Feliu Formosa, el mestre en floració perpètua

De tant en tant, per tornar a guardar algun record que se li havia allargat massa, deixava anar: “I poca cosa més”, o un “vaig fent”, si s’adonava que potser havia donat més detalls dels que volia sobre la seva vida de nonagenari en una residència. No és per treure’s importància o fer-se el modest, perquè a Feliu Formosa no li calen aquesta mena de jocs de saló, sinó per respecte a la gent que l’escolta, per no fatigar, per anar al gra. Alguns dels sis llibres que va presentar aquest dimecres d’una tacada a la llibreria Ona de Barcelona, tots escrits o traduïts per ell i ben recentment, en són un bon exemple: la traducció de Cartilla de guerra i altres poemes, de Bertolt Brecht, un autor que coneix tan a fons i que Trípode li publicarà el 4 de març amb una tria de poemes pensats per ser gargotejats en un mur, com ara “Ells volen la guerra. El que ho ha escrit ja ha caigut”; o Aproximacions, editat per Lleonard Muntaner, on es proposa el repte de condensar en deu ratlles 120 “instantànies” de la seva vida, algunes mai explicades, o El quadern groc, la novíssima plaquette de poemes que li ha aplegat Edicions 96, un per cada lletra de l’alfabet i escrits amb “l’alegria boja d’un poltre insospitadament jove”, com diu en el pròleg el seu amic Joan Casas. Hi ha també brevetat electritzant en la primera traducció de la poesia de Paul Klee al català, Veure i saber, que han assumit els editors de LaBreu perfectament conscients del parentiu entre Formosa i el pintor, per com tots dos “porten a una altra esfera l’acte de crear”, tal com va definir-ho Ester Andorrà. L’afinitat amb Goethe és d’una altra classe, però no menys fonda per traduir-li les Elegies romanes, a les quals ja s’havia enfrontat fa més d’un segle Joan Maragall, per a Adesiara. I encara faltava la festa grossa, l’edició en un sol volum, a cura de Quid Pro Quo i prologats pel poeta Jaume C. Pons Alorda, dels Diaris complets de Formosa, datats entre el 1995 i el 2015, una obra central de la literatura del jo en llengua catalana.

Semblava que n’hi havia prou, que no es pot demanar més a un escriptor que acaba de fer els noranta anys, però Feliu Formosa és d’una espècie imbatible i anuncia que, en col·laboració amb la poeta i artista Mireia Casanyes Dalmau, està acabant la traducció de sis llibres de cop d’Else Lasker-Schüler, de qui Formosa ja va traduir El meu piano blau per a Adesiara. Com ella, que va sobreviure sota l’ocupació nazi recitant poemes, també Formosa afirma haver trobat una salvació en el treball permanent fins i tot en “les condicions no ideals” d’una residència geriàtrica, sobretot a la primera on va allotjar-se, el 2022 a Igualada, on compartia habitació amb un altre intern amb necessitats bastant més imperioses que les seves i on no disposava de cap racó adequat per a l’escriptura. Des de l’agost passat, però, té el seu propi espai en una altra residència que l’ha ajudat a recuperar l’ànim. Ho explica amb tota la naturalitat del món, la mateixa amb què sospita que la seva poesia és probablement fruit de la seva tasca com a traductor, que es remunta a l’any 1962, quan José Agustín Goytisolo li va encomanar per a Seix Barral i Praxis una col·lecció sobre “El arte de los pueblos”, o amb què declara el seu afecte per la gent del teatre, o amb què es confessa hereu de la colla de Sabadell i, sobretot, de Francesc Trabal, la fotografia del qual presideix la seva taula de treball.