"Parlo d'emoció, però el cine també ha d'aportar reflexió"

No hi ha cap pro­ducció espa­nyola a la cursa per la Palma d'Or d'aquest any, però La sole­dad sí que està en com­pe­tició en la secció ofi­cial paral·lela d'Un Cer­tain Regard. El ten­dre retrat de la vida quo­ti­di­ana, dels detalls de la rutina al tras­bals de la tragèdia, és un salt enda­vant del direc­tor Jaime Rosa­les (Bar­ce­lona, 1970) després de l'èxit de crítica obtin­gut per la seva opera prima, Las horas del día, aquí a la Croi­sette, ara fa qua­tre anys. A prin­ci­pis de juny s'estrena als cines cata­lans.

De nou al Fes­ti­val de Can­nes, doncs. Com ho viu ara, després de la pri­mera experiència?

Can­nes fa sem­pre molta il·lusió i una mica de por. Recordo que quan hi vaig venir amb Las horas del día pen­sava "mare meva, com m'ho faré perquè la pel·lícula sobre­vis­qui en aquesta jun­gla". Hi ha pro­duc­to­res de molt de pes i un nom­bre incomp­ta­ble de films a com­pe­tició i al mer­cat. Tu ets petitó i te n'has de sor­tir com pots.

En el seu cas, no només se'n va sor­tir, sinó que va gua­nyar un premi de la crítica.

Sí, més enllà de la satis­facció per­so­nal, l'apa­ra­dor de Can­nes ajuda molt. Inter­na­ci­o­nal­ment, hi ha dues grans cerimònies: els Oscars, que coro­nen el cine més comer­cial, i Can­nes, que nor­mal­ment pri­vi­le­gia el cinema d'autor, refle­xi­ons for­mals.

D'on neix La sole­dad? Quina idea de fons més enllà de l'expe­ri­ment for­mal hi pro­posa?

D'una emoció, a diferència de Las horas del día, que era més raci­o­nal, dedi­cada a expli­car que és difícil saber-ho tot d'una per­sona, desen­tre­llar els motius íntims que por­ten un assassí en sèrie a fer el que fa. Aquí és l'emoció de con­tem­plar la vida tot pen­sant en la mort, la fra­gi­li­tat, jus­ta­ment, que aquesta ens dóna. La vida es pot apa­gar en qual­se­vol moment per molts motius. I això ens causa tant dolor com impotència.

No obs­tant, la mirada no és gens fosca, sinó més aviat ten­dra.

Sí, segueixo cre­ient en la vida, però en aquesta ocasió m'interes­sava par­lar del buit que deixa la mort i del fet que no sabem com pair-ho, ni tan sols par­lar-ne com fan en altres soci­e­tats. Suposo que en tot ple­gat hi influ­eix el fet que entre Las horas del día i La sole­dad he estat pare i això des­perta emo­ci­ons molt for­tes.

For­mal­ment uti­litza la 'poli­visió', divi­dint la pan­ta­lla per donar en bona part del metratge un doble punt de vista de l'espec­ta­dor. Per què?

La sole­dad par­teix d'una emoció, però crec en la neces­si­tat d'apor­tar una reflexió for­mal, noves for­mes de per­cepció. Però ha de ser d'una manera molt clara, trans­pa­rent. Si no, només acaba sent un exer­cici d'estil. El que bus­cava era pro­po­sar a l'espec­ta­dor una nova relació amb el con­tin­gut. Aquí hi ha moments en què els per­so­nat­ges no s'acos­ten ni que esti­guin en el mateix enqua­dra­ment, la pare­lla que s'ha tren­cat no té opció de retro­bar-se per molt que la tragèdia fami­liar que com­par­tei­xen ho pogués sug­ge­rir pri­mer. També ho he inten­tat en el trac­ta­ment del temps, la pel·lícula té un tempo lent, com la vida i les grans catàstro­fes que ens sor­pre­nen sense avi­sar, i que són un sotrac. I així ho he inten­tat fil­mar, perquè em sem­bla que els mit­jans de comu­ni­cació no saben gaire com trac­tar el dolor que genera la com­moció de la tragèdia que ho des­ga­ve­lla tot en una vida. Contrària­ment al que passa també amb bona part del cine més comer­cial, la meva intenció no és anar pre­pa­rant l'espec­ta­dor per a un cres­cendo. Pro­curo diri­gir la pel·lícula més que el públic.