L’estranya credibilitat d’Angelina Jolie

D’una manera força inesperada, i també suggestivament estranya pouant més de les emocions que jugant a la imitació, Angelina Jolie encarna amb credibilitat Maria Callas en la recreació que el xilè Pablo Larraín fa dels últims dies de la mítica soprano tot imaginant-ne, amb un guió de Steven Knight, els records o les al·lucinacions sobre la seva vida mentre, enganxada al sedant-hipnòtic Mandrax, s’abocava a la mort al seu apartament parisenc. És així que a Maria hi conviuen diverses capes temporals (des d’un present en què evoca actuacions memorables, la seva inevitable relació amb el multimilionari Aristotelis Onassis i, entre altres episodis, l’abús que hauria patit per part de soldats alemanys durant l’ocupació nazi de Grècia en un territori incert entre el que és real i el que és fantasiat.

Com en el cas de Jackie (en relació amb qui, interpretada en el film per Natalie Portman, va casar-se amb John Kennedy i després, precisament, amb Onassis) i de Spencer, en què Kristen Stewart assumeix la personalitat de Diana de Gal·les, Pablo Larraín fa com si volgués donar la paraula confessional a unes dones que, atrapades en la seva imatge pública i els rols assignats, expliquen o revelen en el film alguna cosa íntima i alliberadora. De fet, les tres pel·lícules formen una trilogia que es tanca amb el fet que a Maria, sense que mai coincideixin en un pla, s’encreuin les vides de Jackie i de la Callas. Tanmateix, es pot tenir la sensació que no és que s’hi reveli res de nou o de significatiu.

En el cas concret de Maria (una manera de dir que vol mostrar-se la persona darrere de la mítica Callas) no es deixa d’apel·lar al clixé de la dona turmentada que va aportar una especial intensitat a personatges operístics que, a través d’àries conegudes, van fent-se presents: Des de la Desdèmona d’Otel·lo, amb el seu Ave Maria, fins a la Floria de Tosca que canta que ha dedicat tota la seva vida a l’art. Allò que resulta interessant és la presència dels dos criats fidels de Maria Callas: Bruna Lupoli i Ferruccio Mezzadri. Interpretats respectivament pels dos grans actors italians Alba Rohrwacher i Pierfrancesco Favino, parlen, com tots els altres, sempre en anglès a partir de l’estrella Jolie. Acceptada la convenció i reconegut el treball de l’actriu nord-americana, bona part de l’atractiu de la pel·lícula es deu a Ed Lachman (col·laborador habitual de Todd Haynes) aportant una seductora fotografia crepuscular a la reconstrucció de l’apartament de la Callas a l’avinguda Georges Mandel, a prop de la torre Eiffel.