El meu amic Ukelele

Salva Rey ens rep al seu estudi del barri de Gràcia i, de seguida, comença a ense­nyar-nos alguns dels uke­le­les més pre­uats de la seva col·lecció: un que havia per­tan­gut a en Sil­ves­tre del trio còmic Los Excéntri­cos; un que té “indi­cis” d’haver estat en mans d’algun sol­dat en la guerra del Pacífic; un gui­tarró feme­lla (“cosí germà català”, asse­gura, de l’uke­lele) que li ha cons­truït Joan Pellisa a la Fata­re­lla; un ban­jo­lele de marca Gib­son que data de l’any 1925... “Un dia m’agra­da­ria fer-ne una expo­sició”, diu Rey, que xifra en una “qua­ran­tena” el nom­bre d’exem­plars que té d’aquest cordòfon de només qua­tre cor­des d’ori­gen hawaià. “Qua­ranta, només?”, s’estra­nya, tan­ma­teix, el seu germà Chris­tian, que tot just acaba d’entrar al local. “Hi va haver una època en què en Salva, cada mes, apa­rei­xia sem­pre per aquí amb un parell de nous ins­tru­ments!”, cons­tata tot rient.

El vam conèixer, en Salva Rey, fa vint anys, quan, al cap­da­vant del grup d’electrònica The Pinker Tones, i amb el pseudònim Míster Fúria, apa­rei­xia en mit­jans com la CNN o The New York Times i veia com els seus dis­cos es publi­ca­ven a la Gran Bre­ta­nya o el Japó. La vida, però, dona mol­tes vol­tes i, després d’haver que­dat fas­ci­nat davant d’un apa­ra­dor ple d’uke­le­les d’una botiga del mer­cat de Spi­tal­fi­elds en un viatge amb la seva dona a Lon­dres, va lliu­rar-se en cos i ànima a la divul­gació d’aquest petit objecte juga­ner. “Allà mateix vaig com­prar-me el pri­mer uke­lele i un lli­bret per apren­dre a tocar-lo”, recorda. “De seguida em va sem­blar un ins­tru­ment pura­ment intuïtiu i amb una lògica bes­tial. Hi havia coses que m’havia cos­tat una bar­ba­ri­tat enten­dre musi­cal­ment quan tocava la gui­tarra que, amb l’uke­lele, en canvi, en mitja hora ja tenia clares.”

Rey ha escrit ja dos lli­bres sobre uke­le­les (Uke­le­lala, publi­cat per Con­tra, i, jun­ta­ment amb Sonia Jiménez, Uke, el meu pri­mer lli­bre d’uke­lele, Litera); ha gra­vat un disc de música bar­roca amb el qual rei­vin­dica que, amb l’uke­lele, es pot inter­pre­tar –per què no?– música de Bach o Robert de Visée; i, en l’actu­a­li­tat, pre­senta El rey del uke­lele, un espec­ta­cle d’humor i divul­gació que li ser­veix per nar­rar l’impacte que durant els segles XX i XXI ha tin­gut l’uke­lele en la cul­tura popu­lar (pròxima funció: 28 de febrer a la bar­ce­lo­nina Luz de Gas). “És curiós perquè, temps després d’aquell viatge a Lon­dres, la meva mare va venir una tarda a casa i va tro­bar un uke­lele entre les jogui­nes de la meva filla gran”, recorda ara Rey. “Em va dir: «Escolta, Salva, tu sabies que la teva àvia va mar­xar d’Ale­ma­nya el 1929 a fer d’au pair a Escòcia amb un uke­lele sota el braç? Em vaig que­dar de pedra!”

Tot i que segu­ra­ment en sigui un dels més apas­si­o­nats, Rey no és, però, l’únic boig de l’uke­lele que corre per ter­res cata­la­nes, ja que, com en la resta de món occi­den­tal, aquest ins­tru­ment els orígens del qual es remun­ten al desem­bar­ca­ment de tres fus­ters de Madeira l’any 1879 a Hawaii, torna a viure moments de gran popu­la­ri­tat. Ho posen en relleu, per exem­ple, les ses­si­ons que, periòdica­ment, orga­nitza Manel Musso al Museu de la Música de Bar­ce­lona o, també, els inte­grants del Bar­ce­lona Uke­lele Club, que, des de fa deu anys, orga­nit­zen una “uke­dada”, que és com es conei­xen ja a tot l’Estat aques­tes sin­gu­lars tro­ba­des, un diu­menge al mes. “Inclu­si­ves, ober­tes a tot­hom i gratuïtes”, remarca el seu impul­sor, Toni Valdívia, que asse­gura que, d’un temps ençà, “cada vegada més gent” s’interessa per aquesta acti­vi­tat (“si un dia reuníssim la gent que ha vin­gut a una o altra uke­dada en seríem cen­te­nars!”, afe­geix) i que no menysté la importància que, fa quinze anys, va tenir el grup Manel en aquesta febre. “A Cata­lu­nya van con­tri­buir a intro­duir-lo en l’ima­gi­nari col·lec­tiu”, defensa. “Molts van ado­nar-se que aquest ins­tru­ment no era cap raresa, sinó que exis­tia.”

Valdívia cele­bra que el Bar­ce­lona Uke­lele Club hagi ser­vit perquè un munt de per­so­nes no toquin només l’ins­tru­ment “a casa en soli­tud”, sinó que ho facin en comu­ni­tat. I defensa: “L’uke­lele és el millor pont pos­si­ble d’entrada a la música. Té una gran capa­ci­tat de fer gau­dir de la música... fent música, i, en rela­ti­va­ment poc temps, pots ado­nar-te de la teva pro­gressió. Millo­rar, com en tot ins­tru­ment, reque­reix uns quants esforços, però els pri­mers resul­tats, amb l’uke­lele, arri­ben de seguida.”

Aquesta opinió la com­par­teix ple­na­ment el saba­de­llenc Fredi Sánchez, que, fa set anys, junt amb Edgar Coll, va crear la pri­mera marca d’uke­le­les de tot l’Estat: Kunde, que en l’actu­a­li­tat ven “entre 5.000 i 6.000 uke­le­les l’any”. “El res­pon­sa­ble que m’animés a tirar enda­vant aquesta aven­tura és un amic meu que es diu Joan Borràs”, explica. “Jo sem­pre havia tocat la gui­tarra, amb el meu pare tot sovint cantàvem hava­ne­res, però en Joan tocava l’uke­lele i se l’enduia a tot arreu: quan quedàvem a fer una bar­ba­coa amb els amics, quan anàvem a pas­sar el dia a la platja, quan fèiem una excursió a la mun­ta­nya... Vaig ado­nar-me que aques­tes coses valien real­ment la pena, però que, per la seva inco­mo­di­tat, jo mai no les faria amb la gui­tarra, així que vaig ani­mar-me a com­prar un uke­lele!”

Hi ha dos per­fils majo­ri­ta­ris de per­so­nes que toquen l’uke­lele, ens comenta Sánchez. El pri­mer, per­so­nes majors de 50 anys que sem­pre havien tin­gut ganes de tocar un ins­tru­ment però que mai fins ara s’hi havien ani­mat. L’uke­lele, amb el qual, subrat­lla el cofun­da­dor de Kunde, “ja pots arri­bar a tocar una cançó el pri­mer dia que l’aga­fes”, se’ls ha reve­lat com l’ins­tru­ment òptim per inten­tar-ho. “Té una recom­pensa molt ràpida”, ens diu també, en aquesta línia, Salva Rey. “L’uke­lele fa que molta gent s’enganxi a tocar música, i això, al cap­da­vall, és el que real­ment importa!”

El segon per­fil d’uke­le­lis­tes, però, és el que ha des­en­ca­de­nat aquesta nova revo­lució de l’ins­tru­ment, ja que, sense ells, reco­neix Sánchez, una empresa com Kunde, pro­ba­ble­ment hau­ria estat invi­a­ble. Par­lem, és clar, dels infants, que a les esco­les i ins­ti­tuts estan apre­nent amb l’uke­lele lliçons de música que, fins ara, i durant gene­ra­ci­ons, s’havien après, prin­ci­pal­ment, amb la flauta dolça.

Vio­lant Oli­va­res i Edu­ardo Hernández són també dos per­so­nat­ges clau en aquesta edat d’or de l’uke­lele a casa nos­tra. Quan ella, peda­goga i gui­tar­rista clàssica de for­mació, tre­ba­llava a l’ins­ti­tut escola Pepa Colo­mer, un cen­tre edu­ca­tiu de màxima com­ple­xi­tat del Prat de Llo­bre­gat, va deci­dir incloure, l’any 2019, una tren­tena d’infants uke­le­lis­tes en el pro­jecte Et Toca a Tu, ideat pel pro­grama inclu­siu Apropa Cul­tura i L’Audi­tori de Bar­ce­lona, i en el marc del qual aquests infants van tocar l’uke­lele en tres con­certs amb l’OBC, diri­gida ales­ho­res pel japonès Kazushi Ono.

Oli­va­res i Hernández, al cap­da­vant d’un pro­jecte de didàctica ano­me­nat Uke­lelé Uke­lelà, van començar ales­ho­res a fer for­ma­ci­ons a tot aquell pro­fes­so­rat que volgués intro­duir l’uke­lele a les aules, fins que, amb la pandèmia, la pene­tració d’aquest ins­tru­ment a les esco­les es va acce­le­rar. “Les flau­tes, en aquells temps de mas­ca­re­tes, van entrar en decadència, però els uke­le­les són ins­tru­ments que es poden higi­e­nit­zar, i tot va can­viar”, recorda Oli­va­res, que, junt amb Hernández, va apro­fi­tar els dies de con­fi­na­ment per crear una didàctica, i un reper­tori també en català, que, des d’ales­ho­res, com­par­tei­xen en cur­sos en línia i for­ma­ci­ons a tot l’Estat. “La demanda ha cres­cut moltíssim”, asse­nyala Hernández. “I és lògic, perquè l’uke­lele, per als infants, pot ser un ins­tru­ment alta­ment atrac­tiu i moti­va­dor”.

Sònia Jiménez, mes­tra a l’escola Can Besora de Mollet del Vallès, d’altra banda, és, amb for­ma­ci­ons a pro­fes­so­rat que li encar­rega el Depar­ta­ment d’Edu­cació, un altre refe­rent en aquest auge de l’uke­lele a les esco­les. “Abans pot­ser ja hi havia algun cas , però la pandèmia va can­viar-ho tot”, explica. “Ara, al meu poble, diria que ja hi ha uke­le­les a totes les esco­les...”

L’uke­lele, subrat­lla Jiménez, per­met que els alum­nes puguin tocar-lo i can­tar alhora, amb el valor afe­git que, en algun racó de You­tube, pro­ba­ble­ment, hi haurà alguna versió per a uke­lele de les cançons pre­fe­ri­des dels infants, siguin de l’estil que siguin. “Amb l’uke­lele és fàcil tocar no única­ment les cançons que et pro­po­sen des de l’escola, sinó qual­se­vol cançó, i això, cer­ta­ment, fa que els vin­cles que l’infant pugui tenir amb l’ins­tru­ment s’estre­nyin”, asse­gura. “A més, ens per­met millor par­lar de la teo­ria a par­tir de la pràctica”, afe­geix. “M’adono, per exem­ple, que, a través de l’uke­lele, parlo de coses, com ara l’har­mo­nia, de les quals abans era més difícil par­lar...”

Vio­lant Oli­va­res i Edu­ardo Hernández han por­tat l’uke­lele a pro­gra­mes de la Fun­dació ONCE o d’aco­llida a per­so­nes immi­gració en situ­ació vul­ne­ra­ble. Sònia Jiménez, per la seva banda, con­firma que, els últims tres anys, les for­ma­ci­ons a mes­tres s’han inten­si­fi­cat. “Cada vegada hi ha més gent interes­sada a por­tar l’uke­lele a l’escola”, con­clou. Uke­lele, en hawaià, vol dir “puça sal­ti­ro­nant” i, tot i que molts l’han trac­tat sovint com una joguina més que com un ins­tru­ment, està obrint a cada vegada més per­so­nes les por­tes al gaudi de l’experiència musi­cal.