Atributs negatius, moda i tradició

En el moment en què es va pre­ten­dre ins­ti­tuir la religió com una estruc­tura de poder, i per tant dotar-la d’un grau indis­cu­ti­ble d’infal·libi­li­tat, de seguida es va veure que l’omni­potència de Déu pre­sen­tava molts pro­ble­mes. El més can­dent, el con­flicte con­cep­tual, per no dir-ne con­tra­dicció fla­grant, entre la volun­tat divina i el lliure albir. De feia ja més de 1.000 anys, molt abans del cris­ti­a­nisme, les millors ments pen­sants de l’empresa ela­bo­ra­ven refi­nadíssi­mes dis­qui­si­ci­ons –on ara no entraré– sobre el cas, i de tot ple­gat el que arri­bava –i con­ti­nua arri­bant– al poble no va gaire més lluny de l’argu­ment d’auto­ri­tat, pas­sant per alt aspec­tes que avui ens poden sem­blar còmics, com la resur­recció de la carn –què passa amb la devo­rada per caníbals, si reviu en cos del devo­rat o en el del comen­sal–, el do de la ubiqüitat, si Déu és per­tot arreu també és a les cases de putes, a les escom­bra­ries, al vàter, etcètera. Els doc­tes escolàstics tenien valu­o­sos argu­ments per pal·liar-ho, però la reper­cussió pública era escassa.

En l’edat mit­jana es desen­rot­lla l’ano­me­nat pen­sa­ment apofàtic, amb altres noms ja prac­ti­cat de temps enrere pels ori­en­tals, els per­ses i els grecs; cínics, escèptics, neo­platònics, gnòstics, sufís i uns quants més hi tenen ter­renys en comú. L’apo­fa­tisme con­sis­teix a anar a l’altre extrem de l’exal­tació tri­om­fal. Com que les qua­li­tats posi­ti­ves estan sub­jec­tes a quan­ti­fi­ca­ci­ons i pon­de­ra­ci­ons que les allu­nyen de l’abso­lut, sem­blen més segu­res les nega­ti­ves, i això des­grana una línia argu­men­tal apa­rent­ment con­tra­dictòria, però fas­ci­nant i car­re­gada de poe­sia i, al cap i a la fi, del tot ver­sem­blant i cohe­rent, però tam­poc exempta de perill, perquè al final de la negació suc­ces­siva d’atri­buts apa­reix el no-res.

La iden­ti­fi­cació entre Déu i el No-res no és cap drama ni cap dis­ba­rat des de la filo­so­fia, però com a doc­trina de poder resulta invi­a­ble. No pots enco­rat­jar un exèrcit en guerra par­lant-li del buit. Alguns dels ada­lils de la doc­trina van anar a la foguera. Als més bri­llants –Eck­hart i Cusa al cap­da­vant– no se’ls neguen els valors entre els savis, però pel que fa a la població han anat a parar al calaix de les rare­ses; no sem­bla necessària una enquesta de conei­xe­ment entre la majo­ria de la població, perquè ja sabem el resul­tat.

De forma gra­dual, l’Església de Roma s’adona que en lloc de ros­tir els apofàtics li va millor man­te­nir-los a l’última fila com un plat alter­na­tiu, o més aviat equi­li­bra­dor, en la balança del poder, també per dis­po­sar d’un arse­nal d’argu­ments que per­meti plan­tar cara als savis apar­tats de la religió –hos­til o no, no afecta–, on el camí paral·lel de l’apo­fa­tisme compta amb cons­pi­cus repre­sen­tants, de manera ober­ta­ment mili­tant a par­tir de Scho­pen­ha­uer, i amb una nòmina que llar­ga­ment supera la dels con­tem­po­ra­nis apo­lo­ge­tes cris­ti­ans. Encara que apa­re­gui des de pres­supòsits i inten­ci­ons dife­rents, i en molts aspec­tes con­tra­ris, des de l’esmen­tat Scho­pen­ha­uer fins als nihi­lis­tes no dei­xen de ser en part hereus dels apofàtics, amb apre­ci­a­bles i pon­de­ra­bles equi­valències entre uns i altres.

L’aus­te­ri­tat, la pre­ca­ri­e­tat de for­mes i con­tin­guts han tin­gut adep­tes des del prin­cipi de la cada cop més peri­llo­sa­ment ano­me­nada civi­lit­zació. For­mes i fins apofàtics hi ha hagut en per­so­nat­ges per­fec­ta­ment accep­tats i inte­grats en els cànons de les ano­me­na­des reli­gi­ons del lli­bre –per ordre d’apa­rició, juda­isme, cris­ti­a­nisme i isla­misme–, en les seves vari­ants i, sobre­tot, en les bran­ques rela­ti­va­ment més àcra­tes, la trapa, els fran­cis­cans, però també els gnòstics, els sufís, els caba­lis­tes.

Si entrem en la nòmina dels ali­ens al fet religiós, que en abso­lut vol dir de forma exclu­siva mate­ri­a­lis­tes, la llista és més llarga. Man­cat d’espai per esten­dre’m en res­se­nyes i glos­ses –no hi renun­cio per a més enda­vant, i cen­trats en cada autor–, em per­metré reco­ma­nar la lec­tura d’alguns autors: en el ras­tre del mes­tre ja esmen­tat dos cops, em vaig per­me­tre par­lar des d’aquí mateix d’Edu­ard von Hart­mann i Phi­lipp Mailänder, tots dos, entre mol­tes altres coses, ante­ce­dents de Nietz­sche; l’un pro­pugna l’auto­ex­tinció com a rea­lit­zació suprema de l’espècie humana; l’altre és l’autor de la idea de la mort de Déu. Apun­tem dues obres fona­men­tals, que comen­ta­rem un altre dia: Sexe i poder, d’Otto Wei­nin­ger, i La Per­su­asió i la Retòrica, de Carlo Mic­hels­ta­ed­ter.