix les traces d’un seu curt homònim en què un jove (Antonio) torna per Setmana Santa al seu poble (Écija, d’on és la directora) i es retroba amb una noia (Emma) que s’hi ha quedat: tots dos senten una estranyesa recíproca. Al llargmetratge, l’actor protagonista del curt (Antonio Araque) torna a ser Antonio, que, havent marxat a Madrid per treballar-hi de cambrer, també retorna per Setmana Santa a Écija i s’hi retroba amb la família, que, certament, és infeliç a la seva manera.

De fet, tenint uns pares eixuts, el retrobament sobretot hi és amb dos germans, que s’han quedat al poble: el seu bessó Javier, adolorit i amargat a causa d’una malaltia degenerativa, i Maria, cansada de treballar en la precarietat. S’estimen, però, encara que s’ho diguin i s’abracin, no hi ha prou comunicació i entesa. Javier es queixa del seu estat i retreu (encara més al pare) que no l’ajudin. Els seus germans voldrien fer-ho, però no poden mentre lamenten que s’autodestrueixi. Tots tres són realment germans (Javier i Maria, que també apareixen al curt, no són actors professionals) i així palpiten les persones en els personatges. És un film físic, amb la càmera pròxima als cossos, i traspua una naturalitat i fins una sinceritat que el singularitzen, malgrat que Romero, com consta en els crèdits, ha hagut de passar per laboratoris de guió. Hi ha la família però, amb una intenció social, també els amics: joves amb treballs mal pagats, enganxats a l’alcohol i la droga, atrapats sense esperança en un poble de Sevilla.