Una comèdia ben estranya

La mise­ricòrdia és defi­neix com una dis­po­sició a com­pa­dir-se del sofri­ment i les misèries ali­e­nes que pot ins­pi­rar una pràctica favo­ra­ble al perdó i a la recon­ci­li­ació. Cer­ta­ment, hi ha alguna cosa de tot això a Miséricorde , però a la manera d’Alain Gui­rau­die, un cine­asta interes­sat en el desig i el mis­teri dels éssers humans. També sem­bla un hedo­nista que, cele­brant el plaer dels cos­sos, pot mos­trar una pulsió des­truc­tiva, una atracció cap a alguna cosa obs­cura. Només recor­dar que és el direc­tor de l’inqui­e­tant L’inconnu du lac (2013), amb el qual va ima­gi­nar un mena de paradís homo­se­xual a plein air on el desig cir­cula viva­ment a la vora d’un llac, fins que un crim (i l’atracció pel cri­mi­nal) hi pro­jecta una ombra sinis­tra. També hi ha un crim en aquesta seva dar­rera pel·lícula, que, amb par­ti­ci­pació en la pro­ducció de l’Ander­graun Films de Montse Tri­ola i Albert Serra, té un bosc com a esce­nari espe­ci­al­ment relle­vant.

Nas­cut en una petita ciu­tat occi­tana, Vila­franca de Roer­gue, Gui­rau­die té la tendència a ambi­en­tar el seu cinema en el món rural, pre­sen­tant-lo, en prin­cipi, com un lloc tran­quil i ama­ble, però on s’hi va reve­lant alguna cosa que no ho és. Miséricorde ho exem­pli­fica al màxim. La pel·lícula comença amb el retorn al seu poble (el seu nom fic­tici és Saint-Mar­tial) d’un jove Jérémie (Félix Kysyl), amb motiu de la mort de l’home amb el qual, essent ado­les­cent, havia començat a tre­ba­llar com a fle­quer. Man­te­nint Jérémie una bona relació amb la recent vídua, per­so­natge encar­nat per una actriu (Cat­he­rine Frost) de comèdies fran­ce­ses lleu­ge­res que sem­bla a gust en una de tan estra­nya, es fa evi­dent la seva tensió amb el fill d’aquesta i del tras­pas­sat. De fet, hi ha mol­tes ten­si­ons i con­flic­tes, també molts de secrets i men­ti­des, que es mani­fes­ten en la relació entre diver­sos per­so­nat­ges. La presència de Jérémie sem­bla alte­rar tot­hom, crea un desig confús en els altres. L’apa­rició d’un cadàver en el bosc, amb els indi­cis d’un crim, farà que inter­vin­guin uns poli­cies, que fins vigi­len el son dels sos­pi­to­sos, i un capellà amb un com­por­ta­ment des­con­cer­tant amb efec­tes hila­rants. Hi ha bolets veri­no­sos i es beu molt de pastís. Amb un humor negre, és una comèdia estra­nya (bar­re­jada amb un thri­ller també estrany) que pot pro­vo­car una per­ple­xi­tat estra­nya­ment joiosa: una lli­ber­tat irre­ve­rent et sorprèn a cada moment.