Dones iranianes revoltades

Feia temps que el règim iranià tenia el dit posat a l’ull de Mohammad Rasoulof per la seva manifesta dissidència política i, en conseqüència, per les seves pel·lícules (majorment rodades clandestinament) en ser considerades “propaganda contra el sistema”. Detingut en diverses ocasions i desposseït del seu passaport, cosa que va impedir-li presentar El diable no existeix a la Berlinale del 2020 i recollir-hi l’Ós d’Or per aquesta pel·lícula que denuncia l’existència i aplicació de la pena de mort a l’Iran amb quatre històries protagonitzades per botxins, Rasoulof va ser condemnat l’any passat a vuit anys de presó, a fuetades i a la confiscació dels seus béns. Afortunadament, però, va aconseguir fugir i ser acollit com a exiliat polític a Alemanya, poc abans de presentar a Canes La semilla de la higuera sagrada , que, enviada sense l’autorització del règim, va contribuir a la sentència contra ell: no és per res que hi deixi constància de la repressió policial, el 2022, en les protestes arran de la mort de Masha Amiri, la jove arrestada i colpejada perquè no duia el vel “ben posat”. Dit tot això, el respecte i la solidaritat amb l’actitud política i el coratge de Rasoulof no impedeixen que alguns recursos narratius i dramàtics seus puguin semblar, a parer meu, una mica erràtics i també truculents.

Centrant-nos en La semilla de la higuera sagrada, Rasoulof torna a ocupar-se d’un home del règim: un funcionari judicial al servei de la dictadura teocràtica iraniana. La seva esposa, en principi, tampoc no qüestiona el règim. Ni l’autoritat patriarcal del marit. Tanmateix, no són tan submises, ni a una cosa ni a l’altra, les seves dues filles, que, en absència del pare, acullen una amiga agredida per la policia en una manifestació. Bona part de la pel·lícula, la més interessant, transcorre dins de la casa d’aquesta família a Teheran, però s’hi reflecteix què passa a l’exterior a través d’imatges d’arxiu contraposades: mentre les filles miren al mòbil els vídeos que mostren la brutalitat policial, la mare segueix la informació dels fets a través de la televisió oficial. Un gir narratiu, però, fa que el potent realisme del film mudi cap a la paràbola: al pare li desapareix la pistola (símbol fàl·lic i patriarcal) i això li pot comportar un càstig. Encarnant la paranoia d’un règim autoritari, culpa l’esposa i les filles (que a la vegada representen la revolta de les dones iranianes) del robatori de l’arma. També hi ha un canvi d’escenari. La família, amb el pare embogit, es trasllada cap a un lloc rural, i amb decisions narratives estranyes que ho sobrecarreguen tot, la pel·lícula s’enreda a la manera de les branques de l’olivera que, en créixer, ofeguen el tronc.