“Tots ens estem reinventant, a cada moment, en totes les edats”

Els productors estem més amagats i la gent no sap gaire bé què fem. Això també pesa. És molt bo que es doni un premi a la producció, perquè és una manera d’explicar què fem. Molta gent que trobo em demana què és en realitat la producció.

El productor és el que selecciona un tema, encarrega el guió, selecciona el director o la directora, decideix en quin moment el guió està preparat, si s’ha d’arreglar o no, i llavors anar a buscar tot el finançament, fer tot el dossier, prevendre la pel·lícula, fer el rodatge, posar-la al carrer perquè tothom la vegi i portar-la als festivals perquè circuli pel món. Per tant, el productor és un fil conductor des del punt zero fins a l’estrena. És un possibilitador, és una persona que encamina, que munta la caravana i la dirigeix.

Sí, ha guanyat pes, encara que segueixi estant una mica més en segona fila, aparentment. Però té molta força. I va bé, milloren els mètodes, el nivell. Quan jo vaig començar no hi havia ni escoles, i ara hi ha universitats, escoles, programes i màsters. O sigui que el nivell millora, segur, la gent està molt més formada i surten productors molt preparats. Edmon Roch, per exemple, i altres... Molt preparats i ho fan molt bé. El productor està agafant una força molt gran.

Parlaré del que és la producció i per què m’hi he dedicat. Vull dirigir el discurs essencialment als joves, i explicar-los que la inseguretat del nostre ofici, la fragilitat que hi veuen, la tenim tots, i que tots hem de tirar endavant, tots l’hem d’afrontar perquè no ens faci mal. És important ser conscients de la fragilitat de la nostra feina i afrontar la por perquè no ens impedeixi treballar, que és el que passa. Sé que hi ha joves que voldrien venir a una productora a presentar un projecte, però no ho fan perquè pensen que els ho tiraran pel cap i no s’atreveixen... Com ens ha passat a tots quan érem joves. És un discurs per als joves, però en realitat és també per a nosaltres i per a tot el sector. I parlaré que cal buscar camins per reciclar-se. Tots ens estem reinventant, a cada moment, en totes les edats.

Això és un camí que tots anem fent i ens anem creuant i barrejant, i ara veiem una obra, ara veiem un concert, una pel·lícula, fem una feina... És un continu entrar i sortir entre tots; per tant, és com una família.

El punt de connexió és que m’agraden, que valen, que tenen personalitat, la seva línia, tenen el seu món interior i fan realment el que senten que han de fer. Això ho valoro molt perquè crec que és el que tots hem de fer, potenciar el nostre món interior, i ells ho fan: Guerin, Lacuesta... Fan realment el que senten que volen fer i, és clar, això és una cosa que em fa vibrar i ens anem trobant. I igual que ens anem trobant amb ells, ens anem trobant amb els músics que fan el mateix, amb els guionistes que fan el mateix, i tot això va creant en aquesta família que fa les pel·lícules.

Jo no faria mai més de tres pel·lícules amb un sol director, no vull fer-ho. Per l’anquilosament, per la trajectòria de cadascú, perquè m’agrada el risc... Només faig tres films i prou perquè per a mi la vida és inestable, sense confort i sense consolidació. Això és el que vaig viure des de petitet i no he conegut res més que equilibris precaris. El director James Ivory i el productor Ismail Merchant sempre treballaven junts. Buñuel, Polanski..., molts directors treballaven amb el mateix productor. Jo personalment no crec gaire en això. Cesc Gay treballa sempre amb la Marta Esteban, i és intel·ligent i és bo quan els productors i els directors van junts, i rendible, però a mi m’agrada el risc i no em fio prou de pactar que sempre farem tot el viatge junts amb el mateix cotxe. En principi no vull fer més de tres pel·lícules amb un mateix director. Els directors comencen sovint amb una pel·lícula petita que a tu et va bé i coincideixes, però la propera ja és més grossa i tu no coincideixes. Si la gent coincideix i fa camí junts, genial, però ja no és el meu cas. Jo vull fer pel·lícules creatives, personals, arriscades amb contingut, fortes, innovadores..., i tot això em porta a anar canviant.

Essencial, perquè les administracions estan posant més diners al cinema i els productors són sensibles a això i coordinen les necessitats amb les administracions. Ho hem vist amb el Saben aquell..., sobre l’Eugenio. És una pel·lícula que si l’haguessin fet a Madrid hauria estat d’una manera, i la fan aquí en català amb una ajuda que hi ha. Se n’han beneficiat moltes pel·lícules. Hi ha com una entente, una coordinació entre els productors, l’administració i la televisió, que són les peces clau. I hi ha més diner. Llavors es fan més pel·lícules, va pujant el nivell, per tots els costats. Com passa a totes les administracions. O sigui, com va passar amb el Jove Cinema Alemany. De cop, a Alemanya van començar a invertir-hi i van sortir l’Herzog, el Fassbinder, el Wenders... Si no, no hauria existit. És l’administració que es posa d’acord i que barreja els elements. En el cas del cinema anglès, el Free Cinema, va ser el mateix.

Sempre hi havia el diner de l’administració que pagava, si no, no es feia. Poden dir que va néixer del Truffaut i del Godard, però sempre hi havia productors, com Anatole Dauman, que anaven cobrant de l’administració per fer la pel·lícula. Justament, en temps de la Nouvelle Vague, l’administració francesa és la que va començar a demanar diners a tot el cinema estranger que venia i van posar el cànon per cada entrada d’un 10%, que era per al cinema nacional. Els països que ho han fet són els que han triomfat. I ho fan amb cada element nou: la televisió, pel·lícules americanes, internet... Això va ser molt important. Les plataformes s’hi revolten, però les administracions ho exigeixen. I no els donen cap més opció. Aquí s’haurà de fer.

Doncs s’haurà de tornar a insistir. I s’haurà de guanyar, perquè els països que funcionen en cinema és perquè això els funciona. Pensa que darrere d’aquestes multinacionals hi ha molt diner, i tenen molts elements per pressionar i aconseguir bloquejar aquest tipus d’intents. Com entens que a Alemanya o França ho facin? Ja s’aconseguirà, ja, però insistint.

Jo crec que sobretot ho diuen perquè em movia en l’àmbit internacional i vaig ser dels primers que vaig entrar al programa Media i sempre era allà: quan va sortir el de producció, quan va sortir el de distribució, el de promoció del cinema, i vaig ser el president durant un temps d’aquest programa... Sempre era per allà, des del principi. Després me’n vaig anar apartant, perquè al darrere meu no tenia una estructura, una empresa, un soci potent. Jo anava amb les marginals, que és el que m’agradava, les meves pel·lícules creatives petites, no tenia una productora grossa com hauria d’haver sigut.

Vaig portar la pel·lícula Innisfree [1990] a Canes, a la selecció oficial Un Certain Regard. Em va trucar el director del festival i em va dir: “C’est un bon petit film!”. I jo pensava: “Doncs m’ha costat molt fer-la!” Però per a ells era una petita pel·lícula bona, estaven premiant un productor que es movia. Vaig portar La senyora al Festival de Londres, Els papers d’Aspern a la secció oficial de Sant Sebastià... Tot això era entre les dècades del 80 i 90, que era quan tot començava. Es va fundar l’Acadèmia Europea i ja hi estava apuntat... És una mica per això, em movia per fora sempre. No és que ho hagi creat, és que hi era i obria camí, i després altres em seguien.

A part del programa Media, i d’haver col·locat pel·lícules als festivals internacionals, hi ha el que vaig fer per a Catalan Films. Vam obrir el primer estand al festival de Berlín, també vam muntar el primer estand de cinema català a Canes, al costat del cinema espanyol. Era la primera vegada que es veia, després vam anar a altres llocs com a Catalan Films, quan jo hi era. Vam fer la primera presentació al món del cinema català, als dos festivals més importants, Canes i Berlín.

Sí, vaig tenir una època, però no me’n sortia. Vaig fer un crac molt important, vaig parar i vaig reinventar-me, perquè hi va haver un moment que vaig voler fer pel·lícules molt grosses.

No es van arribar a fer perquè no tenia l’estructura ni el poder per fer-les, com una pel·lícula de Van Meegeren, el famós falsificador de Vermeer. Vaig anar a veure Costa-Gavras perquè la fes, vaig visitar Jacques Demy perquè fes una pel·lícula sobre Balenciaga..., i tots em rebien i em deien que era interessant, però veien un poca-solta davant d’un elefant.

I una mica ingenu.

Potser sí, però no vaig tenir la prudència d’agafar un soci potent al costat que em donés suport. Jo tirava pel dret, em recolzava en les coses que m’anaven bé i tirava, però hauria d’haver sigut més realista, sincerament, i agafar un soci i fortificar l’estructura de la meva empresa. Anava a fer coses massa grosses per la meva potència i això és un error, és estirar més el braç que la màniga. Vaig parar i vaig tornar als projectes meus. Vaig començar a fer coproduccions com Crepúsculo rojo, d’Edgardo Cozarinsky, El caso Pinochet, amb Patricio Guzmán... El que feia era portar-les al ministeri i a la televisió i si deien que sí ja estava, la meva part ja estava coberta. Això va ser més realista, vaig fer el que les meves mans podien fer, un edifici que era de la meva dimensió. Abans em vaig equivocar de dimensió, per això, quan feia classes sempre deia als alumnes que el productor ha de dimensionar bé el projecte, i si cal, busques socis. O te’n vas al Canal+ i ho fas amb ells. No hi havia empreses tan grans en aquella època.

Hi ha una novetat que m’alegra moltíssim: el Javier Roldán, de Madrid, treu les pel·lícules de Mallerich Films [la seva productora i distribuïdora] en DVD, a poquet a poquet. Ja ha tret Alma viva [2022], que he distribuït; ara traiem Fassman [2015], del Joaquim Oristrell, amb Juanjo Puigcorbé, i inclou el making of. Es diu que ja no n’hi ha en DVD, però Javier Roldán està traient col·leccions. Ara està preparant la col·lecció de la pel·lícula de la Marisa Paredes, que vam coproduir amb França, que es diu Crepúsculo rojo [2003]. Va anar a la secció oficial del Festival de Sant Sebastià. Editarem també del mateix director, Edgardo Cozarinsky, un documental per a televisió, produït a França també, amb Arte, sobre La Barraca, l’època que el García Lorca feia les obres de teatre amb La Barraca. Hi surten Marisa Paredes i Lluís Pasqual. Aquesta és una novetat molt important.

L’altra novetat que hi ha interessant que he aconseguit és la distribució d’un documental que es diu François Truffaut. El guió de la meva vida, sobre el cineasta i sobre la pel·lícula Los 400 golpes. És en blanc i negre, dirigit per David Teboul, i hi participa Serge Toubiana, el director de la Filmoteca Francesa. L’estrenaré al cinema aquí, intentaré coordinar-ho amb la reestrena d’alguna pel·lícula de Truffaut, això ja veurem si pot ser. Per exemple, Las dos inglesas y el amor s’ha remasteritzat. Em fa molta il·lusió aquest documental per seguir la meva línia de distribució.

Sí, això segur, pel·lícules que m’hauria agradat produir, o pel·lícules que em toquen molt de prop, evidentment. Aquesta pel·lícula la vaig veure al festival de Karlovy Vary, on sempre que hi vaig trobo alguna pel·lícula.

En aquest moment també m’estic reinventant, estic creant una nova línia de producció. Preparo un documental sobre un cantador de flamenc d’Utrera que ha deixat la perruqueria per poder cantar i prou. A l’abril-maig comencem. És un llargmetratge documental de cine. I vull fer també un documental sobre Mario Gas per a la televisió. M’estic una mica reinventant, buscant bons projectes i gent bona per fer-los, buscant autors.