El nazi de l’hotel Majestic

Barcelona, 1967. L’artista alemany Hansjörg Wagner puja al terrat de l’hotel Majestic, on s’allotja, per pintar una vista de la ciutat. De sobte un home septuagenari el sorprèn per darrere i es presenta. Es diu Ludwig Losbichler i és un marxant d’art austríac. Wagner i la seva dona Doris, joves, encara en la trentena, són de vacances a Catalunya i el compatriota se’ls s’ofereix per ensenyar-los la capital, que coneix bé perquè hi viu des de fa dues dècades. De fet, viu al mateix Majestic. Els porta a una galeria d’art del centre i a bons restaurants, els comptes dels quals sempre paga el matrimoni. És un personatge peculiar però amable, i res els fa sospitar llavors qui és en realitat Ludwig Losbichler: un exagent nazi amb una col·lecció d’obres d’origen incert.

Moritz Gross és un periodista alemany que va viure del 2009 al 2019 a Barcelona. Sempre que passava per davant del Majestic pensava en els seus avis materns, Hansjörg i Doris Wagner, i recordava vagament les anècdotes que li havien explicat d’aquell home tan curiós que van tractar durant el seu viatge en terres catalanes. Fins que un dia, recent, Gross va tenir l’impuls de cercar el seu nom a internet i es va trobar diversos articles que parlaven d’ell, inclòs el que aquesta autora va signar el 2015 amb nombrosos detalls inèdits de la seva inquietant biografia. L’avi ja era mort, però l’àvia no, i es va avenir a furgar en la seva memòria, ben lúcida als ja llargs 80 anys. El Ludwig Losbichler que Doris Wagner va conèixer era “una persona demacrada i d’aspecte pobre, però amb una ment molt desperta i coneixements de pintura”. El més estrany no era només que visqués al luxós Majestic. L’àvia va revelar al net que el veien entrar i sortir “d’una de les barraques de fusta del terrat, on dormien els treballadors de l’hotel.”

Sucós material per fer una novel·la, sí, però Gross és periodista i el que va fer és la seva feina: investigar el passat de Ludwig Losbichler, encreuant les informacions ja conegudes, nova documentació que va localitzar als arxius i el valuosíssim testimoni dels seus avis, que va anar més enllà d’aquell 1967. La parella alemanya i Losbichler van mantenir la relació per correspondència fins al 1968. I encara el 1983 es retrobarien fugaçment a Barcelona. De nou al Majestic, on l’austríac continuava instal·lat com si fos casa seva.

Gross acaba de publicar la seva recerca en un article al Tag eins Magazin de Viena, que posa més llum (malauradament, no tota) a aquesta fosca figura. Ludwig Losbichler va néixer el 8 d’agost del 1898 a Waidhofen an der Ybbs, a la Baixa Àustria. El 1918, l’exèrcit del seu país, encara imperial, el té fitxat com a manyà. Segons relataria ell mateix, el 1929 es va traslladar al nord d’Àfrica i quan va esclatar la Guerra Civil espanyola es va estar una temporada a Andorra. El 1937 diu que era a Tànger fent de representant d’una empresa austríaca. Els nazis ja eren al poder i no tardarien a declarar la Segona Guerra Mundial. Un periodista que va ser interrogat pels serveis secrets britànics quan va acabar el conflicte els va posar sobre la pista dels seus moviments: Losbichler era un espia del règim de Hitler a l’exterior, amb un peu al Marroc i l’altre a Espanya. Els aliats el van apuntar a una llista de nazis “perillosos”. Les autoritats franquistes el van detenir, el van internar en un balneari de Caldes de Malavella i el van entregar als nord-americans, que el van empresonar a Alemanya el Nadal del 1945. Però al cap d’uns mesos el van alliberar.

El 1948 sembla que és quan s’estableix a Barcelona i al cap de poc surt a escena la seva enigmàtica pinacoteca trufada de firmes de primera categoria (Goya, Zurbarán, Rembrandt, Rubens...). El 1952 en cedeix algunes de medievals a l’exposició Mostra dei Primitivi Mediterranei, que fa gira a Bordeus, Gènova i Barcelona. “Un dels patrocinadors d’aquella exposició va ser el ministre d’Afers Exteriors espanyol Alberto Martín-Artajo, que va ajudar diversos nazis a conservar béns robats a jueus i els va protegir de l’extradició”, subratlla Gross. Des de la capital catalana, Losbichler intenta trobar sortida comercial als seus tresors, però de client només n’hi ha documentat un, el marxant Germain Seligman, des de Nova York estant. L’autora d’aquest article va esbrinar el 2015 que Losbichler feia visites habituals a l’Institut Amatller d’Art Hispànic del passeig de Gràcia per, suposadament, autentificar les pintures.

Però, si reprenem el testimoni dels Wagner, hi ha moltes coses que no encaixen i moltes preguntes sense resposta. Per què vivia miserablement si tenia un patrimoni tan cotitzat? Qui el va deixar ocupar durant quatre dècades una habitació del personal de l’hotel més ostentós de Barcelona? A canvi de què? Era potser, insinua Gross en el seu article, el “testaferro” d’un tercer veritablement poderós?

Gòtic català espoliat a un jueu

Les cartes que va enviar als avis del periodista són una mina. Losbichler va intentar convèncer-los perquè l’ajudessin a vendre algunes obres. Com ara un retaule del pintor gòtic Jaume Serra. En una altra ocasió els va demanar 15.000 francs suïssos (una fortuna) per resoldre un conflicte que tenia al país helvètic. També els va dir que a Suïssa hi havia dipositat algunes peces, cosa que és certa: com a mínim al Museu d’Art i d’Història de Ginebra encara avui n’hi ha quatre que hi va deixar el 1969, d’entre les quals dues d’un altre artista medieval català, Pere Garcia de Benavarri . Ambdós compartiments, originaris d’un retaule desmembrat de l’església de Peralta de la Sal, havien pertangut al marxant jueu Hugo Helbing, a qui la Gestapo va requisar els fons i va assassinar, a Múnic, el 1938.

Els Wagner van començar a notar una olor rara. Li demanaven certificats dels quadres que ell pretenia que col·loquessin al mercat. Losbichler els va escriure que “per sort a Espanya encara no ha arribat la malaltia dels avals dels experts”. També es vantava d’haver rebut l’encàrrec de fer adquisicions per al museu que el Führer havia projectat obrir a Linz. El matrimoni, esparverat, va tallar el contacte. Van girar full, fins que el 1983 el van veure en una segona estada que van fer a Barcelona. Era al vestíbul del Majestic. Hansjörg Wagner estava convençut que era ell, i es van saludar. La seva dona no s’ho va acabar de creure del tot.

Podia ser-ho perfectament perquè el 1983 encara era viu. I encara tenia més problemes econòmics. Quan es va liquidar la dictadura de Franco, va oferir la seva col·lecció a l’Ajuntament de Barcelona a canvi d’un vitalici de 500.000 pessetes mensuals (si més no, va proposar-ho en una surrealista entrevista que va concedir al Diari de Barcelona, amb un inventari dels seus béns inclòs). El 1989 moria a l’institut frenopàtic, amb 91 anys. Pobre, tal com el van clissar tot d’una els Wagner. L’enterrament, al cementiri de Collserola, el va pagar algú clandestinament que també va sufragar la taxa del nínxol fins al 1993.

Vint-i-cinc anys després, la gran majoria de les seves possessions artístiques estan amagades en algun lloc, o en alguns llocs, qui sap si a Barcelona mateix, per descobrir.