Història d’un èxit

“Ens ha cos­tat que la gent se’ns acabés de creure. Quan vam aparèixer ens van ven­dre com a feno­men juve­nil més que com a feno­men musi­cal. Érem una cosa social i recordo una por­tada de l’AVUI que par­lava de la gos­sos­ma­nia. Ara, amb Oxi­gen, la gent s’ho ha cre­gut, també els crítics ens tenen en compte. I pot­ser som nosal­tres els que no ens ho cre­iem, després de tant de temps picant pedra”. Qui diu això és Oriol Farré, inte­grant d’una banda, Gos­sos, que aquest diven­dres cele­bra 15 anys a L’Audi­tori amb tot el paper venut. Al vol­tant de 2.000 per­so­nes podran gau­dir d’un con­cert en què el grup man­resà tindrà damunt de l’esce­nari alguns dels seus amics –Jorge Drex­ler, Dani Macaco, etc.– i pro­me­ten fins i tot “treure-li la pols” a les gui­tar­res acústi­ques que els van acom­pa­nyar durant la pri­mera joven­tut i sis dis­cos (del 1994 al 2001).

I és que una dècada i mitja, en el món de la música, dóna per a molt. En el cas de Gos­sos, encara més, ja que el so actual gai­rebé no té res a veure amb el del prin­cipi, tot i ser fidels al mateix llen­guatge. Man­te­nen, això sí, el mateix espe­rit que els ha fet resis­tir –no obli­den el xàfec que els va caure a sobre amb l’àlbum en cas­tellà De viaje– i una bon rot­llo entre tots que s’enco­mana. “La clau van ser els dos pri­mers anys, quan ens vam conèixer com a per­so­nes i vam esta­blir vin­cles”, afe­geix l’Oriol.

Natxo Tarrés, amb qui també hem par­lat, afe­geix que un altre ele­ment essen­cial que ha asse­gu­rat la super­vivència de la banda ha estat la lli­ber­tat, és a dir, la no inter­venció quan algun dels com­panys enge­gava un pro­jecte paral·lel. “Tots tenim un com­promís amb Gos­sos, i sabem que és una cosa molt impor­tant”, diu. Sem­pre comen­ten que perquè una pare­lla fun­ci­oni, ha d’haver-hi bon sexe, i que en el cas d’un grup l’esta­bi­li­tat depèn del directe. I ells en tenen un de força potent.

Canvi difícil
El pas amb èxit de l’acústic a l’elèctric també els va espe­ro­nar. “Ens calia una revo­lució –diu Tarrés–, un estímul” i això va pas­sar amb El jardí del temps (2003), on el bate­ria Santi Ser­ra­tosa es va afe­gir a Tarrés, els ger­mans Oriol i Roger Farré i Juanjo Muñoz. “Va ser com tenir una joguina nova”, afirma el líder (damunt l’esce­nari) de la banda. El canvi, no obs­tant això, no va ser fàcil. Van dei­xar la mul­ti­na­ci­o­nal que els havia edi­tat dos dis­cos, Vir­gin, i van començar de zero. “Les mul­ti­na­ci­o­nals no ente­nen el mer­cat català”, afe­geix. Van entrar a Música Glo­bal i des d’ales­ho­res s’hi han man­tin­gut fidels. “Ara conei­xem la gent”, pun­tu­a­litza el gui­tar­rista i voca­lista.

Gos­sos expli­quen que la pri­mera gira elèctrica la van fer gai­rebé de franc. “Ningú no se’ns creia i vam pen­sar que havíem de convèncer la gent des de baix”, asse­gura Tarrés. El temps ha demos­trat que és així com es fan les coses. No ha estat fins al seu ter­cer CD endo­llat, Oxi­gen, que la pro­posta dels man­re­sans s’ha con­so­li­dat. Quan el van pre­sen­tar deien que era com una ale­nada d’aire fresc per seguir enda­vant. I haurà sigut així. Han venut ja uns 10.000 dis­cos. Tota una fita.

El so de Gos­sos ha evo­lu­ci­o­nat amb regu­la­ri­tat, i les tona­li­tats folk del prin­cipi han esde­vin­gut més rocke­res que mai. El reg­gae sem­pre els ha atret i fins i tot s’han atre­vit a flir­te­jar amb el hip-hop. Que hagin con­ser­vat el mateix pro­duc­tor durant bona part de la seva tra­jectòria explica mol­tes coses. “Som pop, d’espe­rit més rock”, diuen.
Ara és l’hora, a més, de sor­tir del país amb garan­ties. De viaje pot­ser no va ser la millor idea, però ells no se’n des­di­uen. “Va ser el nos­tre punt inti­mista”, diu l’Oriol. “Va ser una experiència molt potent. I no podem par­lar de fracàs, ja que en vam ven­dre 20.000 dis­cos”, afe­geix el Natxo.

L’èxit d’Obrint Pas a Ale­ma­nya ha demos­trat als des­cre­guts que una banda de pop-rock pot tri­om­far fora del ter­ri­tori lingüístic. Només cal gau­dir d’un bon directe i ofe­rir la màxima qua­li­tat. A finals d’abril faran una mini­gira per Holanda i ja comen­cen a lli­gar bolos per fer el salt a França, Ale­ma­nya i Amèrica Lla­tina. “Quan se’ns han aca­bat els mar­rons a casa, ens com­pli­quem la vida a fora”, apunta, irònic, Far-ré, que recorda amb certa malen­co­nia els con­certs dels De viaje, “com el de Sala­manca, “en un pub davant de deu per­so­nes”.

Els cir­cuits reals
Tarrés no sap que pas­sarà a Holanda. Li agra­da­ria que el públic marxés dels con­certs pre­gun­tant-se qui són aquesta gent. El mateix que vol­drien sen­tir l’octu­bre vinent al Popkomm ber­linès, on també toca­ran. “Tenim ganes de bus­car a fora el cir­cuit real de la música”, asse­nyala el voca­lista. Aquest diven­dres a L’Audi­tori alçaran el vol per donar embran­zida a la gira d’Oxi­gen i cele­brar una lon­ge­vi­tat, la de Gos­sos, que és, al cap i a la fi, la història d’un èxit molt tre­ba­llat.