Arquitectura

Marta Cervelló

Arquitecta. Ha publicat ‘Antoni Puig Gairalt. Arquitecte i humanista (1888-1935)’

“Antoni Puig Gairalt és la il·lusió d’una època per construir país”

“El seu projecte d’aeroport estava enfocat no des del punt de vista dels interessos privats sinó de la conveniència del lloc”

“Va morir el 1935 a 48 anys. La decepció de la guerra l’hauria enfonsat. Penso que no hauria tingut cap interès de fer res”

No hi ha ni una paraula en castellà en tot el dietari. I la premsa que cita és l’escrita en català
Si, per entendre’ns, no hagués hagut de sortir de l’armari, crec que hauria sigut músic i prou

La des­co­berta del diari íntim de l’arqui­tecte Antoni Puig Gai­ralt (l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat, 1888 - Bar­ce­lona, 1935) va moti­var la seva neboda neta Marta Cer­velló (1959), també arqui­tecta, a escriure un lli­bre (Viena Edi­ci­ons) que se sub­mer­geix en les pro­fun­di­tats de la seva vida, el seu entorn, llu­mi­no­sa­ment culte com ho era ell, i d’uns temps en què Cata­lu­nya aspi­rava a tot: a ser moderna sense renun­ciar a la seva iden­ti­tat. Amb la veu dolça i suau de Cer­velló, tra­cem aquest peri­ple per­fu­ma­des, entre­vis­tada i entre­vis­ta­dora, per una de les obres capi­tals d’Antoni Puig Gai­ralt, la fàbrica Myrur­gia (1930).

Ja que hi som davant, podem dir que la fàbrica Myrur­gia és l’obra mes­tra d’Antoni Puig Gai­ralt?
Pro­ba­ble­ment és la més repre­sen­ta­tiva perquè va obte­nir un premi Ciu­tat de Bar­ce­lona i va ser la més asse­nya­lada urba­na­ment. Va ento­mar com un repte fer una fàbrica en un con­text urbà. L’amoïnava la for­ma­lit­zació. Al seu die­tari explica que ho va con­sul­tar a Le Cor­bu­sier. Va con­ce­bre un pro­jecte d’una moder­ni­tat precoç, en pro de la fun­ci­o­na­li­tat. Dit això, es fa difícil par­lar de l’obra mes­tra de l’Antoni Puig Gai­ralt perquè en va fer poques, d’obres. Cadas­cuna té el seu moment d’inflexió.
En tot cas, és l’obra de la qual se sen­tia més orgullós?
La Myrur­gia li va ser­vir d’apa­ra­dor, però la seva pre­fe­rida era la que no va fer: l’aero­port. També n’estava molt de la Casa Cer­velló de Begues, la més mani­fest, la més emblemàtica des del punt de vista de con­se­cució de l’obra.
Com va aparèixer el die­tari?
Com un regal cai­gut del cel! Quan va morir el meu oncle, el 2014, els meus cosins van tro­bar en un bagul ama­gat unes car­pe­tes amb uns fulls solts que sem­bla­ven un die­tari, però era par­cial. El meu pare havia mort el 2013 i el 2016 la meva mare es va encu­ri­o­sir amb una caixa forta antiga que en dèiem la caixa de l’avi Puig. La vam obrir i hi havia l’altra part. Ajun­tant-les, anava del 1928 al 1935.
Però, lla­vors, des­co­ne­gut per a la família no ho era pas del tot.
Tant el meu pare com el meu oncle se l’havien lle­git, segur. Hi ha escrits al marge del meu oncle en els dos blocs de papers. Però mai en van dir res. El meu avi el va guar­dar meti­cu­lo­sa­ment en els dife­rents domi­ci­lis que van tenir. Gai­rebé sen­cer.
Què falta?
Els fulls del 10 d’agost del 1932, que va ser la San­jur­jada, i els de tot l’octu­bre del 1934 no hi són. És curiós que hi fal­tin jus­ta­ment aquests, els més com­pro­me­te­dors. És pos­si­ble que el meu avi els esporgués.
Quin lloc ocupa Antoni Puig Gai­ralt en el cànon de l’arqui­tec­tura cata­lana?
El de baula. El fac­tor de l’edat compta. Va començar els estu­dis més tard que els seus com­panys i no va tenir de pro­fes­sors els grans mes­tres del moder­nisme, només Jujol. Va fer el trànsit al movi­ment modern amb més madu­resa. La Casa Guarro és mili­tant­ment nou­cen­tista i, al cap de res, dis­se­nya la casa de Begues, d’estruc­tura metàl·lica. Fa el procés en poquíssim temps. Té un anhel de cul­tura que el sin­gu­la­ritza; el va mar­car moltíssim el pas per l’escola d’art de Fran­cesc Galí. L’arqui­tec­tura per des­comp­tat que n’és, de cul­tura, però ell tenia una visió més holística. Va viat­jar i estava ben infor­mat i això li va donar influència en el seu entorn. I no tenia obli­ga­ci­ons fami­li­ars. No era ric, però vivia a casa del seu cunyat i la seva ger­mana i no el negui­te­java gua­nyar diners. S’hi va poder dedi­car amb més desim­bol­tura. Però va morir el 1935 amb 48 anys, la seva car­rera va que­dar trun­cada i va venir la guerra. Lògica­ment això va afec­tar el seu reco­nei­xe­ment. Avui? Se’l veu com un refe­rent.
El seu germà Ramon també era arqui­tecte. Molt dife­rents de caràcter, dius.
En parla poc, d’ell, en el die­tari. El Ramon era dos anys més gran i, a més, havia estu­diat cinc anys abans. Com a arqui­tecte muni­ci­pal de l’Hos­pi­ta­let va tenir un rol fona­men­tal. Es va casar, va tenir fills, es va sepa­rar... Una altra història de vida. Era alt i guapo; un tipus vistós, em recorda Mas­tro­ianni. L’Antoni va que­dar diguem-ne que més arrau­lit. La seva con­dició d’homo­se­xual el devia forçar a ser dis­cret. El Ramon, íntim del polític repu­blicà Jaume Aigua­der, tenia una pro­jecció social que l’Antoni tam­poc bus­cava. El Ramon és el que sor­tia a la foto. L’Antoni es va con­cen­trar en el que l’interes­sava: inten­sa­ment, la música. No era un pas­sa­temps, sinó quel­com que feia a consciència. El Jordi Galí, que va tre­ba­llar amb ell, em va dir que va apren­dre piano al seu des­patx!
Entra­nya­ble: en lloc de fer pro­jec­tes arqui­tectònics toca­ven el piano.
En rea­li­tat, l’Antoni hau­ria vol­gut ser músic. Si, per enten­dre’ns, no hagués hagut de sor­tir de l’armari, crec que hau­ria sigut músic i prou. En el die­tari diu que per evi­tar casar-se, va deci­dir estu­diar arqui­tec­tura.
De sen­ti­ment de cul­pa­bi­li­tat en tenia, per la seva ori­en­tació sexual?
No, en abso­lut. S’explica de manera natu­ral i sense mor­bo­si­tat. Amaga els noms dels seus amants. Algun l’escriu, però després el rat­lla. Els numera: 1, 2, 3, 4 i 5. També parla de les aven­tu­res esporàdiques. Tenia un o dos caus que bateja segons amb qui hi anava, però no en revela l’adreça. Suposo que la seva ger­mana i el seu cunyat ho sabien, que era homo­se­xual. A casa ho sabíem. Això també és el que em fa pen­sar que el meu pare i el meu oncle s’havien lle­git el die­tari.
També relata que de nen va patir un abús sexual per part d’un capellà.
I també ho escriu ele­gant­ment, sense recri­mi­na­ci­ons, amb la imatge que li ha que­dat gra­vada al cer­vell del capçal d’un llit...
Abans ens deies que el seu pro­jecte pre­fe­rit va ser el del fallit aero­port. Com ho va viure?
Amb una enorme frus­tració. Va llui­tar-hi molt. Però la bata­lla era una altra i li va tocar el rebre a l’aero­port, que va ser uti­lit­zat com a arma política. El pro­jecte no en va gene­rar cap, de dubte. Al revés, era ben­vin­gut. Una cosa xocant és que no tenia con­tracte i no va cobrar hono­ra­ris. Només li van abo­nar les des­pe­ses. Misèria.
La pro­posta era situar-lo a Vila­de­cans. Avui no ens estaríem esti­rant els cabells pels greus impac­tes medi­am­bi­en­tals al Prat.
És clar que lla­vors l’argu­ment no era l’eco­lo­gia sinó les con­di­ci­ons d’uns ter­renys ferms. I a peu de tren i d’una car­re­tera òptima. Tot estava enfo­cat no des del punt de vista dels interes­sos pri­vats sinó de la con­veniència de l’indret.
Repre­nem el fil musi­cal. La relació amb Pau Casals, fona­men­tal.
Impor­tantíssima. Coneix pri­mer el seu germà Enric, amb qui funda l’Asso­ci­ació de Música Da Camera. Enric Gra­na­dos era el direc­tor artístic i, quan mor, agafa el relleu Pau. Toca­ven a qua­tre mans. Vene­ra­ven Bach. Al die­tari diu que el Mes­tre, com s’hi refe­reix, li ha dedi­cat un retrat. No l’he tro­bat. I és arran de l’interès de Casals per Myrur­gia que li con­fia les obres de la seva casa i la relació s’inten­si­fica. L’Antoni anirà un cop a la set­mana al Ven­drell. El pro­jecte va durar temps. Són tot de petits encàrrecs que van fluint. S’hi tro­ben còmodes. “Avui hem fet la mig­di­ada junts.” “Avui he per­dut el tren i m’ha por­tat a Bar­ce­lona el seu xòfer.” Com­par­tien neguits per la situ­ació del món, com l’aug­ment de l’anti­se­mi­tisme. Van tenir una gran amis­tat. L’altre gran amic seu va ser l’escul­tor Joan Rebull.
Un entorn des­a­com­ple­xa­da­ment cata­la­nista.
No hi ha ni una paraula en cas­tellà en tot el die­tari. I la premsa que cita és l’escrita en català.
Quins pro­jec­tes tenia sobre la taula quan va morir?
La seva última obra va ser la casa per al doc­tor Fornés a Santa Coloma de Far­ners. El cli­ent el va mare­jar contínua­ment i, quan veus la casa, es nota que va patir. A la mateixa època va pro­jec­tar la casa d’Eugeni Xam­mar a l’Amet­lla del Vallès, i va ser tot el con­trari: li va fer total con­fiança. Eren bons amics. En el seu lli­bre L’ou de la serp, Xam­mar explica que quan hi va entrar les esca­les eren cai­xes de vins! Abans de morir, l’Antoni tenia un parell de pro­jec­tes en curs, un dels quals una casa d’esti­ueig per als Millet. N’hi ha dibui­xos, cosa que vol dir que pro­ba­ble­ment l’hau­ria fet. Que jo sàpiga, no tenia res més entre mans. No havia tin­gut massa feina mai. Tam­poc la bus­cava. El des­patx se’l va que­dar el seu germà Ramon, que va morir dos anys després. I la seva ger­mana, la meva àvia Maria, el 1941.
No va pro­duir molta obra, però la majo­ria s’ha con­ser­vat?
Hi ha força caseta entre mit­ge­res que no, però pot­ser són les menys interes­sants. De la Casa Guarro, que actu­al­ment és la seu de l’Escola Pública Ita­li­ana, s’ha pre­ser­vat molt bé la sala de música, que és el men­ja­dor del cen­tre. Però el pati, que era un jardí magnífic, s’ha per­dut com­ple­ta­ment. La casa de l’artista Marian Espi­nal, a Cer­da­nyola, no exis­teix. Tenia gràcia perquè també hi havia un pavelló que era l’estudi. L’altra casa que va fer a Cer­da­nyola, Ca l’Arquer, neces­si­ta­ria una inversió. També ha des­a­pa­re­gut una casa que va fer a Gavà sem­blant a la de Begues. I la casa dels pares de Pere Quart a Saba­dell, mal­grat que hi va haver una cam­pa­nya per sal­var-la. En Josep Casa­mar­tina va bata­llar però no se’n va sor­tir.
I la Myrur­gia...
Ha que­dat com una cosa tes­ti­mo­nial. S’ha pre­ser­vat la façana, un tros­set de res. Una llàstima perquè a la fàbrica tal com estava li hau­rien pogut donar diver­sos usos. Una sala d’art, una escola...
La família encara con­ser­veu la seva col·lecció d’art.
A poste­ri­ori es van per­dre i es van ven­dre alguns qua­dres, però sí, tenim força cosa divi­dida a les cases de la meva mare i dels meus cosins. L’Antoni va com­prar obres als seus amics, i això és bonic. També els n’encar­re­gava. Al Mir, per exem­ple, a qui li va fer el jardí, si bé a l’arxiu muni­ci­pal de Vila­nova està sig­nat per l’arqui­tecte muni­ci­pal. No es movia pel valor econòmic sinó pel plaer que li pro­por­ci­o­nava estar acom­pa­nyat per aquells qua­dres a casa. Però la idea de cons­truir una col·lecció la va tenir més per als dibui­xos, ben clas­si­fi­cats. I, d’entre aquests, va crear un apar­tat por­nogràfic. Els tenim, però segur que no ens han arri­bat tots.
I també hi ha un Gaudí.
El vaig dei­xar per a l’expo­sició del MNAC. És una peça peti­tona, una escul­tura d’un per­so­natge feta amb malla metàl·lica. No sabem com la va adqui­rir.
Tens una mínima espe­rança de tro­bar els mobles que va dis­se­nyar per a Robert Ger­hard?
En faria prou de tro­bar-ne les foto­gra­fies! La Uni­ver­si­tat de Cam­bridge em va pro­me­tre que les bus­ca­ria. Els he d’insis­tir. Quan va escla­tar la guerra, van entrar a robar a casa del Robert Ger­hard, però es van sal­var les par­ti­tu­res i els mobles. Un germà se’ls va empor­tar a Valls. El Fer­nando Ger­hard, el seu nebot, em va dir que els recor­dava, aquells mobles, que eren enor­mes i tan rars que es pen­sa­ven que eren austríacs! En algun moment els devien llançar.
Com creus que hau­ria evo­lu­ci­o­nat com a arqui­tecte si no hagués mort pre­ma­tu­ra­ment el 1935? S’hau­ria adap­tat a la nova rea­li­tat que va sor­gir després de la des­feta de la guerra? Hau­ria assu­mit que aque­lla Cata­lu­nya tan efer­ves­cent dels anys vint i trenta va ser esbor­ro­nada per sem­pre?
Hi he pen­sat diver­ses vega­des. Tinc l’exem­ple de l’altre avi, Ramon Casa­nova, que va mar­xar a l’exili. També tenia un entorn cul­tu­ral, que era el mateix que el de l’Antoni, tot i que no es van arri­bar a conèixer. L’Antoni no va fer la mili, no me l’ima­gino anant a la guerra. Sí que el veig anant a l’exili, com va fer el seu nebot, el fill del Ramon. Quan hagués tor­nat, hau­ria que­dat apo­cat. No crec que hagués sigut com en Rubió, que va con­ti­nuar tre­ba­llant. Ell era massa sen­si­ble i no hau­ria sigut capaç de reac­ci­o­nar davant d’aque­lla desil·lusió. Perquè a tot el die­tari la veus, aquesta il·lusió per cons­truir un país. De fet, ell el comença a escriure en un moment que sent que hi ha ener­gia, que hi ha futur. Està ente­nent que està vivint un moment impor­tant. Va més enllà de les seves vivències per­so­nals atra­fe­ga­des o dels seus pro­ble­mes sen­ti­men­tals. Puja a qual­se­vol carro d’aquells que estan cons­truint país. I s’hi entrega al cent per cent. La decepció de la guerra l’hau­ria enfon­sat. Si tens fills o obli­ga­ci­ons que t’empe­nyen, tires enda­vant com sigui. Ell, que tam­poc tenia ambició d’entrar en escena, s’hau­ria encon­git.
Corprèn només de pen­sar-ho.
És trist, sí. El mis­satge del meu lli­bre és que hi va haver tota una gene­ració, amb l’Antoni Puig Gai­ralt d’exem­ple, que va pro­pul­sar una època d’esplen­dor que va des­a­parèixer de cop. Aque­lla gent van donar la seva vida al que esta­ven cons­truint. No hi havia marxa enrere: ells mira­ven enda­vant. Seguien un camí per estruc­tu­rar el país. Per a les esco­les, el con­se­ller Ven­tura Gas­sol va con­vi­dar l’Antoni a par­ti­ci­par-hi. I va pro­po­sar els arqui­tec­tes. Mires la llista i veus una gene­ro­si­tat d’espe­rit, no per­so­nal. I així amb tot. En el moment que hi va haver marxa enrere va ser un punt final dràstic i tot el que havien acon­se­guit, terra cre­mada. Les per­so­nes van mar­xar i els ide­als eren uns altres. Quina arqui­tec­tura hau­ria fet l’Antoni? Penso que no hau­ria tin­gut cap interès de fer res. Perquè era massa sin­cer en el que feia. Pen­sa­ment i acció ana­ven junts.

Perfil

Àlex Susanna, va per tu

Tot d’una Marta Cervelló [a la imatge, d’Oriol Duran, davant de la fàbrica Myrurgia] va tenir dubtes de si fer o no el llibre. “Sent com era tan discret, l’Antoni, m’amoïnava si el més oportú era fer públic el dietari. Qui era jo per desvelar coses que no em pertanyen? Primer el vaig transcriure. Després ho vaig anar comentant a diverses persones, que l’havíem trobat. I en concret l’Àlex Susanna em va ser molt clar: “Has de fer un llibre.” També hi va haver un moment que vaig pensar que ja no tenia raó de ser continuar-lo mantenint en secret. Al final, escriure’l ha sigut una necessitat, no tant per homenatjar-lo com per entendre’l.” Àlex Susanna va morir el juliol passat i el llibre va arribar a les llibreries al setembre. Marta Cervelló l’està promocionant activament en diverses presentacions. Les properes seran a la biblioteca La Ginesta de Begues, el 14 de febrer, i al Cercle de Lectura de Reus, el 22 d’abril.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia