De cara a la galeria

Molt es parla de l’acostament de la música clàssica als anomenats nous públics i, possiblement, l’obsessió per aquest ens ha portat a la necessitat recurrent d’haver de programar unes obres que si no es programessin no passaria absolutament res. És el que li desperta a aquest cronista l’audició, una vegada més, de la cantata profana Carmina Burana (1937) de Carl Orff (1895-1982). Sense necessitat d’entrar ara en l’enèsima polèmica sobre la relació d’aquest compositor muniquès amb el règim nazi, no és menys veritat que una nova interpretació d’aquesta obra basada en els cants medievals homònims ha de tenir sempre un plus d’aportació. Sobre el paper una versió d’aquesta obra on la percussió hi juga un paper més que destacat a les mans de Josep Vicent (Altea, 1970), un reputat i prestigiós percussionista en el passat, hauria d’ aportar quelcom del citat plus. Amb ell, el sempre admirat Orfeón Donostiarra que en té un enregistrament discogràfic de referència amb Michel Plasson i l’Orquestra del Capitol de Tolosa de Llenguadoc hi afegia nous elements per enriquir aquest plus. Malauradament, però, la cosa va quedar poc més que en una versió superficial i de cara a la galeria on va pesar més l’enlluernar que l’il·luminar i on es van trobar a faltar més delicadesa i poètica musicals. Això va anar en detriment de poder gaudir més de les aportacions dels solistes vocals i de les possibilitats expressives i vocals del cor basc.

És evident que concerts com aquest poden justificar-se des de de molts punts de vista, però no és menys veritat que ens hagués agradat molt haver pogut gaudir d’aquesta orquestra alacantina amb un altre programa lligat al d’una discografia espectacular com la que té. De totes formes, una baula més dins d’una potent temporada BCN Clàssics que el proper dia 11 ens portarà a Le Concert d’Astrée d’Emmanuel Haïm.