Còmic

tot recordant

Cesc, l’humor d’un llapis senzill i sublim

Cronista gràfic de la societat catalana durant el franquisme i la Transició, va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi el 1995 i amb el premi Gat Perich d’honor el 1997

Tal dia com avui del 2006 va morir Fran­cesc Vila i Rufas (Bar­ce­lona, 1927), als 79 anys. Va dedi­car pràcti­ca­ment tota la seva car­rera a l’humor gràfic, i Cesc era el pseudònim amb el qual sem­pre va sig­nar.

Fill del també dibui­xant, il·lus­tra­dor i bibliòfil Joan Vila i Pujol, Joan D’Ivori, va començar de molt jove sota l’apre­nen­tatge del seu pare. Quan només tenia quinze anys (1943), va fer la seva pri­mera expo­sició, a la Sala Rovira de Bar­ce­lona, i va acon­se­guir ven­dre els seus pri­mers dibui­xos. Uns anys més tard, es va ini­ciar com a cari­ca­tu­rista al Lec­tu­ras (1948); després, al Momento (1951), i, final­ment, al Dia­rio de Bar­ce­lona (1952). Es va con­ver­tir així en el pri­mer humo­rista que publi­cava al diari després de la guerra. Les seves vinye­tes van esde­ve­nir una petita cla­ri­ana enmig del dens bosc del fran­quisme. Els seus dibui­xos eren sen­zills, però sublims, amb detalls plens d’humor que li van ser­vir per ser alta­ment valo­rat pels lec­tors. El 1953 va fun­dar el set­ma­nari humorístic ¡Turu­rut…!, al qual van entrar a tre­ba­llar els vinya­tai­res més des­ta­cats del moment. A par­tir de l’any següent, sense aban­do­nar el diari, va diver­si­fi­car la seva pro­ducció publi­cant també en revis­tes estran­ge­res, cosa que li va per­me­tre, per pri­mera vegada, una inde­pendència cre­a­tiva total. Alguns dels seus tre­balls es podien tro­bar a les revis­tes fran­ce­ses Paris Match, Jours de France i Le Rire, i a les britàniques Punch, Lilli­put i Every­body’s, i el seu humor ja tenia una tona­li­tat més refle­xiva. També va deci­dir publi­car reco­pi­la­to­ris dels seus acu­dits en forma de lli­bre.

Durant els anys sei­xanta comença a tenir pro­ble­mes amb la cen­sura. Tot i que intenta evi­tar qual­se­vol situ­ació punyent, els seus dibui­xos no ama­guen el pati­ment i la sor­di­desa de la vida quo­ti­di­ana del fran­quisme. Aban­dona el Dia­rio de Bar­ce­lona i passa a col·labo­rar amb alguns dels millors set­ma­na­ris del país, com Cavall Fort i Serra d’Or. El 1964 accepta l’oferta del diari Tele/eXprés, ani­mat perquè es tracta del pri­mer diari pri­vat que obté el permís del govern per aparèixer després de la Guerra Civil, i el 1968 marxa a un altre mitjà pri­vat, El Cor­reo Catalán, i es con­ver­teix en el nino­taire més impor­tant i influ­ent de la premsa del país. La força del seu mis­satge ema­nava sobre­tot del dibuix, més que no pas de les poques parau­les que hi emprava. Als anys setanta par­ti­cipa en la irrupció de diver­sos set­ma­na­ris satírics com Her­mano Lobo i Por Favor, amb una pàgina set­ma­nal. Con­ti­nua fent ser­vir un estil defi­nit, però més net que quan va començar. Durant aquests anys, els dibui­xants asso­lei­xen un gran ressò social i l’èxit del públic per­met reno­var l’escola satírica cata­lana amb joves nino­tai­res com Jaume Perich i José Luis Martín. Amb la mort del dic­ta­dor, la figura de l’humo­rista o nino­taire torna a incor­po­rar-se amb nor­ma­li­tat a la premsa, igual que en la pri­mera mei­tat dels anys trenta. Amb l’apa­rició de l’Avui, el 1976, Cesc troba la seva nova llar. Un mitjà que expressa una cata­la­ni­tat i un esforç col·lec­tiu que encai­xen a la per­fecció amb el seu pen­sa­ment. Durant 23 anys (entre el 1976 i el 1989), hi va publi­car una peça diària i es va con­ver­tir així en l’humo­rista de referència del diari.

Després de tota una vida dedi­cada a l’acu­dit, el 1989 va aban­do­nar defi­ni­ti­va­ment l’humor gràfic i va pro­var sort amb la pin­tura, el gra­vat i l’escul­tura. També en aquest moment va començar a rebre diver­sos reco­nei­xe­ments a la seva tra­jectòria. Entre d’altres, va obte­nir el premi Ciu­tat de Bar­ce­lona, la Creu de Sant Jordi de la Gene­ra­li­tat i el Premi Inter­na­ci­o­nal d’Humor Gat Perich, i va ingres­sar com a mem­bre nume­rari a la Reial Acadèmia Cata­lana de Belles Arts de Sant Jordi. L’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona va adqui­rir bona part dels seus dibui­xos, que es con­ser­ven actu­al­ment a l’Arxiu Històric de la Ciu­tat (AHCB).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia