L’arquitectura i psicologia de Notre-Dame

Autèntic gegant de la literatura contemporània, Victor Hugo és un d’aquells narradors del segle XIX que fan gran la novel·la i que, fins i tot, la fan perdurar més enllà del mateix autor. Hollywood va trobar les fórmules per filtrar les seves aventures als seus productes. La factoria Disney es va fer d’or amb La bella i la bèstia i amb El geperut de Notre-Dame. Diríem que les obres d’Hugo han transcendit la seva enorme popularitat. Si a la dècada dels seixanta el teòric Marshall McLuhan pronosticava ja la inexorable desaparició del llibre i de l’escriptura com a fonament de la cultura, podem trobar-nos amb la paradoxa d’obres que superin el tràngol apocalíptic mcluhià. Més enllà d’apreciacions sociològiques, és molt bo per al català disposar d’edicions modernes dels clàssics com la que ha presentat Edicions de 1984 de Notre-Dame de París, en versió d’Esther Tallada, la mateixa traductora de la qual parlàvem la setmana passada amb relació a l’obra completa de Faulkner per l’edició recent dels seus contes. Relat gòtic i joia del romanticisme, aquest novel·lot és una recreació de l’edat mitjana poblada de personatges pintorescos, com ara el mateix campaner de l’església, Quasimodo, i la gitana Esmeralda, i totes les passions que transiten entre balls i l’estol de mendicants que converteixen la trama en un volcà.

Les punyalades, persecucions i alliberaments mantenen la tensió fins a la mort de la noia en un dels punts àlgids d’aquesta obra que postula per un racionalisme davant les forces tel·lúriques de l’odi i la persecució. Els clímaxs es mantenen més enllà de la tragèdia. També la situació del vell París, que va ser enderrocat per construir el que coneixem ara. Els carrerons o les garjoles de la catedral van en paral·lel a la psicologia dels personatges i les seves accions brutals. Fins a l’extrem que Sainte-Beuve considerava que la idea primera vital, la inspiració generadora de la novel·la, era sens dubte l’art, l’arquitectura, la catedral, l’amor a la mateixa catedral i a la seva arquitectura.

No hauríem de menysprear, doncs, que aquesta edició ens arribi en el mateix moment de la inauguració de la reconstrucció de Notre-Dame després de l’incendi. La fascinació per aquest espai només la pots degustar si t’has aturat davant d’aquest monument del riu Sena enmig dels pardals que omplen el jardí de l’entrada. O quan hi has entrat i t’has quedat garratibat davant de l’arquitectura que Victor Hugo va ser capaç d’immortalitzar, també literàriament. Explica la llegenda que el jove escriptor va afirmar que ell no seria menys que Chateaubriand. Seria reconegut amb els Jocs Florals, amb els seus germans Abel i Eugène, amb 16 anys. Dos segles després, la seva obra avança ferma per a tots els públics. En versió operística, cinematogràfica, animada o així, amb el vell paper que honra.