Allò inesperat en el destí (a l’aigüera) de Macbeth

Shakespeare va plasmar en el seu Macbeth l’ambició del senyor de Glamis, que, quan les bruixes li diuen que serà rei d’Escòcia, lluita per guanyar la corona. Si ho pronosticaven les tres sàvies, no calia forçar el destí. Però aquest personatge podrit pel poder vol guanyar terminis. El destí marcarà l’èxit i, en part, la lectura interessada de les bruixes amagarà el declivi. Macbeth quedarà engolit aigüera avall per la seva pròpia obsessió.Si la vida està escrita, molt més ho deuria estar una obra de teatre amb guions de llum i vídeo complexos. Doncs en la segona funció d’A Macbeth song (fins al 13 d’abril a la Biblioteca de Catalunya) va saltar allò inesperat: Andrew Tarbet, Enric Cambray i Màrcia Cisteró són els tres actors que despleguen el relat i, per sorpresa, apareixerà un membre de l’equip (el director de La Perla 29, Oriol Broggi, fa els seus Orson Welles de tant en tant). I encara un altre membre del públic de primera fila va sortir corrents i no se’l va veure per enlloc més. El destí aguanta l’imprevist amb el deliri de Tiger Lillies.

La banda britànica anuncia el destí de Macbeth (“hell”, que coreja el públic divertit, com si fos un jurat popular). Ells són les tres bruixes que l’enverinen d’ambició. Els tres actors perles saben jugar el seu paper entre comparsa i protagonista saltant del català a l’anglès amb una facilitat admirable. La capacitat de jugar amb la teatralitat és absoluta. Ara un és Banquo, ara és Macbeth. Les càmeres de Tots ocells i els sobretítols (ara, traduint al català) també serveixen per tenyir les parets de columnes, de films de samurais (novament, com al seu Hamlet Aribau, un espectre en el repertori d’en Broggi), dels mateixos actors captats des de l’espatlla. Hi ha una constant intervenció tècnica. Potser és innecessària (cal projectar columnes romàniques sobre les pedres centenàries del teatre?) però casa molt bé en aquest quadre exagerat, cínic, sinistre, desacomplexat, de cabaret tronat.

En l’adaptació s’ha fet una esporgada de personatges i subtrames, però la violència folla és absoluta. Broggi fa un salt a la informalitat i deixa brillant les metàfores. És la millor manera perquè el vers shakespearià ressoni avui: “L’infern és buit. Tots els dimonis són aquí.” Terrible retrat de la política internacional. La desprotecció dels vulnerables d’avui recorda la impunitat de Macbeth.

Broggi fa una descontaminada proposta amb el trio The Tiger Lillies, un grup que, anys enrere, ja havia vestit una adaptació de Hamlet. Són un grup singular (només cal veure com s’ofereixen a signar autògrafs a la paradeta de merxadising, al camí de sortida del públic). La versió de La Perla29 és en anglès. Insòlit per a una companyia que ha representat a París 28 i mig en català. Aporta una extraordinària llibertat creativa, sorprenent. Que es quedi Macbeth fiant-se del destí. La vida és un cabaret.