Joan Mayans Planells va néixer a Eivissa el 1974, “entre hippies, pagesos i blocs de formigó”. Té formació d’antropologia social i història contemporània. El 2020 va debutar en novel·la amb El futur no és el que era, guanyadora del premi Pollença.
L’editorial d’Argentona, Voliana, li acaba de publicar una nova novel·la, Pensa un desig. L’obra comença amb la Clara a punt de bufar les nou espelmes del pastís d’aniversari. La família, encapçalada pels seus pares, la mira expectant. Els desitjos no es poden dir en veu alta, és clar.
Catorze anys després, la Clara és una dona rebel, amb milers de seguidors a les xarxes socials i cada cop més tatuatges a la pell. La seva mare, la Maria, va marxar del pis familiar aquella nit d’aniversari i no n’han sabut res més, a banda de les cartes de comiat que els va deixar, a ella i al seu pare. I és que la Maria havia passat bona part de la seva vida volent ser en un altre lloc, fent una altra cosa. A tot això, l’Eugeni, el pare, viu com pot el trauma de l’abandonament i la criança de la filla.
Pensa un desig és una novel·la que, al llarg d’una trama que té lloc durant 17 anys, vol parlar sobre els límits de la llibertat individual, els tabús de la maternitat i el preu del perdó.
La novel·la està basada en algun cas real?
Està inspirada en la cançó Aniversari, de Manel. Com a la cançó, a la novel·la hi ha una barreja de costumisme i detallisme. Històries i plaques tectòniques que es mouen per sota la superfície. La cançó acaba en dolç. El meu text té el contrast de la dona abandonant filla i llar, amb nocturnitat i traïdoria.
La feina de l’Eugeni, el pare de la Clara, a pompes fúnebres... és per subratllar la seva part ‘morta’?
La novel·la té dos personatges forts, magnètics, amb molt poder de decisió. Tothom balla al voltant del que mare i filla empenyen. La resta de personatges –especialment els homes– van a remolc, són més passius, pusil·lànimes. Podríem dir que morts, fins i tot, en el sentit que les vives són elles dues, la Clara i la Maria.
Assistim a la complexa evolució personal de la Clara, dels 9 als 26 anys. Com va decidir l’arc dramàtic que descriu el personatge?
És un dels principals reptes de la novel·la: que la Clara sigui versemblant en tot moment, dins la peculiaritat del seu caràcter i situació. Tenia més enfocada aquesta evolució del personatge de la Clara que no exactament com es desenvoluparia la trama. Gaudeixo més de la literatura de personatges que de la que se sosté en una trama complexa i enginyosa.
Treuen el nas tot de temes d’actualitat: les xarxes socials com a ‘youtuber’, els tatuatges, l’exposició (moral i física), les mares de lloguer...
Més que actualitat, realitat. La novel·la se situa en un context proper i fàcil de reconèixer on el lector s’hi pot sentir identificat. Es pot llegir en temps present i per això les situacions, per ser reals, han de ser actuals.
D’alguna manera, ha volgut mostrar que els llaços de sang són més forts que els d’una altra mena?
És un dels debats de la novel·la. D’una banda, veiem que on es carrega el pes moral de la novel·la no és en el fet que la mare abandoni la família o el marit. El pecat que costa tant de digerir és que abandoni la filla. La nostra societat ha naturalitzat molts comportaments que fa dues generacions ens semblaven intolerables. Hi ha la volatilitat dels vincles de parella. En canvi, el vincle pares-fills i, especialment, mare-fill, no només continua sent inqüestionable, és que fins i tot l’hem sacralitzat. De fet, la maternitat com a concepte, és el fil conductor i el tema principal de la novel·la.
La figura del psicòleg que tracta la Clara és molt qüestionable... Ha volgut fer alguna mena de crítica?
Cap crítica, en absolut. Com en el cas de l’Eugeni, és voluntat de contrast. En el seu cas, perquè permet veure el personatge de la filla des d’un punt de vista diferent que, a més, és constant durant tota la novel·la. El doctor Ramon és molt important, en aquest sentit.
Els personatges es fan moltes preguntes i van donant voltes sobre el mateix, en bucle, en bona part de l’obra. La vida és una mena de laberint en què tots els camins poden ser bons i dolents alhora, suposo...
El llibre d’instruccions que ens ha donat la vida és incomplet. Li falta el capítol d’exemples. Tenim una visió moral, ètica, de com han de ser les coses. La divisió entre el bé i el mal, la tenim força clara. No obstant, la vida no és tan senzilla i els grisos són el color predominant. L’oscil·lació que fan els personatges davant situacions crítiques és extremadament humana. La novel·la parteix d’un pecat imperdonable, dins el nostre esquema moral. A partir d’aquí, la novel·la ramifica aquest fet, li busca arrels, li extreu branques i veiem que cap arbre creix dret del tot. Que res és tan senzill de jutjar. M’agrada pensar que, al final de la novel·la, el lector haurà canviat de parer un parell de cops i, fins i tot, serà incapaç de culpar a ningú.
En aquest sentit, suposo que ha volgut plantejar al lector els límits de la llibertat personal.
Exacte. Concretament, la tensió explícita que mou la mare és la línia que va del compromís vers els altres fins a la llibertat individual. No és un tema nou, però és tan o més vigent que mai, especialment pel que fa a la manera en què triem fer família o fer societat. Estem a dues generacions de distància d’un món on l’equilibri entre individu i grup/família es decantava d’una manera substancialment diferent a com ho vivim actualment. I no obstant, per individualista i atomitzada que sigui la nostra actual societat urbana, occidental i digital, encara hi ha compromisos vers els altres que ens fan dubtar. La mare marxa per proclamar la seva individualitat, la seva llibertat. Sobre el paper no hi ha res més modern, més empoderat que això, oi? O potser no tot s’hi val? Això és el que plantejo a Pensa un desig. I que el lector triï...