El meu amic Ukelele

Salva Rey ens rep al seu estudi del barri de Gràcia i, de seguida, comença a ensenyar-nos alguns dels ukeleles més preuats de la seva col·lecció: un que havia pertangut a en Silvestre del trio còmic Los Excéntricos; un que té “indicis” d’haver estat en mans d’algun soldat en la guerra del Pacífic; un guitarró femella (“cosí germà català”, assegura, de l’ukelele) que li ha construït Joan Pellisa a la Fatarella; un banjolele de marca Gibson que data de l’any 1925... “Un dia m’agradaria fer-ne una exposició”, diu Rey, que xifra en una “quarantena” el nombre d’exemplars que té d’aquest cordòfon de només quatre cordes d’origen hawaià. “Quaranta, només?”, s’estranya, tanmateix, el seu germà Christian, que tot just acaba d’entrar al local. “Hi va haver una època en què en Salva, cada mes, apareixia sempre per aquí amb un parell de nous instruments!”, constata tot rient.

El vam conèixer, en Salva Rey, fa vint anys, quan, al capdavant del grup d’electrònica The Pinker Tones, i amb el pseudònim Míster Fúria, apareixia en mitjans com la CNN o The New York Times i veia com els seus discos es publicaven a la Gran Bretanya o el Japó. La vida, però, dona moltes voltes i, després d’haver quedat fascinat davant d’un aparador ple d’ukeleles d’una botiga del mercat de Spitalfields en un viatge amb la seva dona a Londres, va lliurar-se en cos i ànima a la divulgació d’aquest petit objecte juganer. “Allà mateix vaig comprar-me el primer ukelele i un llibret per aprendre a tocar-lo”, recorda. “De seguida em va semblar un instrument purament intuïtiu i amb una lògica bestial. Hi havia coses que m’havia costat una barbaritat entendre musicalment quan tocava la guitarra que, amb l’ukelele, en canvi, en mitja hora ja tenia clares.”

Rey ha escrit ja dos llibres sobre ukeleles (Ukelelala, publicat per Contra, i, juntament amb Sonia Jiménez, Uke, el meu primer llibre d’ukelele, Litera); ha gravat un disc de música barroca amb el qual reivindica que, amb l’ukelele, es pot interpretar –per què no?– música de Bach o Robert de Visée; i, en l’actualitat, presenta El rey del ukelele, un espectacle d’humor i divulgació que li serveix per narrar l’impacte que durant els segles XX i XXI ha tingut l’ukelele en la cultura popular (pròxima funció: 28 de febrer a la barcelonina Luz de Gas). “És curiós perquè, temps després d’aquell viatge a Londres, la meva mare va venir una tarda a casa i va trobar un ukelele entre les joguines de la meva filla gran”, recorda ara Rey. “Em va dir: «Escolta, Salva, tu sabies que la teva àvia va marxar d’Alemanya el 1929 a fer d’au pair a Escòcia amb un ukelele sota el braç? Em vaig quedar de pedra!”

Tot i que segurament en sigui un dels més apassionats, Rey no és, però, l’únic boig de l’ukelele que corre per terres catalanes, ja que, com en la resta de món occidental, aquest instrument els orígens del qual es remunten al desembarcament de tres fusters de Madeira l’any 1879 a Hawaii, torna a viure moments de gran popularitat. Ho posen en relleu, per exemple, les sessions que, periòdicament, organitza Manel Musso al Museu de la Música de Barcelona o, també, els integrants del Barcelona Ukelele Club, que, des de fa deu anys, organitzen una “ukedada”, que és com es coneixen ja a tot l’Estat aquestes singulars trobades, un diumenge al mes. “Inclusives, obertes a tothom i gratuïtes”, remarca el seu impulsor, Toni Valdívia, que assegura que, d’un temps ençà, “cada vegada més gent” s’interessa per aquesta activitat (“si un dia reuníssim la gent que ha vingut a una o altra ukedada en seríem centenars!”, afegeix) i que no menysté la importància que, fa quinze anys, va tenir el grup Manel en aquesta febre. “A Catalunya van contribuir a introduir-lo en l’imaginari col·lectiu”, defensa. “Molts van adonar-se que aquest instrument no era cap raresa, sinó que existia.”

Valdívia celebra que el Barcelona Ukelele Club hagi servit perquè un munt de persones no toquin només l’instrument “a casa en solitud”, sinó que ho facin en comunitat. I defensa: “L’ukelele és el millor pont possible d’entrada a la música. Té una gran capacitat de fer gaudir de la música... fent música, i, en relativament poc temps, pots adonar-te de la teva progressió. Millorar, com en tot instrument, requereix uns quants esforços, però els primers resultats, amb l’ukelele, arriben de seguida.”

Aquesta opinió la comparteix plenament el sabadellenc Fredi Sánchez, que, fa set anys, junt amb Edgar Coll, va crear la primera marca d’ukeleles de tot l’Estat: Kunde, que en l’actualitat ven “entre 5.000 i 6.000 ukeleles l’any”. “El responsable que m’animés a tirar endavant aquesta aventura és un amic meu que es diu Joan Borràs”, explica. “Jo sempre havia tocat la guitarra, amb el meu pare tot sovint cantàvem havaneres, però en Joan tocava l’ukelele i se l’enduia a tot arreu: quan quedàvem a fer una barbacoa amb els amics, quan anàvem a passar el dia a la platja, quan fèiem una excursió a la muntanya... Vaig adonar-me que aquestes coses valien realment la pena, però que, per la seva incomoditat, jo mai no les faria amb la guitarra, així que vaig animar-me a comprar un ukelele!”

Hi ha dos perfils majoritaris de persones que toquen l’ukelele, ens comenta Sánchez. El primer, persones majors de 50 anys que sempre havien tingut ganes de tocar un instrument però que mai fins ara s’hi havien animat. L’ukelele, amb el qual, subratlla el cofundador de Kunde, “ja pots arribar a tocar una cançó el primer dia que l’agafes”, se’ls ha revelat com l’instrument òptim per intentar-ho. “Té una recompensa molt ràpida”, ens diu també, en aquesta línia, Salva Rey. “L’ukelele fa que molta gent s’enganxi a tocar música, i això, al capdavall, és el que realment importa!”

El segon perfil d’ukelelistes, però, és el que ha desencadenat aquesta nova revolució de l’instrument, ja que, sense ells, reconeix Sánchez, una empresa com Kunde, probablement hauria estat inviable. Parlem, és clar, dels infants, que a les escoles i instituts estan aprenent amb l’ukelele lliçons de música que, fins ara, i durant generacions, s’havien après, principalment, amb la flauta dolça.

Violant Olivares i Eduardo Hernández són també dos personatges clau en aquesta edat d’or de l’ukelele a casa nostra. Quan ella, pedagoga i guitarrista clàssica de formació, treballava a l’institut escola Pepa Colomer, un centre educatiu de màxima complexitat del Prat de Llobregat, va decidir incloure, l’any 2019, una trentena d’infants ukelelistes en el projecte Et Toca a Tu, ideat pel programa inclusiu Apropa Cultura i L’Auditori de Barcelona, i en el marc del qual aquests infants van tocar l’ukelele en tres concerts amb l’OBC, dirigida aleshores pel japonès Kazushi Ono.

Olivares i Hernández, al capdavant d’un projecte de didàctica anomenat Ukelelé Ukelelà, van començar aleshores a fer formacions a tot aquell professorat que volgués introduir l’ukelele a les aules, fins que, amb la pandèmia, la penetració d’aquest instrument a les escoles es va accelerar. “Les flautes, en aquells temps de mascaretes, van entrar en decadència, però els ukeleles són instruments que es poden higienitzar, i tot va canviar”, recorda Olivares, que, junt amb Hernández, va aprofitar els dies de confinament per crear una didàctica, i un repertori també en català, que, des d’aleshores, comparteixen en cursos en línia i formacions a tot l’Estat. “La demanda ha crescut moltíssim”, assenyala Hernández. “I és lògic, perquè l’ukelele, per als infants, pot ser un instrument altament atractiu i motivador”.

Sònia Jiménez, mestra a l’escola Can Besora de Mollet del Vallès, d’altra banda, és, amb formacions a professorat que li encarrega el Departament d’Educació, un altre referent en aquest auge de l’ukelele a les escoles. “Abans potser ja hi havia algun cas , però la pandèmia va canviar-ho tot”, explica. “Ara, al meu poble, diria que ja hi ha ukeleles a totes les escoles...”

L’ukelele, subratlla Jiménez, permet que els alumnes puguin tocar-lo i cantar alhora, amb el valor afegit que, en algun racó de Youtube, probablement, hi haurà alguna versió per a ukelele de les cançons preferides dels infants, siguin de l’estil que siguin. “Amb l’ukelele és fàcil tocar no únicament les cançons que et proposen des de l’escola, sinó qualsevol cançó, i això, certament, fa que els vincles que l’infant pugui tenir amb l’instrument s’estrenyin”, assegura. “A més, ens permet millor parlar de la teoria a partir de la pràctica”, afegeix. “M’adono, per exemple, que, a través de l’ukelele, parlo de coses, com ara l’harmonia, de les quals abans era més difícil parlar...”

Violant Olivares i Eduardo Hernández han portat l’ukelele a programes de la Fundació ONCE o d’acollida a persones immigració en situació vulnerable. Sònia Jiménez, per la seva banda, confirma que, els últims tres anys, les formacions a mestres s’han intensificat. “Cada vegada hi ha més gent interessada a portar l’ukelele a l’escola”, conclou. Ukelele, en hawaià, vol dir “puça saltironant” i, tot i que molts l’han tractat sovint com una joguina més que com un instrument, està obrint a cada vegada més persones les portes al gaudi de l’experiència musical.