Una passió que triomfa més enllà de la direcció

Dos anys després de la seva pre­sen­tació, al Palau de la Música Cata­lana, de la Passió segons Sant Mateu (1727) de J.​S.​Bach (1685-1750), l’excel·lent con­junt vocal belga Vox Lumi­nis, que diri­geix tot can­tant el baix Lio­nel Meu­nier (Cla­mecy, 1981), i com en aque­lla ocasió acom­pa­nyat de la pres­ti­gi­osa Frei­bur­ger Barockorc­hes­ter, va pre­sen­tar-nos la Passió segons Sant Joan (1724) del músic turingi. Si en aque­lla ocasió vam haver de refe­rir-nos com l’absència d’una clara figura de direc­tor musi­cal por­tava a una doble con­cer­tació per part de la con­cer­tino de l’orques­tra, Petra Mülle­jans (Düssel­dorf, 1959), amb la del propi Lio­nel Meu­nier, en aquesta passió joànica va pas­sar tres quar­tes parts del mateix. La natu­ra­lesa d’aquesta obra, menys com­plexa que la de Mätthaus Pas­sion, no va evi­tar l’haver de tor­nar-nos a qüesti­o­nar si l’absència d’un direc­tor que no estés impli­cat direc­ta­ment amb la inter­pre­tació, en aquest cas Meu­nier que a part de mem­bre del cor assu­mia la part de Jesús, no va per­me­tre fer un pas enda­vant en l’asso­li­ment més clar d’una arqui­tec­tura dra­matúrgica de l’obra i del cor­res­po­nent mis­satge estètico-teològic. De nou, la mateixa cor­ro­bo­ració ja sabuda que la suma dels equips musi­cals belga i ale­many asso­leix pre­ci­o­sos i bellíssims resul­tats sonors, en la línia de la Passió de fa dos anys o dels mera­ve­llo­sos discs amb obres de Biber, Tele­mann o del Kan­tor d’Eise­nach, però on s’hi troba a fal­tar una per­so­na­li­tat i mis­satge més grans. Inne­ga­ble l’excel·lent fac­tura polifònica, amb un cor de dis­set mem­bres que van assu­mir, amb dife­rents resul­tats, les àries, i on el resul­tat sonor final va impo­sar-se a les qüesti­ons teològiques d’una obra que, com ens han ense­nyat els grans her­me­neu­tes de Bach, va tenir grans reper­cus­si­ons en la seva vida.

Un es pre­gunta el perquè d’aquesta vol­guda i rei­te­rada absència de direc­tor que, per exem­ple, no s’ha des­car­tat ni en ver­si­ons mini­ma­lis­tes com ho poden ser, o haver estat, pro­jec­tes com The Bach Ensem­ble de Jos­hua Rifkin, The Scho­lars Baro­que Ensem­ble, el Can­tus Cölln de Kon­rad Junghänel o el Dune­din Con­sort de John Butt. Pot­ser sigui un plan­te­ja­ment no pas absent de raons i dis­curs propi del repu­tat Lio­nel Meu­nier, però aquest ens segueix sor­pre­nent. Caldrà veure fins on pot arri­bar aquest plan­te­ja­ment, en el nivell cro­nològic de les obres inter­pre­ta­des, però és inne­ga­ble que van asso­lir-se moments d’alta substància i ins­pi­ració com les àries Erwäge, wie sein, Es ist voll­bracht i Zer­li­esse, mein Herze inter­pre­ta­des al llin­dar del sublim i del pre­ci­o­cisme per Voj­tech Seme­ard, Ale­xan­der Chance i Viola Blache, res­pec­ti­va­ment, no pas exempts de grans con­tri­bu­ci­ons dels solis­tes ins­tru­men­tals.

En resum una més que bona Passió segons Sant Joan, al marge del dubte i con­trovèrsia que li sus­cita a aquest cro­nista aquesta absència de direc­tor. Veu­rem fins on ens por­tarà, però cal feli­ci­tar als res­pon­sa­bles artístics del Palau haver-nos por­tat aquesta Johan­nes Pas­sion que, pre­ci­sa­ment, for­marà part de la pro­pera edició del Fes­ti­val de Salz­burg. Una passió que tri­omfa més enllà de la direcció.