Dones iranianes revoltades

Feia temps que el règim iranià tenia el dit posat a l’ull de Moham­mad Rasou­lof per la seva mani­festa dis­sidència política i, en con­seqüència, per les seves pel·lícules (major­ment roda­des clan­des­ti­na­ment) en ser con­si­de­ra­des “pro­pa­ganda con­tra el sis­tema”. Detin­gut en diver­ses oca­si­ons i des­posseït del seu pas­sa­port, cosa que va impe­dir-li pre­sen­tar El dia­ble no exis­teix a la Ber­li­nale del 2020 i reco­llir-hi l’Ós d’Or per aquesta pel·lícula que denun­cia l’existència i apli­cació de la pena de mort a l’Iran amb qua­tre històries pro­ta­go­nit­za­des per bot­xins, Rasou­lof va ser con­dem­nat l’any pas­sat a vuit anys de presó, a fue­ta­des i a la con­fis­cació dels seus béns. Afor­tu­na­da­ment, però, va acon­se­guir fugir i ser aco­llit com a exi­liat polític a Ale­ma­nya, poc abans de pre­sen­tar a Canes La semi­lla de la higuera sagrada , que, envi­ada sense l’auto­rit­zació del règim, va con­tri­buir a la sentència con­tra ell: no és per res que hi deixi constància de la repressió poli­cial, el 2022, en les pro­tes­tes arran de la mort de Masha Amiri, la jove arres­tada i col­pe­jada perquè no duia el vel “ben posat”. Dit tot això, el res­pecte i la soli­da­ri­tat amb l’acti­tud política i el coratge de Rasou­lof no impe­dei­xen que alguns recur­sos nar­ra­tius i dramàtics seus puguin sem­blar, a parer meu, una mica erràtics i també tru­cu­lents.

Cen­trant-nos en La semi­lla de la higuera sagrada, Rasou­lof torna a ocu­par-se d’un home del règim: un fun­ci­o­nari judi­cial al ser­vei de la dic­ta­dura teocràtica ira­ni­ana. La seva esposa, en prin­cipi, tam­poc no qüesti­ona el règim. Ni l’auto­ri­tat patri­ar­cal del marit. Tan­ma­teix, no són tan sub­mi­ses, ni a una cosa ni a l’altra, les seves dues filles, que, en absència del pare, acu­llen una amiga agre­dida per la poli­cia en una mani­fes­tació. Bona part de la pel·lícula, la més interes­sant, trans­corre dins de la casa d’aquesta família a Tehe­ran, però s’hi reflec­teix què passa a l’exte­rior a través d’imat­ges d’arxiu con­tra­po­sa­des: men­tre les filles miren al mòbil els vídeos que mos­tren la bru­ta­li­tat poli­cial, la mare segueix la infor­mació dels fets a través de la tele­visió ofi­cial. Un gir nar­ra­tiu, però, fa que el potent rea­lisme del film mudi cap a la paràbola: al pare li des­a­pa­reix la pis­tola (símbol fàl·lic i patri­ar­cal) i això li pot com­por­tar un càstig. Encar­nant la para­noia d’un règim auto­ri­tari, culpa l’esposa i les filles (que a la vegada repre­sen­ten la revolta de les dones ira­ni­a­nes) del roba­tori de l’arma. També hi ha un canvi d’esce­nari. La família, amb el pare embo­git, es tras­llada cap a un lloc rural, i amb deci­si­ons nar­ra­ti­ves estra­nyes que ho sobre­car­re­guen tot, la pel·lícula s’enreda a la manera de les bran­ques de l’oli­vera que, en créixer, ofe­guen el tronc.