Altres

la ciutat d’ideals

Omplim el nostre lloc

En molts àmbits de la societat, sembla que la resignació ha substituït l’ambició i la inèrcia, la política. També en la cultura

En l’ado­lescència, el cap i el cos no aca­ben d’anar a l’hora. És una etapa en el desen­vo­lu­pa­ment de les per­so­nes en què les con­tra­dic­ci­ons se’ns fan evi­dents –volem ser infants i adults a la vegada–, la deso­ri­en­tació esdevé quo­ti­di­ana –ara, volem una cosa i, després, la contrària– i el pèndol emo­ci­o­nal va d’un extrem a l’altre amb molta faci­li­tat –un dia, ens estima i esti­mem tot­hom i, l’endemà, ens sen­tim orfes d’afecte.

Una cosa sem­blant passa amb la cul­tura cata­lana: un dia, ens lamen­tem de la migrada presència de musi­cals en català en la car­te­llera de Bar­ce­lona i, l’endemà, estem eufòrics pel munt d’entra­des que ven Mar i cel; ens con­gra­tu­lem de l’excel·lent nivell dels escrip­tors i tra­duc­tors en llen­gua cata­lana i de l’èxit que tenen les tra­duc­ci­ons de les seves obres en altres mer­cats lingüístics, però obser­vem que el nom­bre de lec­tors en català no para de decréixer en relació a les altres llengües amb què com­par­tim mer­cat; el cinema en català rep reco­nei­xe­ments arreu del món men­tre cons­ta­tem que molts direc­tors i pro­duc­tors encara pre­fe­rei­xen rodar en espa­nyol i Tele­visió de Cata­lu­nya pro­grama qual­se­vol medi­o­cre pel·lícula ame­ri­cana al pri­mer canal i –tot i haver par­ti­ci­pat posi­ti­va­ment en el seu finançament– relega al C33 l’estrena tele­vi­siva de Canigó 1883; ens omple d’orgull la magnífica for­nada de nous músics i intèrprets de l’escena cata­lana, men­tre que costa Déu i ajut que s’inclo­guin en les pro­gra­ma­ci­ons de les fes­tes majors i d’alguns equi­pa­ments. Per no dir que als cen­tres comer­ci­als no para de sonar música anglo­sa­xona per entre­te­nir el per­so­nal men­tre com­pra i també als esta­dis de fut­bol –com deien, fa uns dies, en la retrans­missió de Cata­lu­nya Ràdio del par­tit Girona-Liver­pool– men­tre no comença el par­tit: ben segur que a Liver­pool, si mai hi va el Girona a jugar, pro­gra­ma­ran música en català a l’estadi. Segur.

Com un ado­les­cent, doncs, la cul­tura cata­lana té un ves­tit que no li va a mida: ni les ins­ti­tu­ci­ons que l’han de pro­te­gir i pro­moure, ni els esta­ments que han de reconèixer-la inter­na­ci­o­nal­ment, ni els ins­tru­ments de mer­cat, ni la com­pa­nyia que et fa el grup o el teu entorn, ni tam­poc una auto­es­tima que bas­cula entre el cofo­isme i la depressió.

En molts àmbits de la soci­e­tat, sem­bla que la resig­nació ha subs­tituït l’ambició i la inèrcia, la política. També en la cul­tura. Es diu que és impos­si­ble llui­tar con­tra la dinàmica impla­ca­ble del deter­mi­nisme social que ha aga­fat la tec­no­lo­gia i el mer­cat com a ele­ments rec­tors de l’evo­lució humana. És llei de vida, diuen uns. Darwi­nisme cul­tu­ral, pon­ti­fi­quen uns altres. Pot­ser sí que el preu a pagar per la glo­ba­lit­zació és un empo­bri­ment cul­tu­ral glo­bal i la fos­si­lit­zació de les cul­tu­res exis­tents a finals del segle XX, com aque­lles foto­gra­fies d’un ani­mal ja extin­git del qual només en resta la imatge, un exem­plar dis­se­cat i, amb sort, una mos­tra d’ADN.

Aquesta tendència, uni­ver­sal, quan es tras­llada a una cul­tura mino­rit­zada com la nos­tra agafa cares que, malau­ra­da­ment, conei­xem bé: l’acom­ple­xa­ment i el pro­vin­ci­a­nisme de creure que allò que és català no interessa gaire s’ha impo­sat en àmplies capes de la soci­e­tat cata­lana, fins i tot, de manera incons­ci­ent. I que el no s’hi pot fer res i qui dia passa any empeny és la divisa de bona part d’aquells que, per la posició de poder que ocu­pen –ja sigui polític, econòmic o d’influència social– tenen, a les seves mans, ins­tru­ments i eines per rever­tir aquesta situ­ació. Aquesta resig­nació i ren­dició davant la inèrcia no és, però, ine­vi­ta­ble i cal com­ba­tre-la. I ho hem de fer com ho ha fet sem­pre la cul­tura cata­lana: amb esforç, amb ambició, amb constància. I quan con­vin­gui, amb resistència i com­bat.

Sabem que la rea­li­tat demogràfica del país és com­plexa i no pre­sa­gia res de bo per al desen­vo­lu­pa­ment futur de la llen­gua cata­lana i de les seves expres­si­ons cul­tu­rals; sabem que les lleis del mer­cat del món de l’entre­te­ni­ment i la cul­tura cada vegada són més pode­ro­ses i dic­ten les seves pri­o­ri­tats; sabem que les ico­nes cul­tu­rals glo­bals –anglo­sa­xo­nes, his­pa­nes– ocu­pen l’espai que voldríem per a la cul­tura naci­o­nal; sabem que, amb comp­ta­des excep­ci­ons, allò que es diu el capi­tal té poca sen­si­bi­li­tat per la cul­tura cata­lana; cons­ta­tem cada dia com el patri­moni –lite­ral­ment, “els béns que pro­ve­nen dels nos­tres pares”, col·lec­tius, en aquest cas– no interessa massa als poders públics i les grans cor­po­ra­ci­ons.

Tot això ho sabem. Però el que no està escrit és com tots aquells que esti­mem la cul­tura cata­lana, o almenys tenim la res­pon­sa­bi­li­tat de cedir el patri­moni cul­tu­ral del país a la següent gene­ració, reac­ci­o­nem davant d’aquest pano­rama.

Ens inter­pel·la direc­ta­ment Miquel Martí i Pol: “I, sobre­tot, no obli­dis que el teu temps / és aquest temps que t’ha tocat viure: / no un altre, i no en deser­tis, / orgullós o covard, quan et sen­tis cri­dat / a pren­dre part, com tot­hom, en la lluita / car el teu lloc només tu pots omplir-lo.”

I el teu lloc, els nos­tres llocs, són tots els llocs: a casa, a l’escola, a la feina, amb els amics, com a cre­a­dors, com a con­su­mi­dors, com a espec­ta­dors. Sovint, ens pre­gun­tem què podem fer tots i cadas­cun de nosal­tres per omplir el nos­tre lloc. Ara ve Nadal i, com les dar­re­res dècades, arriba acom­pa­nyat d’una febre con­su­mista que no és ara ni aquí el moment i el lloc de jut­jar. Dei­xem-ho sim­ple­ment dient que és una ocasió en què volem fer arri­bar als altres mos­tres del nos­tre afecte i esti­mació en forma d’obse­quis. Doncs comen­cem per aquí. Orgu­llo­sos o covards, omplim el nos­tre lloc. Omplim-lo amb cul­tura, amb cul­tura cata­lana. Amb lli­bres en català, amb música en català, amb tea­tre en català, amb cinema en català. Omplim-lo també amb la llen­gua cata­lana, als sopars d’empresa i d’amics, amb els mis­sat­ges que com­par­tim a les xar­xes soci­als, arreu. I així ofe­ri­rem a les gene­ra­ci­ons més joves el millor regal que mai no els podrem donar: la con­tinuïtat en la per­vivència d’una llen­gua i cul­tura mil·lenàries.

Molt bon Nadal a tot­hom, esti­mats lec­tors.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia