Enlairant el porró

Als anys seixanta, una de les poques imatges de catalanitat pública, de caire un tant folklòric, era trobar un gran porró plantat a l’entrada de força restaurants de carretera on solien servir carn a la brasa amb allioli. Aquest reclam posava a prova la destresa i fortalesa dels valents –solien ser homes– que s’atrevien a enlairar el porró i fer-ne un glop sense xarrupar ni ruixar-se la cara. Aquest gest de patriotisme de baixa intensitat es complementava, com a símbol també identitari, amb la venda de porrons en què el tap de suro del broc gros lluïa una barretina.

No és aquesta mirada catalanista del porró la que vol oferir el periodista Salvador Garcia-Arbós (Besalú, 1964) en el llibre Història galàctica del porró, editat per Vibop dins d’una saborosa col·lecció de volums de petit format dedicada a diferents aspectes del vi. “No he tractat de fer del porró un símbol nacional, perquè jo diferencio entre catalanor i catalanitat.” El primer concepte l’atribueix a factors més de posat insubstancial com ara –l’exemple és meu– enviar una postal amb la imatge d’un porró, pràctica ja obsoleta però que va ser vigent a l’època en què la gent enviava cartes quan anava de vacances. La catalanitat del porró, segons Garcia-Arbós, té més a veure amb aspectes de sòlid arrelament humà, com el fet que “el porró ha estat i serà una forma cordial, ecològica i econòmica de compartir”. En aquest sentit, hem de recordar que a la majoria de cases hi havia un porró que solia estar permanentment a taula. A moltes cases de menjars el porró formava part del parament de taula, com les estovalles, els tovallons i els coberts. I no hi havia trobades col·lectives i festes populars en què el porró no passés de mà en mà. Fins i tot la canalla tenia el seu porronet, cosa que ara de ben segur seria mal vista.

Garcia-Arbós explora no només simbolismes, sinó que mostra la fascinació per aquest objecte que posa a la mateixa altura de mites del disseny com ara el setrill de Marquina i la celebrada cafetera Moka Express, inventada per Bialetti el 1933 i coneguda a casa nostra com la cafetera italiana.

El periodista gastronòmic –a més de gran estudiós de l’obra de Tintín– situa l’existència del porró des del segle XIV i lamenta que el seu ús hagi perdut, actualment, pistonada. “L’argument material [que valida la data dels seus orígens] és el porró de la farmàcia del monestir de Santa Maria de Poblet, datat al segle XIV”, escriu al llibre.

A més del protagonisme a taula o als àpats al camp, el porró també ha dit la seva en els fets històrics, com per exemple les guerres carlines. “El porró que raja prim i lent és carlí, que per això l’imaginarem com un personatge gasiu, avariciós; el porró que té un raig generós és el liberal.”

A banda de la traça que s’ha de tenir per veure a galet, Garcia-Arbós ens parla també de la fascinació que va tenir aquest objecte de formes singular en escriptors i artistes com ara Pla, Picasso, Dalí i Matisse. De Miró, parla del porró que tenia al seu estudi de Palma i de les vegades que surt als seus quadres.

Una anècdota que demostra que, a més d’explicar la fascinació dels altres pel porró, l’autor és una víctima de la seducció d’aquesta andròmina que dona noves sensacions al fet de beure vi. En una visita al meu domicili, va centrar l’atenció no en els objectes de Tintín, que era el pretext de la visita, sinó que va anar directament a un dels llegats supervivents de la meva família: un porró de vidre gravat amb la data de 25 de juliol del 1923, sant del meu avi Jaume Biosca Ventura, i un vers de Joan Maragall: “Català és el que el porró empunya”.