L’arquitectura i psicologia de Notre-Dame

Autèntic gegant de la lite­ra­tura con­tem­porània, Vic­tor Hugo és un d’aquells nar­ra­dors del segle XIX que fan gran la novel·la i que, fins i tot, la fan per­du­rar més enllà del mateix autor. Hollywood va tro­bar les fórmu­les per fil­trar les seves aven­tu­res als seus pro­duc­tes. La fac­to­ria Dis­ney es va fer d’or amb La bella i la bèstia i amb El gepe­rut de Notre-Dame. Diríem que les obres d’Hugo han trans­cen­dit la seva enorme popu­la­ri­tat. Si a la dècada dels sei­xanta el teòric Mars­hall McLu­han pro­nos­ti­cava ja la ine­xo­ra­ble des­a­pa­rició del lli­bre i de l’escrip­tura com a fona­ment de la cul­tura, podem tro­bar-nos amb la para­doxa d’obres que superin el tràngol apo­calíptic mcluhià. Més enllà d’apre­ci­a­ci­ons sociològiques, és molt bo per al català dis­po­sar d’edi­ci­ons moder­nes dels clàssics com la que ha pre­sen­tat Edi­ci­ons de 1984 de Notre-Dame de París, en versió d’Est­her Tallada, la mateixa tra­duc­tora de la qual parlàvem la set­mana pas­sada amb relació a l’obra com­pleta de Faulk­ner per l’edició recent dels seus con­tes. Relat gòtic i joia del roman­ti­cisme, aquest novel·lot és una recre­ació de l’edat mit­jana poblada de per­so­nat­ges pin­to­res­cos, com ara el mateix cam­pa­ner de l’església, Qua­si­modo, i la gitana Esme­ralda, i totes les pas­si­ons que tran­si­ten entre balls i l’estol de men­di­cants que con­ver­tei­xen la trama en un volcà.

Les punya­la­des, per­se­cu­ci­ons i alli­be­ra­ments man­te­nen la tensió fins a la mort de la noia en un dels punts àlgids d’aquesta obra que postula per un raci­o­na­lisme davant les for­ces tel·lúriques de l’odi i la per­se­cució. Els clímaxs es man­te­nen més enllà de la tragèdia. També la situ­ació del vell París, que va ser ender­ro­cat per cons­truir el que conei­xem ara. Els car­re­rons o les gar­jo­les de la cate­dral van en paral·lel a la psi­co­lo­gia dels per­so­nat­ges i les seves acci­ons bru­tals. Fins a l’extrem que Sainte-Beuve con­si­de­rava que la idea pri­mera vital, la ins­pi­ració gene­ra­dora de la novel·la, era sens dubte l’art, l’arqui­tec­tura, la cate­dral, l’amor a la mateixa cate­dral i a la seva arqui­tec­tura.

No hauríem de menys­prear, doncs, que aquesta edició ens arribi en el mateix moment de la inau­gu­ració de la recons­trucció de Notre-Dame després de l’incendi. La fas­ci­nació per aquest espai només la pots degus­tar si t’has atu­rat davant d’aquest monu­ment del riu Sena enmig dels par­dals que omplen el jardí de l’entrada. O quan hi has entrat i t’has que­dat gar­ra­ti­bat davant de l’arqui­tec­tura que Vic­tor Hugo va ser capaç d’immor­ta­lit­zar, també literària­ment. Explica la lle­genda que el jove escrip­tor va afir­mar que ell no seria menys que Cha­te­au­bri­and. Seria reco­ne­gut amb els Jocs Flo­rals, amb els seus ger­mans Abel i Eugène, amb 16 anys. Dos segles després, la seva obra avança ferma per a tots els públics. En versió operística, cine­ma­togràfica, ani­mada o així, amb el vell paper que honra.