Record emocionat a Humet

Un munt de sentiments contradictoris i complementaris van acompanyar ahir a la nit les dues mil persones que omplien el Club Sant Jordi en el concert d’homenatge a Joan Baptista Humet. Ràbia i tristor per una mort abans d’hora; admiració per unes melodies que, durant anys, van ser en boca de molta gent; dolor perquè Joan Baptista no va poder ser present en un concert que, deia, “dóna sentit a la meva carrera”; agraïment per la implicació en un concert a benefici dels seus fills; sentiment de fita històrica en veure junts dalt l’escenari Serrat, Llach, Maria del Mar, Marina Rossell, Joan Isaac, i tants altres músics i cantants units pels sentiments més enllà de disputes lingüístiques: tal com li hauria agradat a Humet.

Més que un concert, el format radiofònic que Xavier Graset li va donar a l’homenatge, amb entrevistes i actuacions en directe, recordava aquells Radioscope de Salvador Escamilla, però alhora va trencar el ritme emotiu de les cançons, com també el fet que tot el pati de butaques estigués permanentment il·luminat, suposem que per exigències televisives. Sigui com sigui, durant dues hores, les cançons d’Humet reinterpretades en boca d’altres i el testimoni dels seus amics ens van anar descobrint l’Humet home, el poeta, el músic, l’amic...
Totes les cançons duien la firma d’Humet i van tenir la doble funció de despertar la nostàlgia a gran part del públic, que en acabar el concert va poder comprar algun cedé reeditat del cantautor, i demostrar l’evidència del bilingüisme, una posició que, com Serrat, havia defensat Humet en tant que els seus orígens ho eren. Entre el públic, el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, i el de Terrassa, Pere Navarro, encapçalaven la llista d’autoritats.

La performance que havia de fer Jaume Sisa va caure del cartell per malaltia de l’artista, o sigui que l’evocadora Que ens vegem un dia, llegida per Núria Feliu acompanyada al piano per Francesc Burrull, va ser el punt de partida en aquest viatge per l’imaginari d’Humet, on destaca, amb llum pròpia, Clara, un tema que va interpretar Ana Belén amb el seu fill David San José al piano. L’amic Joan Isaac, acompanyat de la banda habitual d’Humet –Joan-Eloi Vila, Josep Maria Francino i Enric Colomer–, va posar un punt d’emotivitat amb el simple gest d’alçar els braços al cel i va interpretar Busco una flor.

El que havia de ser una festa, fer cantar al públic Solo soy un ser humano, va quedar en un tímid “cantat en la intimitat”, com va dir Graset, una timidesa gens compartida amb Dyango, que, acabat de sortir d’un atac de cor, va fer una sentida Que no soy yo. Amb la veu tremolosa que li és característica, Joan Manuel Serrat amb Ricard Miralles al piano van destapar aquells Fulls que sobre la immigració va escriure Humet. Un dels moments més emotius va venir de la veu de Moncho, que amb Antoni Olaf Sabater i acompanyats d’una percussió van revitalitzar l’onírica Terciopelo espolsant-la a cop de ritme caribeny i jazzístic. Tot un èxit molt aplaudit pel públic. Com un èxit també va ser la Gemma, cantada per Marina Rossell, motor d’aquest concert, una cançó dedicada a la germana d’Humet –morta fa tot just dos mesos–. Víctor Manuel tampoc va faltar a la cita i va entonar la depressiva Layetana abajo, mentre que Maria del Mar Bonet va fer una preciosa i intensa adaptació de Si te me’n vas. Lluís Llach va aparèixer com a acompanyant de piano d’un extraordinari Jordi Batiste, que va convertir Fins que el silenci ve en un crit impressionant i punyent. Josep Mas Kitflus, Rafel Escoté, Max Sunyé, i Santi i Dani Arisa –Pegasus– van tancar l’apartat musical amb un remix Humet a cop de bateria i percussions desbordants d’alegries. Un bon final.
Entre cançó i cançó, gent de tots els àmbits de la cultura van donar la seva visió del cantant: els periodistes Enric Frigola, Jordi Garcia Soler, Antoni Bassas i Pedro Ruiz, el pianista Lucky Guri, company d’escenari d’Humet, l’actriu Amparo Moreno, descendent del poble de Navarrés, com Humet, i els actors Carme Sansa i Arnau Vilardebò, que havien actuat amb el cantant a l’òpera rock en català La granja animal, de Joan Vives.

La festa, però, encara no s’havia acabat, ni les emocions tampoc. Agustí Humet, germà del cantant, i el coordinador de l’espectacle, Lluís Marrasé, van llegir una carinyosa carta d’agraïment a tots els participants, que Humet havia escrit tres dies abans de morir. I també donava les gràcies al públic: “Vosaltres heu donat sentit i validesa a la meva feina”, deia el text, que els espectadors van rebre emocionats. Al final, però, la vida s’imposa a la mort i Humet va aparèixer a l’escenari. Era al Palau de la Música cantant Hay que vivir. I ara el públic sí que s’hi va afegir, i ben fort.