Cultura

“Qui no és extremista és un irresponsable”

Entrevista a Quimi Portet. L’autoanomenat ‘astre intercomarcal’ i ‘guapo’ d’El Último de la Fila llança el pròxim 21 de setembre el seu setè disc en solitari, ‘Viatge a Montserrat’

Quimi Portet torna amb un nou disc a sota el braç, Viatge a Montserrat (Música Global), més emocional i menys humorístic, el setè en solitari de la seva carrera. A l’Ateneu Barcelonès, d’on és soci recent, explota en aquesta entrevista el seu orgull per la música i pel debat antropològic.

Han passat dos anys des del seu últim disc, Matem els dimarts i els divendres (2007), i cinc des de La Terra és plana (2004). Què és Viatge a Montserrat?
És el disc que he fet en els dos últims anys. El procés de composició dels meus discos és llarg, no parteixen d’una idea preestablerta. Jo faig cançons. Sóc un home moderadament modern i em dedico a això, a fer cançons. I aquest disc és bàsicament un compendi de cançons.

Himmler hi buscava el Grial, els catalans les essències... Què t’inspira Montserrat? Què hi trobes?

Sempre he posat títols incomprensibles als meus discos i aquest és el primer comprensible. M’inspira des de senyoretes que es diuen Montserrat fins a la paraula viatge, en una persona com jo que sempre he estat bastant nòmada.

A Cançó ingràvida, precisament, dius: “he d’anar-me’n a casa, l’únic problema és que mai no l’he trobat”.
La gent té una insatisfacció geogràfica manifesta, si no, no s’entén que l’1 d’agost surtin 500.000 cotxes per la Meridiana. La meva no és una incomoditat sinó una il·lusió, de pensar que en un altre lloc s’hi està millor.

Has canviat el títol del disc fins a 3 cops: Sabadell, Retorn a casa...

Quan començo un disc, des d’un any abans de començar-lo, ja tinc un títol de treball. Durant molt de temps, Viatge a Montserrat es va dir Sabadell, que és un títol que m’encantava. Però s’ha quedat com una de les cançons del disc.

Hi ha una raó per al títol: reversiones Montserrat, una cançó d’Hoquei sobre pedres (1997).
Ha estat una decisió posterior. A vegades, per tapar un cadàver, es tanca en un armari. Jo vaig pensar de fer una nova versió menys cridanera, relaxada, i apta per a tots els públics.

Aquest és un disc enregistrat en dues parts: cinc temes a la primavera de 2008 i la resta el 2009. Com ho has casat tot?
Sí que el disc comença molt lligat a la conya, però ja tamisada, de Matem els dimarts i els divendres, i que evoluciona cap a una part més emocional. He anat tirant cap aquí perquè dos anys són molt en la vida d’un primat.

No se t’havia vist mai tan intimista com en les lletres de Dorm o Cançó ingràvida...

Home, he estat molt més intimista quan feia cançons per a El Último de la Fila. Mar antiguo, No me acostumbro, Dulces sueños... Passa que no les havia cantat jo.

Fins i tot t’atreveixes ara amb algun ritme ballable. Ha arribat l’hora de treure les cadires en un concert de Quimi Portet?
No, a mi m’agrada que la gent estigui asseguda i confortable. Quan vaig a un concert no m’agrada estar dret i trepitjar envasos de plàstic. Jo sóc un cantautor. Sóc més o menys sorollós i puc fer parts més animades, que jo els dic ensurts. Però la resta és música per a un format d’estar assegut, amb la qual els músics no han de córrer esperitats.

“Un país vençut pel davant i pel darrere”, dius al primer single Homes i dones del cap dret.
Sí, el nostre país és vençut pel davant, però també pel darrere, perquè el vencem nosaltres fent granges de porcs. Som nosaltres els pótols que potinegem el país.

“Es pot ser una altra cosa que extremista?”, dius en un altre tema.

Si es dedica un mínim d’energia a la pura i simple reflexió, és impossible no ser extremista. La gent que no és extremista són uns irresponsables.

Per què ho dius això? Hi ha massa bonisme?

Simplement és que la gent no coneix la realitat perquè es passa el dia seguint els mitjans de comunicació. I ningú no es recorda què és la justícia, una cosa molt simple i no negociable que no surt als mitjans. Tothom hauria de fer un reset per recordar què és la justícia. I això no ens ho ensenya cap mitjà, ni tan sols internet, que l’únic que ha fet és democratitzar la ignorància.

Tornem al disc. L’Albert Pla fa una veu en off en una cançó dedicada a l’Adrià Puntí. De fet, a l’Adrià li dediques tot el disc.

Sento una gran simpatia per la gent del meu ofici. No sóc gremialista però els músics m’han encantat sempre. Amb l’Albert ens veiem, tenim una familiaritat i li he produït l’últim disc. A l’Adrià fa temps que no li produeixo cap disc però em faria molta il·lusió tornar-ho a fer.

Des que vas començar la teva etapa en solitari, has anat popularitzant una sèrie d’expressions...

...agafa un cagarro i esmorza...

...els intel·lectuals sexis, xafem-ho tot, plebs adotzenada... Ara recuperes Si plou, ho farem al pavelló i en fas un tema...
Aquesta expressió es posava als cartells quan jo era jove. Ho trobava d’una gran elegància i previsió. És una frase bonica. Sobretot si se li dóna un sentit picant...

Se’t veu sovint per Barcelona i li fas una cançó. Com veus la ciutat?

Sóc barceloní en un 90%. M’hi vaig criar. Estimo aquesta ciutat. Li dedico una cançó perquè s’ho mereix, per no parlar tant de muntanyes. Tothom li ha cantat a Barcelona, doncs jo també.

Ja li vas dedicar La Rambla.
També.

Per Nadal vau treure per sorpresa una caixa d’El Último de la Fila. Dic sorpresa perquè en 13 anys només havia sortit una recopilació a Colòmbia i Veneçuela el 2004.
Han passat molts anys i li volíem donar una unitat al catàleg.

Hi haurà més sorpreses?
Seria una sorpresa per a mi.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.