Cinema
Mike Leigh
Director de cinema
“Una pel·lícula pot ser alhora còmica i tràgica, com la vida”
El cineasta anglès torna a posar el focus en els problemes d’una llar de la classe treballadora britànica a ‘Mi única familia’
“El que més m’importa és mostrar com som els éssers humans i la societat, i tot això no es circumscriu a una època concreta”
El nostre treball com a artistes consisteix a crear personatges prenent el fil de la realitat i de la vida
Vint-i-nou anys després de guanyar la Palma d’Or de Canes amb Secrets i mentides, el director anglès Mike Leigh (Salford, Gran Manchester, 1943) torna a fer tàndem amb l’actriu Marianne Jean-Baptiste a Mi única familia , que va competir al Festival de Sant Sebastià i arriba avui als cinemes. Fidel a una trajectòria que posa sovint el focus en els conflictes i el patiment emocional de les famílies obreres britàniques, el seu nou film té com a protagonista una dona malhumorada, deprimida i barallada amb el món, que no troba en la seva família el consol que necessita. Vam poder parlar amb el cineasta a Sant Sebastià en una conversa compartida amb altres periodistes.
Com ha estat el retrobament amb Marianne Jean-Baptiste després de tot aquest temps?
Fins ara hem treballat junts tres vegades. En primer lloc, a l’obra de teatre que vam fer l’any 1993, després ja va venir Secrets i mentides. El cas és que conèixer-nos bé té moltíssims avantatges. Ha estat un plaer tornar a treballar plegats, i el fet de conèixer-nos ens permet anar a territoris una mica més extrems i poder assumir més riscos en aquesta aventura. A més, compartim moltíssimes coses i això fa que treballar sigui molt més fàcil. Ens atrauen les mateixes coses, tenim el mateix sentit de l’humor, fins i tot tenim un sentit del grotesc i de la realitat que compartim.
Ha utilitzat el seu mètode habitual de treball amb els actors, amb informació dosificada i espai per a la improvisació?
Sí, això és absolutament essencial, sempre treballo d’aquesta forma, potser exceptuant les pel·lícules històriques que he fet. És vital el treball que hem de dur a terme tots junts per desenvolupar tots plegats l’acció, la història, les reaccions. Treballem d’una manera orgànica. En la improvisació al teatre, moltes vegades has de dissimular, com si l’actor no sabés què és el que passarà, però aquí no és així, tot és absolutament veritat. Tots els actors amb els quals jo treballo interpreten personatges, no s’interpreten a si mateixos, sinó que es transformen en el que veiem després a la pantalla. No reaccionen davant de situacions o emocions.
Hi ha un contrast entre la protagonista amargada de ‘Mi única familia’ i la dona feliç de ‘Happy: un cuento sobre la felicidad’ (2008). Reflecteixen moments de la societat?
No, no vaig fer aquella pel·lícula en aquell moment responent al context social, ni respon aquesta al context actual ara mateix. La meva inclinació natural a les meves pel·lícules és parlar sempre de nosaltres, dels éssers humans. El que més m’importa és mostrar com som els éssers humans i la societat, i tot això no es circumscriu a una època concreta. M’interessen els aspectes més crònics, endèmics.
En quina mesura dona la llibertat a l’espectador per acabar de construir el conflicte del film?
És absolutament essencial que el públic faci la seva pròpia feina. Nosaltres els donem una sèrie de materials, però després, és clar, el públic s’ha de guanyar la pel·lícula. Una pel·lícula, crec jo, ha de ser entretinguda, hem de poder gaudir-la. Una pel·lícula pot ser còmica i tràgica, com la vida. Per descomptat que el públic es preguntarà coses, què està passant, intentarà arribar a les seves conclusions. I sí, això és precisament el que jo vull fer.
S’ha inspirat en persones reals, per a la protagonista?
És una creació. És cert que al principi parlàvem de persones que ella podia conèixer, però aquesta conversa era una mica només com una llavor. No es tractava de fer el retrat de ningú en concret. Tot i així, tal com la coneixem a la pantalla, pot tenir trets de gent que coneixem. Ella ressona en alguna persona que conec, però no sabria com dramatitzar-la, hem de crear un personatge nou i original, dibuixant-lo des del nostre sentit de vida. En això consisteix el nostre treball com a artistes, a crear personatges, prenent el fil de la realitat i de la vida.
Vol que el públic reflexioni sobre la ira que té tanta gent ara al món? O potser li interessa més la condició de dona del personatge, que ha estat cuidadora dels altres i no en tenen cura ara que ho necessita?
Amb tot el respecte, això és vostè qui ha de decidir-ho. Ha de triar, entre totes aquestes coses més o menys implícites que són al film, quines es vol emportar a casa i reflexionar-hi. Aquesta dona va cuidar i ara ja no se sent cuidada. Però com va cuidar aquesta dona? Com va ser ella com a esposa, com a mare?
Parla de conflictes humans sobre la classe obrera britànica, que ha anat evolucionant. Ho veu així?
No estic molt segur de què respondre a aquesta pregunta, però en tot cas em sento afalagat si pensa que he ofert aquesta evolució dels conflictes humans de la classe obrera. En tot cas, no és res que faci de manera conscient.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.