“Antoni Puig Gairalt és la il·lusió d’una època per construir país”

Pro­ba­ble­ment és la més repre­sen­ta­tiva perquè va obte­nir un premi Ciu­tat de Bar­ce­lona i va ser la més asse­nya­lada urba­na­ment. Va ento­mar com un repte fer una fàbrica en un con­text urbà. L’amoïnava la for­ma­lit­zació. Al seu die­tari explica que ho va con­sul­tar a Le Cor­bu­sier. Va con­ce­bre un pro­jecte d’una moder­ni­tat precoç, en pro de la fun­ci­o­na­li­tat. Dit això, es fa difícil par­lar de l’obra mes­tra de l’Antoni Puig Gai­ralt perquè en va fer poques, d’obres. Cadas­cuna té el seu moment d’inflexió.

La Myrur­gia li va ser­vir d’apa­ra­dor, però la seva pre­fe­rida era la que no va fer: l’aero­port. També n’estava molt de la Casa Cer­velló de Begues, la més mani­fest, la més emblemàtica des del punt de vista de con­se­cució de l’obra.

Com un regal cai­gut del cel! Quan va morir el meu oncle, el 2014, els meus cosins van tro­bar en un bagul ama­gat unes car­pe­tes amb uns fulls solts que sem­bla­ven un die­tari, però era par­cial. El meu pare havia mort el 2013 i el 2016 la meva mare es va encu­ri­o­sir amb una caixa forta antiga que en dèiem la caixa de l’avi Puig. La vam obrir i hi havia l’altra part. Ajun­tant-les, anava del 1928 al 1935.

Tant el meu pare com el meu oncle se l’havien lle­git, segur. Hi ha escrits al marge del meu oncle en els dos blocs de papers. Però mai en van dir res. El meu avi el va guar­dar meti­cu­lo­sa­ment en els dife­rents domi­ci­lis que van tenir. Gai­rebé sen­cer.

Els fulls del 10 d’agost del 1932, que va ser la San­jur­jada, i els de tot l’octu­bre del 1934 no hi són. És curiós que hi fal­tin jus­ta­ment aquests, els més com­pro­me­te­dors. És pos­si­ble que el meu avi els esporgués.

El de baula. El fac­tor de l’edat compta. Va començar els estu­dis més tard que els seus com­panys i no va tenir de pro­fes­sors els grans mes­tres del moder­nisme, només Jujol. Va fer el trànsit al movi­ment modern amb més madu­resa. La Casa Guarro és mili­tant­ment nou­cen­tista i, al cap de res, dis­se­nya la casa de Begues, d’estruc­tura metàl·lica. Fa el procés en poquíssim temps. Té un anhel de cul­tura que el sin­gu­la­ritza; el va mar­car moltíssim el pas per l’escola d’art de Fran­cesc Galí. L’arqui­tec­tura per des­comp­tat que n’és, de cul­tura, però ell tenia una visió més holística. Va viat­jar i estava ben infor­mat i això li va donar influència en el seu entorn. I no tenia obli­ga­ci­ons fami­li­ars. No era ric, però vivia a casa del seu cunyat i la seva ger­mana i no el negui­te­java gua­nyar diners. S’hi va poder dedi­car amb més desim­bol­tura. Però va morir el 1935 amb 48 anys, la seva car­rera va que­dar trun­cada i va venir la guerra. Lògica­ment això va afec­tar el seu reco­nei­xe­ment. Avui? Se’l veu com un refe­rent.

En parla poc, d’ell, en el die­tari. El Ramon era dos anys més gran i, a més, havia estu­diat cinc anys abans. Com a arqui­tecte muni­ci­pal de l’Hos­pi­ta­let va tenir un rol fona­men­tal. Es va casar, va tenir fills, es va sepa­rar... Una altra història de vida. Era alt i guapo; un tipus vistós, em recorda Mas­tro­ianni. L’Antoni va que­dar diguem-ne que més arrau­lit. La seva con­dició d’homo­se­xual el devia forçar a ser dis­cret. El Ramon, íntim del polític repu­blicà Jaume Aigua­der, tenia una pro­jecció social que l’Antoni tam­poc bus­cava. El Ramon és el que sor­tia a la foto. L’Antoni es va con­cen­trar en el que l’interes­sava: inten­sa­ment, la música. No era un pas­sa­temps, sinó quel­com que feia a consciència. El Jordi Galí, que va tre­ba­llar amb ell, em va dir que va apren­dre piano al seu des­patx!

En rea­li­tat, l’Antoni hau­ria vol­gut ser músic. Si, per enten­dre’ns, no hagués hagut de sor­tir de l’armari, crec que hau­ria sigut músic i prou. En el die­tari diu que per evi­tar casar-se, va deci­dir estu­diar arqui­tec­tura.

No, en abso­lut. S’explica de manera natu­ral i sense mor­bo­si­tat. Amaga els noms dels seus amants. Algun l’escriu, però després el rat­lla. Els numera: 1, 2, 3, 4 i 5. També parla de les aven­tu­res esporàdiques. Tenia un o dos caus que bateja segons amb qui hi anava, però no en revela l’adreça. Suposo que la seva ger­mana i el seu cunyat ho sabien, que era homo­se­xual. A casa ho sabíem. Això també és el que em fa pen­sar que el meu pare i el meu oncle s’havien lle­git el die­tari.

I també ho escriu ele­gant­ment, sense recri­mi­na­ci­ons, amb la imatge que li ha que­dat gra­vada al cer­vell del capçal d’un llit...

Amb una enorme frus­tració. Va llui­tar-hi molt. Però la bata­lla era una altra i li va tocar el rebre a l’aero­port, que va ser uti­lit­zat com a arma política. El pro­jecte no en va gene­rar cap, de dubte. Al revés, era ben­vin­gut. Una cosa xocant és que no tenia con­tracte i no va cobrar hono­ra­ris. Només li van abo­nar les des­pe­ses. Misèria.

És clar que lla­vors l’argu­ment no era l’eco­lo­gia sinó les con­di­ci­ons d’uns ter­renys ferms. I a peu de tren i d’una car­re­tera òptima. Tot estava enfo­cat no des del punt de vista dels interes­sos pri­vats sinó de la con­veniència de l’indret.

Impor­tantíssima. Coneix pri­mer el seu germà Enric, amb qui funda l’Asso­ci­ació de Música Da Camera. Enric Gra­na­dos era el direc­tor artístic i, quan mor, agafa el relleu Pau. Toca­ven a qua­tre mans. Vene­ra­ven Bach. Al die­tari diu que el Mes­tre, com s’hi refe­reix, li ha dedi­cat un retrat. No l’he tro­bat. I és arran de l’interès de Casals per Myrur­gia que li con­fia les obres de la seva casa i la relació s’inten­si­fica. L’Antoni anirà un cop a la set­mana al Ven­drell. El pro­jecte va durar temps. Són tot de petits encàrrecs que van fluint. S’hi tro­ben còmodes. “Avui hem fet la mig­di­ada junts.” “Avui he per­dut el tren i m’ha por­tat a Bar­ce­lona el seu xòfer.” Com­par­tien neguits per la situ­ació del món, com l’aug­ment de l’anti­se­mi­tisme. Van tenir una gran amis­tat. L’altre gran amic seu va ser l’escul­tor Joan Rebull.

No hi ha ni una paraula en cas­tellà en tot el die­tari. I la premsa que cita és l’escrita en català.

La seva última obra va ser la casa per al doc­tor Fornés a Santa Coloma de Far­ners. El cli­ent el va mare­jar contínua­ment i, quan veus la casa, es nota que va patir. A la mateixa època va pro­jec­tar la casa d’Eugeni Xam­mar a l’Amet­lla del Vallès, i va ser tot el con­trari: li va fer total con­fiança. Eren bons amics. En el seu lli­bre L’ou de la serp, Xam­mar explica que quan hi va entrar les esca­les eren cai­xes de vins! Abans de morir, l’Antoni tenia un parell de pro­jec­tes en curs, un dels quals una casa d’esti­ueig per als Millet. N’hi ha dibui­xos, cosa que vol dir que pro­ba­ble­ment l’hau­ria fet. Que jo sàpiga, no tenia res més entre mans. No havia tin­gut massa feina mai. Tam­poc la bus­cava. El des­patx se’l va que­dar el seu germà Ramon, que va morir dos anys després. I la seva ger­mana, la meva àvia Maria, el 1941.

Hi ha força caseta entre mit­ge­res que no, però pot­ser són les menys interes­sants. De la Casa Guarro, que actu­al­ment és la seu de l’Escola Pública Ita­li­ana, s’ha pre­ser­vat molt bé la sala de música, que és el men­ja­dor del cen­tre. Però el pati, que era un jardí magnífic, s’ha per­dut com­ple­ta­ment. La casa de l’artista Marian Espi­nal, a Cer­da­nyola, no exis­teix. Tenia gràcia perquè també hi havia un pavelló que era l’estudi. L’altra casa que va fer a Cer­da­nyola, Ca l’Arquer, neces­si­ta­ria una inversió. També ha des­a­pa­re­gut una casa que va fer a Gavà sem­blant a la de Begues. I la casa dels pares de Pere Quart a Saba­dell, mal­grat que hi va haver una cam­pa­nya per sal­var-la. En Josep Casa­mar­tina va bata­llar però no se’n va sor­tir.

Ha que­dat com una cosa tes­ti­mo­nial. S’ha pre­ser­vat la façana, un tros­set de res. Una llàstima perquè a la fàbrica tal com estava li hau­rien pogut donar diver­sos usos. Una sala d’art, una escola...

A poste­ri­ori es van per­dre i es van ven­dre alguns qua­dres, però sí, tenim força cosa divi­dida a les cases de la meva mare i dels meus cosins. L’Antoni va com­prar obres als seus amics, i això és bonic. També els n’encar­re­gava. Al Mir, per exem­ple, a qui li va fer el jardí, si bé a l’arxiu muni­ci­pal de Vila­nova està sig­nat per l’arqui­tecte muni­ci­pal. No es movia pel valor econòmic sinó pel plaer que li pro­por­ci­o­nava estar acom­pa­nyat per aquells qua­dres a casa. Però la idea de cons­truir una col·lecció la va tenir més per als dibui­xos, ben clas­si­fi­cats. I, d’entre aquests, va crear un apar­tat por­nogràfic. Els tenim, però segur que no ens han arri­bat tots.

El vaig dei­xar per a l’expo­sició del MNAC. És una peça peti­tona, una escul­tura d’un per­so­natge feta amb malla metàl·lica. No sabem com la va adqui­rir.

En faria prou de tro­bar-ne les foto­gra­fies! La Uni­ver­si­tat de Cam­bridge em va pro­me­tre que les bus­ca­ria. Els he d’insis­tir. Quan va escla­tar la guerra, van entrar a robar a casa del Robert Ger­hard, però es van sal­var les par­ti­tu­res i els mobles. Un germà se’ls va empor­tar a Valls. El Fer­nando Ger­hard, el seu nebot, em va dir que els recor­dava, aquells mobles, que eren enor­mes i tan rars que es pen­sa­ven que eren austríacs! En algun moment els devien llançar.

Hi he pen­sat diver­ses vega­des. Tinc l’exem­ple de l’altre avi, Ramon Casa­nova, que va mar­xar a l’exili. També tenia un entorn cul­tu­ral, que era el mateix que el de l’Antoni, tot i que no es van arri­bar a conèixer. L’Antoni no va fer la mili, no me l’ima­gino anant a la guerra. Sí que el veig anant a l’exili, com va fer el seu nebot, el fill del Ramon. Quan hagués tor­nat, hau­ria que­dat apo­cat. No crec que hagués sigut com en Rubió, que va con­ti­nuar tre­ba­llant. Ell era massa sen­si­ble i no hau­ria sigut capaç de reac­ci­o­nar davant d’aque­lla desil·lusió. Perquè a tot el die­tari la veus, aquesta il·lusió per cons­truir un país. De fet, ell el comença a escriure en un moment que sent que hi ha ener­gia, que hi ha futur. Està ente­nent que està vivint un moment impor­tant. Va més enllà de les seves vivències per­so­nals atra­fe­ga­des o dels seus pro­ble­mes sen­ti­men­tals. Puja a qual­se­vol carro d’aquells que estan cons­truint país. I s’hi entrega al cent per cent. La decepció de la guerra l’hau­ria enfon­sat. Si tens fills o obli­ga­ci­ons que t’empe­nyen, tires enda­vant com sigui. Ell, que tam­poc tenia ambició d’entrar en escena, s’hau­ria encon­git.

És trist, sí. El mis­satge del meu lli­bre és que hi va haver tota una gene­ració, amb l’Antoni Puig Gai­ralt d’exem­ple, que va pro­pul­sar una època d’esplen­dor que va des­a­parèixer de cop. Aque­lla gent van donar la seva vida al que esta­ven cons­truint. No hi havia marxa enrere: ells mira­ven enda­vant. Seguien un camí per estruc­tu­rar el país. Per a les esco­les, el con­se­ller Ven­tura Gas­sol va con­vi­dar l’Antoni a par­ti­ci­par-hi. I va pro­po­sar els arqui­tec­tes. Mires la llista i veus una gene­ro­si­tat d’espe­rit, no per­so­nal. I així amb tot. En el moment que hi va haver marxa enrere va ser un punt final dràstic i tot el que havien acon­se­guit, terra cre­mada. Les per­so­nes van mar­xar i els ide­als eren uns altres. Quina arqui­tec­tura hau­ria fet l’Antoni? Penso que no hau­ria tin­gut cap interès de fer res. Perquè era massa sin­cer en el que feia. Pen­sa­ment i acció ana­ven junts.