Eduard Sanahuja (1953) ha estat professor de llengua i de literatura a la Universitat de Barcelona durant 42 anys, des d’on va impulsar l’Aula de Poesia amb Jordi Virallonga a finals dels anys vuitanta, una de les destacades iniciatives de l’època per situar la poesia en l’espai públic, per difondre-la, englobant totes les llengües i tota la pluralitat creativa. Com altres poetes de la seva generació va començar a escriure en castellà. Va publicar els dos primers llibres en català en la mítica editorial Del Mall: El gos del galiot (1981) i Mirador (1983). De la diversitat de llibres que ha publicat convindria ressenyar: El llançador d’espases (Pagès, 2013), que va rebre el premi Maria-Mercè Marçal, i Teories del no (Edicions de 1984, 2016), avalat pels Jocs Florals de Barcelona 2016.

Sanahuja escriu des dels sentits, des dels continguts, amb una aposta clara cap a una realitat del coneixement i reconeixement. “Quina presó tan gran és l’esperança.” En alguns dels seus plantejaments hi ha una derrota i també una pregària, un intent. L’home es queda amb les restes, en una destrucció més, en una unitat de pols de carbó damunt d’una altra pàtina que ja ningú recorda. Ciutats de pols, ciutats de carbó, ciutats oblidades. Un dels poemes més destacats: “Campanar”, comença així: “Tinc un amor exacte com les hores del campanar on creixen tots els dies.”

L’antologia, amb fotografies d’Edu Barbero, és un recull imprescindible que aplega més de quaranta anys de la seva trajectòria. Poemes gràcils, existencials, mòrbids, amorosos, que capten l’atenció, que parteixen d’una idea, d’un concepte que emociona el lector. “La bellesa és una branca de l’ecologia.” Pagès editors segueix ampliant la seva col·lecció d’antologies, amb Àlex Susana, Feliu Formosa, Víctor Sunyol, Antònia Vicens, Dolors Miquel, David Castillo, Susanna Rafart, Maria Josep Escrivà, Carles M. Sanuy i Cèlia Sànchez-Mústich.

El seu darrer llibre, Mal menor, aplega una quarantena de poemes i una coda final. Segueix amb el seu estil ben característic, de poemes impulsats al vent. Entre records i reflexions, amb un imaginari, hi ha discurs de fons, unes formes d’homilies sobre el pas del temps. “La vida només era rentar-se bé la cara un cop al dia.” Hi ha una acceptació i també una renúncia a una altra realitat, a una altra volta. També deixa anar preguntes, tristeses. “Si un arbre mor morirà també un nen?”

Els poemes ens parlen d’un nen que té una malaltia greu i deixa d’anar a l’escola. La mort ocupa pacientment un espai. Eduard Sanahuja escriu de forma pacient. Ens parla de penicil·lina, de Mercromina, de l’agulla, del metall fred, de bacils, de la febre. En els seus poemes hi ha una tensió, una tensió de pena, aspre. “Quan tens cinc anys rodes molt més per terra que pel cel / el cel va massa enllà.” En altres passatges, hi ha una certa retenció de l’experiència més dura, més intima del dolor. Un dels poemes més brillants és quan s’adreça a la seva mare i li pregunta sobre fets, sobre imatges vistes. “Són nusos o són ceps els cossos que em subjecten?” Després en un altre poema breu ens il·lumina així: “el món es resumeix en els ulls de la mare.” La mort, el patiment, la por, planen a través del llibre. Ens parla d’aprendre, buscant el simbolisme. La casa és hospital i la neu és hotel