Les mans sanadores dels papers mullats per la dana

“Com us podem donar un cop de mà?” Els dies posteriors a les inundacions del País Valencià, la conservadora restauradora Berta Blasi va contactar amb la directora de l’Institut Valencià de Conservació, Restauració i Investigació, Gemma María Contreras, per oferir-se a ajudar en les tasques de recuperació dels fons documentals que havien quedat greument deteriorats. És l’especialitat de Blasi: sanar les obres sobre paper, pell i pergamí que han sofert vicissituds de tota mena. Aquell final d’octubre negre, Contreras i el seu equip estaven tan desbordats fent actuacions d’emergència, enmig del caos més absolut, a una quinzena d’arxius afectats que li va dir que necessitaven un temps per pensar quin servei els podia fer el seu gest auxiliador.

Fa un mes, Blasi va tornar a trucar preocupant-se per la situació. Continuava estant disposada a fer el que calgués. I ara sí que ha arribat el moment d’actuar. La setmana passada va rebre al seu taller de Tiana, BBlasi, part d’una joia documental que va quedar molt tocada per la dana: l’arxiu de l’antiga Federació Sindical d’Agricultors Arrossers d’Espanya, que conté valuoses dades dels camps d’arròs de tot el territori des del 1933 fins al 1986, el període en què va estar actiu aquest organisme amb seu a València que tutelava la producció i els preus de l’arròs i les concessions dels vedats. A la conservadora restauradora catalana li han confiat que intervingui cinc plànols parcel·laris de les demarcacions de València, Alacant, Castelló i Tarragona, creats als anys quaranta. De grans dimensions (90 x 80 cm), la tragèdia els ha deixat invàlids perquè no es poden desplegar. “Quan és aigua neta, encara, però el problema s’agreuja amb el fang, que fa d’adhesiu”, anota Blasi.

“Si bé ja havien passat per un procés d’assecat, quan van arribar vam notar que encara tenien un grau d’humitat. El primer que els vam fer va ser un tractament de neteja i de desinfecció, i els vam ventilar perquè feien una pudor insuportable”, revela. Els papers de la Federació Sindical d’Agricultors Arrossers d’Espanya els custodiava l’Arxiu Municipal d’Alfafar, on la gota freda es va enfilar gairebé als dos metres. La directora d’aquest equipament, Adela Carreras, va haver d’entomar un escenari dantesc. “Els armaris compactes on guardàvem els documents van quedar completament obstruïts pel fang. Vam tardar dues setmanes a poder-hi accedir per rescatar-los.”

I, així i tot, miraculosament la gran majoria s’han salvat. Dels més de 150 plànols que agrupa el fons, només n’hi ha una dotzena que no han aconseguit estendre. Blasi i les seves companyes de taller Núria Berenguer i Sílvia Villà estan operant els més delicats. “Cal eixugar-los ben eixugats. Quan estiguin secs, mirarem de desenganxar-los mecànicament i, en cas que no puguem, encara que sembli contradictori, tornarem a humectar, amb una humitat molt controlada, les zones més enganxades perquè es relaxin”, detalla l’experta.

És una tasca que demana mans i caps destres i experimentats (espòiler: el patrimoni que toquetegen restauradors amateurs mai acaba bé). “Tenim l’esperança que les pèrdues d’informació seran mínimes i que es podrà llegir pràcticament tot”, assegura Blasi. La festa, però, sempre l’espatllen els mateixos: els fongs. “El pla inicial només era separar els plecs, però dels cinc plànols n’hi ha un de molt afectat pels microorganismes. L’afectació per fongs, la patologia més habitual que tractem al taller, no s’atura si no hi poses remei”, alerta.

La conservadora restauradora maresmenca calcula que tenen tres setmanes de feina en l’horitzó. Són un taller petit i han de compaginar-ho amb els projectes que sostenen el negoci. El gest amb els col·legues valencians és totalment solidari. Els mou l’empatia. “És el personal dels arxius el que està salvant el patrimoni per la seva pròpia voluntat. Els arxivers són més conscients de la importància d’aquesta documentació que no pas els polítics”, anota. Per a Blasi, la negligència política, i no la desídia de les institucions, sol ser gairebé sempre l’arrel dels mals de la conservació dels fons documentals. És clar que en una catàstrofe tot agafa unes proporcions més imprevisibles, però no és excusa per no assenyalar el pecat original de tants arxius: la seva ubicació en soterranis o en locals en condicions precàries.

Era el cas de l’Arxiu Municipal d’Alfafar, emplaçat en uns baixos de manera provisional en espera de traslladar-se a un nou edifici. L’eterna promesa política que mai es fa realitat. I que a l’arxiu de la Federació Sindical d’Agricultors Arrossers d’Espanya ja ha estat a punt de costar-li la vida en dues ocasions. “A finals dels anys vuitanta me’l vaig trobar per casualitat a la Càmera Local Agrària. Estaven a punt d’enderrocar la seu i vaig veure com l’estaven llençant en bosses d’escombraries. El vaig portar cap aquí a l’Arxiu Municipal i el vaig inventariar, però sempre ha quedat pendent estudiar-lo en profunditat. L’Arxiu del Regne de València tenia interès a quedar-se’l, però llavors a Alfafar va sorgir un projecte per fer un museu de l’arròs i era una oportunitat per donar-li visibilitat”, explica Adela Carreras. El projecte de museu de l’arròs va quedar en un calaix i ara, després de la dana, l’arxivera creu que el més adient és cedir el fons documental “a un organisme que el pugui custodiar com cal”. Perquè potser la tercera vegada ja no tindrà tanta sort.

“A petita escala, de desastres, en passen cada dia, perquè la majoria d’arxius no són als llocs on es mereixen ser, ni tenen la tecnologia de conservació que han de tenir. Són els últims de la cua. En un ajuntament res funciona sense documentació, però en les mesures per protegir aquesta documentació ningú hi pensa”, lamenta Blasi. A recer de la seva iniciativa, a Catalunya n’ha sorgit un altre, d’oferiment bonic: l’Institut Cartogràfic i Geològic està disposat, un cop estiguin restaurats, a digitalitzar els plànols parcel·laris i a donar-los accés universal en el seu repositori.