Paraules majors a Avinyó

Les Para­vents ens segresta qua­tre hores d’una tarda pin­tada de molts colors, però les expec­ta­ti­ves d’aquest anun­ciat Genet-Fis­bach són altes i ens hem pro­po­sat saber una mica més de tea­tre cada dia. També s’ho ha pro­po­sat Àlex Rigola, que ha can­viat uns dies de Grec per Avinyó, després del seu impac­tant 2666, més llarg que Les Para­vents. “He vin­gut a obser­var i apren­dre. És un gran fes­ti­val, impres­cin­di­ble per als qui bus­quen cre­a­ti­vi­tat”, ens diu.

A l’entrada del tea­tre, diven­dres a la nit, ens ofe­rei­xen uns prismàtics. “Els he fet por­tar per recor­dar aquell tea­tre d’abans, on acom­pa­nyava la meva àvia”, havia dit Fis­bach. Són per obser­var les mari­o­ne­tes que inter­pre­ten prop d’un cen­te­nar de per­so­nat­ges. Tenen el gest immòbil, però molt expres­siu.

Les Para­vents se situa en el con­text de la guerra d’Algèria, “tot i que Genet no pro­nun­cia la paraula Algèria en cap moment”. Genet era visi­o­nari: sense posar la paraula Algèria, es pot situar a qual­se­vol lloc. I en aquests moments, la tris­tesa, la lluita per sobre­viure, la tor­tura i l’ocu­pació con­ti­nuen vigents. Tres actors inter­pre­ten els per­so­nat­ges que no sur­ten a la història. Tots tres tra­ves­sen el desert, tots tres bus­quen el seu lloc. No són ni colo­nit­za­dors ni inde­pen­den­tis­tes. Roben per sobre­viure. En el seu camí vital, cap a l’amor, cap a la presó i, final­ment, cap al país dels morts, topen amb una gale­ria de per­so­nat­ges, des dels que freqüenten un bor­dell fins al Més Enllà, pas­sant per una mèdium i un impa­ga­ble cor de dones que inter­pre­ten un rap.

Molta con­cen­tració
Són els petits tite­lles del Tea­tre Youkiza, de Tòquio, que tre­ba­llen una tècnica que no és de les més anti­gues (300 anys), però molt pre­cisa. Són total­ment arti­cu­lats i reque­rei­xen molta con­cen­tració, encara més si, com en aquest cas, els mani­pu­la­dors no ente­nen el francès i seguei­xen el text per l’ento­nació de les veus.
“Genet va viure tres mesos al Japó. Hi ha una imatge bar­roca del tea­tre de Genet, però aquest viatge li va obrir horit­zons. A Les Para­vents hi veig un apro­pa­ment a les for­mes del Japó”, ens explica un Fis­bach inquiet per les for­mes literàries que cedeix espai a tots els colors de veu pos­si­bles. Només dos actors lle­gei­xen el text dels tite­lles, però en fan moltíssi­mes veus. Quan els mires, t’obli­des que hi ha algú a l’esce­nari que lle­geix. Si tries mirar els lec­tors és un altre plaer, perquè les inten­ci­ons els flu­ei­xen per l’expressió.

Tot un mosaic al ser­vei de la poètica dramàtica de Genet, on cada frase fun­ci­o­na­ria sola. I aquí entra la geni­a­li­tat de Fis­bach en incloure les mari­o­ne­tes. “Les vaig posar per unes quan­tes raons. L’una, perquè la mari­o­neta està increïble­ment viva men­tre es mou, però quan s’atura es buida, es mor. I Genet, que fa poques aco­ta­ci­ons, en fa una: cal­dria que els actors esti­gues­sin absents. L’altra és que amb elles s’acon­se­guei­xen dues esce­nes, l’una que es mira i l’altra que s’escolta”. És el secret que per­met pair i dis­fru­tar d’aquest fes­ti­val de la paraula: quan et perds, o s’acu­mu­len les emo­ci­ons, aga­fes els prismàtics i mires les mari­o­ne­tes!

Les Para­vents de Fis­bach és un collage de poe­mes envol­tats amb colors i for­mes plàsti­ques. “Ets en un altre món quan veus coses com aques­tes”, em comenta la per­sona que seu al meu cos­tat, dis­cul­pant-se perquè no té esma d’aixe­car-se. I ens hi hem estat qua­tre hores.